Xavier Estrada Fernàndez: "El cas Negreira ha de servir per canviar el sistema"
Exàrbitre i autor de 'La verdad del caso Negreira'
BarcelonaXavier Estrada Fernàndez va deixar definitivament l’arbitratge professional fa un any. Però és més conegut per ser un dels denunciants del cas Negreira. Ha decidit escriure un llibre per explicar-ho: La verdad del caso Negreira. Mi lucha contra la corrupción arbitral (La Esfera de los Libros). Per parlar-ne cita l’ARA a una adreça molt concreta de Barcelona: Pare Claret, 209. Només d’arribar, llança una pregunta al vol. "Sabeu per què us he citat aquí?"
No...
— És on em va amenaçar Enríquez Negreira! Avui ha canviat molt [ara és un bar regentat per una família asiàtica], però abans era el restaurant de la seva dona.
És on organitzava àpats i reunions?
— Li dèiem el Txistu de Barcelona. Tothom passava per aquí, començant pels àrbitres que xiulaven el Barça o l’Espanyol. Suposo que si et convida el vicepresident del CTA, et sens obligat a venir. T’esperaries una cosa amb més glamur, oi? Doncs costava ben bé 50 euros per cobert. Era una manera més d’aconseguir ingressos...
Com va ser l’amenaça?
— Era just abans de Nadal del 2013. Jo sabia que em promocionarien com a internacional, però un dels meus assistents, per edat, no podia ser-ho. Així que volia canviar-lo. Enríquez Negreira em va trucar i em va dir que ens havíem de reunir urgentment. Va ser una conversa breu. El primer que va fer va ser agafar-me pel braç i preguntar-me: "Tu saps què és la família?" I després em va dir que em mereixia "una hòstia". I va anar d'un pèl que no me la fot. A la taula també hi havia Alfons Álvarez Izquierdo [exàrbitre], que estava fumant i gaudint de la situació.
¿Negreira volia decidir ell les designacions?
— El seu candidat per ser internacional era precisament Álvarez Izquierdo, però va tenir un parell d’arbitratges polèmics, un d’ells contra el Madrid, en què Schuster diu allò de "¿De dónde és el árbitro?", que fa caure la seva candidatura. Ell [Negreira] volia demostrar que tenia el poder, i em va retreure que hagués volgut canviar d’assistents sense demanar-li permís.
Al final va quedar en una amenaça i vostè va ser àrbitre internacional.
— Després de la conversa, que devia durar uns vint minuts, vaig rebre algunes trucades. Amb el temps vaig saber que Sánchez Armínio [president del CTA] havia donat un toc d’atenció a Negreira. Jo vaig poder ser internacional i escollir qui volgués, però tot això és una mostra de la corrupció i de la mala praxi que hi havia en aquell moment. Ho detallo al llibre i mostro captures de pantalla d’algunes converses que he mantingut per WhatsApp.
Això va passar el 2012, però no ho denuncia fins que la SER destapa el cas Negreira, el 2023. Per què?
— Perquè som invisibles. I perquè cadascú coneixia el seu cas individual però no ho veia en perspectiva. Avui, amb tot el que ha sortit, sabem moltes coses més, i tenim clar que l’escàndol és majúscul. Et posaré un exemple: entro al col·lectiu arbitral el 96 i aleshores se’ns pagava en B. Amb un sobre als vestidors. I d’aquests diners, una part els donàvem a les delegacions. Una mena d’impost revolucionari que suposava milions i milions de pessetes. ¿Tu creus que n’era conscient, quan hi vaig entrar? No en tenia ni idea! A banda que per fer una denúncia calen proves. I no hi ha millor prova que la demostració que un vicepresident s’ha lucrat gràcies al seu càrrec.
Després s’han demostrat més coses, però inicialment només es deia que el Barça va intentar arreglar resultats. Com a àrbitre, com ho va viure?
