El català que turmentava els catalans
Pere Milla atén l'ARA abans de l'Elx-Barça i repassa la seva particular trajectòria als camps de futbol
Torelló"Jo al final em considero un jugador normal. Ara estic a l'elit del futbol, estan sortint bé les coses i hauré millorat una mica, però soc la mateixa persona. Em sento el mateix de sempre. Els meus amics em diuen: «Pere, que estàs a Primera, no sé què». I jo: «Sí, si està bé, de puta mare, però jo soc el mateix Pere, el Pere d'Alcarràs»", diu poc després de despenjar el telèfon. Pere Milla (Alcarràs, 1992) és el 10 de l'Elx, que aquest diumenge (16.15 h, M. LaLiga) rep la visita del Barça, i un dels davanters amb més punteria del futbol europeu: aquesta temporada ha fet set gols en disset xuts. "Els amics em diuen que xuti més. «Si amb aquests tirs fas tants gols, xuta més». Tant de bo fos tan fàcil", riu. Riu gairebé sempre, gaudint del cim d'un camí difícil.
El camí va començar al Lleida, fent de jugador i d'aplegapilotes. "És una pena que el Lleida estigui com està, però no m'estranya gens. L'últim cop que l'Elx va estar a Segona B es va enfrontar al Lleida, i avui amb l'Elx estem vivint una cosa que tant de bo hagués pogut viure el Lleida", lamenta. Sortint de l'equip de la plana va arribar al Getafe B. I sortint del filial del club madrileny (2015) va agafar un vol, sol, cap a Sud-àfrica. "El representant em va dir que no tenia cap oferta. «Bé, alguna coseta de Segona B hi deu haver». «No, res». A través d'un intermediari vaig anar a Sud-àfrica. I allà em van dir que era molt dolent, que no em volien", recorda. Va estar a prova en tres equips de primera: "Al Platinum Stars, una setmana. Al Moroka Swallows, o com es digui, un dia. I a l'Ajax, sis dies".
I segueix: "Un dia, anant de Rustenburg a Johannesburg amb el representant d'allà, que es deia Ryan, va passar un cotxe de policia en sentit contrari, amb les sirenes posades. Va donar el tomb i ens va començar a perseguir. En Ryan es va posar supernerviós. I va intentar escapar-se. Jo flipava, cagat. M'anava dient a mi mateix: «Amb qui estic al cotxe? Què està passant aquí?» De cop vam parar en una gasolinera. I el cotxe de policia va continuar. Em va mirar i em va dir: «Not police». «¿Cómo que no, Ryan?»«Son amigos de expolicías. Les dejan el coche para robar a turistas». «No jodas, Ryan». S'havia parat a la gasolinera perquè hi havia gent i allà no ens seguirien", evoca Milla.
El Pere té aquell moment gravat com a recordatori etern del que ha hagut de plorar. "És diferent arribar a Primera amb 21 anys o amb 27. Quan has hagut de picar pedra ho valores molt més tot. Costa molt arribar fins aquí. M'he d'agafar aquí com sigui, lluitant contra vent i marea, com l'Elx", reconeix. "Mai vaig pensar en deixar el futbol, però vaig arribar a dir-me: «Potser s'ha acabat el somni del futbol professional. Fins aquí hem arribat»", diu. Al final, es va imposar la paciència. El seu lema, de fet, és "La paciència és la virtut dels guanyadors". "Les coses d'inici no surten com un vol, però potser amb paciència acaben sortint. Potser no com tu vols, però una mica com tu vols. S'ha de tenir paciència. I molta constància. I sort", afegeix. "Sempre m'havia tocat l'altra vorera, la de la derrota. Això és el futbol i això és la vida molts cops. No és que et giri l'esquena, però aquí uns guanyen i uns perden. Però sempre s'ha de seguir intentant. I al final he recollit fruits bons", conclou.
El 23 d'agost del 2020, marcat per sempre
Ara somriu a Elx, on va arribar l'any 2019. I somriu a Primera. "Sempre pensava: «Tant de bo tocar algun dia la Segona Divisió»". Aquest curs suma set gols, empatat amb Lucas Boyé com a pitxitxi del Martínez Valero. A Primera ja n'ha celebrat 11. "De petit somies amb fer-ne 50 o 100 i de gran t'adones que cada gol és un tresor", admet. Va marcar un gol al Camp Nou a la primera volta (3-2) i dos a Cornellà-El Prat a la segona volta (1-2). Contra el Madrid, un a Elx (1-2) i un al Bernabéu (2-2). "El meu padrí no em va dir res en tota la setmana", explica Milla, de família madridista. "De petit sempre dius: «Buah, un dia faré un gol aquí. I allà». I quan fas 20 anys veus on ets i dius: «Bé, potser no faig el gol ni aquí ni allà»", afegeix.
Milla, com bé recorda Montilivi, també és l'autor del gol que va retornar l'Elx a Primera i va omplir Girona de llàgrimes (2020): un cop de cap al minut 96 del partit de tornada de la final del play-off. "El futbol és això: uns ploren, uns riuen. Ho sento per la gent de Girona, que em perdonin". "Vaig sentir una felicitat enorme aquell dia. Abans del partit vam fer una reunió tota la plantilla i vaig dir que aquell dia no se m'escapava, que ja portava molts anys jugant play-off. I els havia perdut tots. «Aquest any em toca a mi, ens toca». I va sortir bé. Mai oblidaré aquell 23 d'agost", recorda emocionat. Ara comparteix vida amb Gerard Gumbau i Francisco Rodríguez, exgironins. "El dia que va arribar Francisco vam fer una reunió al vestuari i davant de tots em va dir: «El hijo de puta ese me jodió un ascenso». Ens portem molt bé", apunta.
Milla és el català que turmenta catalans. "No tinc res contra els catalans, però sempre marco. Al Nàstic també li he fet gol. Em queda el Lleida", diu rient. "Si faig un gol contra un ex el celebraré. Per què demanar perdó? No demanis perdó. Per demanar perdó no facis el gol. Amb el que costa fer un gol, com per demanar perdó. Un gol és un gol, i s'ha de celebrar sempre", conclou, abans d'acomiadar-se: "Firmo ara mateix fer-li un gol al Girona l'any que ve, a Primera. Tant de bo".