— Jo puc parlar per mi perquè, com a català, no podia xiular el Barça en competició oficial. Dubto que hi hagi hagut algun pagament a cap àrbitre, perquè això hauria quedat registrat d’alguna manera i s’hauria sabut. En tot cas, penso en altres coses, com els vots dels assembleistes, que són persones a les quals pots comprar donant-los més partits per xiular durant la temporada, per exemple. O si faig pressió per promocionar-te, situar-te a dalt de tot, donar-te l'opció de ser internacional... Això són molts diners. D’això de les assemblees en tenim proves. Gil Manzano, per exemple, ha acceptat dir que és un vot dirigit pel comitè, que li diu què ha de votar.
Per tant, sí que podríem parlar de corrupció?
— D’una presumpta corrupció sistèmica. Això ho determinarà el jutge, en tot cas. Jo el que dic és que falla el sistema. Si preguntes a qualsevol que ha estat àrbitre sobre com funciona el col·lectiu, et dirà que has d’anar allà, fer la teva feina, callar i no protestar. En cas contrari, te’n vas fora.
Vostè no va callar, i la denúncia va arribar quan encara estava en actiu.
— Em van dir de tot perquè es van veure atacats. El president [Medina Cantalejo] em va dir mentider, traïdor i egoista. I després han sortit a la llum els àudios en què em diu rata. No va ser gens agradable, esclar. En els últims partits que vaig fer de VAR em van enviar a una furgoneta. I a la jornada 37 em van apartar per uns suposats errors, quan el meu nom no apareixia a cap informe. Tothom era conscient, els meus companys també, que la meva querella no havia agradat gens.
Però si els àrbitres diuen que no s’han deixat comprar, quin problema hi ha en denunciar-ho?
— Quan esclata el cas ens diuen que tots els àrbitres hem d’estar tranquils, que el CTA es personarà en el cas. I un dia després, Medina Cantalejo fa un vídeo públic dient que aquest senyor [Negreira] no hi pintava res. I jo dic, com que no? Et fas moltes preguntes. Després hem sabut que, uns set o vuit mesos abans que sortís a la llum, ell mateix havia enviat una carta firmada a la Fiscalia assegurant que Negreira no tenia cap responsabilitat. Això encara em preocupa més. El gran dubte és saber què és el que volen tapar, realment.
Ara que estem a les portes d’un clàssic. Vostè sempre ha defensat la independència arbitral. Però amb tot el que comenta, realment n’hi ha?
— Perquè facis una cosa, a vegades no fa falta que te la diguin directament. Si et diuen que una tanca està electrocutada, no hi poses la mà. Jo perquè no he pogut xiular el Barça, però quan vaig haver d’anar a Madrid, sabia que podia haver-hi molt de rebombori. No et diuen res directament, però et venen a dir: ves alerta amb el que fas, que pot tenir conseqüències. Pregunteu-ho a Aiza Gámez, que va perdre la categoria per haver expulsat Cristiano Ronaldo en un partit contra l’Athletic Club, per exemple. Abans d’un clàssic, la consigna a la tripleta arbitral és: "Feu-vos-ho com vulgueu, però no volem problemes". I amb això ja t’ho han dit tot. El soroll mediàtic influeix, sí. I el Barça té molts seguidors i diaris com Mundo Deportivo i Sport. Encara que no es poden comparar amb el Madrid i el que representen Marca i As. La maquinària és molt important.
Després de deixar l’arbitratge s’ha dedicat a la política i és regidor per ERC a Lleida. Com ha canviat la seva vida?
— Bastant! He viscut l’arbitratge amb passió, però l’últim any va ser un desengany brutal. Hauria pogut mirar cap a un altre costat i no ficar-m’hi, però no volia viure amb aquesta motxilla. No va amb mi. Soc pare de família, tinc uns valors i els vull transmetre als meus fills. Han atacat la meva persona i jo no he d’amagar-me de res. Dormo molt tranquil cada nit.
Com li agradaria que acabés el cas Negreira?
— Que faci canviar el sistema. Que les institucions siguin transparents, que si algú fa alguna cosa hagi de passar comptes, que tothom tingui les mateixes oportunitats de progressar. I sobretot, que s’acabi aquesta visió de continuïtat que té la gent, en què veus que en marxa un i en ve un altre que és igual o pitjor.