El llarg camí dels pares dels germans Williams, les panteres de Bilbao

BarcelonaQuan decideixes marxar de casa fugint de la pobresa o la violència, mai saps on et durà el camí. El Félix i la Comfort es van conèixer a Ghana. "Tenia molt clar que volia fills i volia que poguessin créixer en un lloc amb futur. I no hi veia futur, allà", explica la Maria. La Maria és la Comfort. A l'arribar a Espanya, va canviar-se el nom. Com si fos un símbol de la nova vida que volia aconseguir després de saltar la tanca de Melilla embarassada. "Ho vam passar malament, creuant el desert", explica. Però va valdre la pena. Ara és l'orgullosa mare dels germans Williams, els davanters de l'Athletic. L'Iñaki, amb 27 anys, s'encarrega de cuidar les primeres passes en el futbol professional del Nico, el petit, de 19 anys. "Soc basc i soc negre; soc l'hòstia", sol bromejar l'Iñaki amb un sentit de l'humor molt de Bilbao. La seva ciutat.

L'Iñaki va néixer el 1994 a l'hospital de Basurto. Els seus pares portaven poques setmanes a Espanya, però no van dubtar en batejar-lo amb un nom tan basc, el d'Iñaki Mardones, el capellà que s'encarregava de cuidar-los. El camí que van iniciar fugint de la pobresa a Ghana els va portar a creuar el Sàhara, perdre els pocs diners que tenien, acabar en un camp de refugiats al Magreb i saltar la tanca a Melilla, on Càritas es va fer càrrec d'aquella parella jove amb la Comfort embarassada de set mesos. Després d'uns dies a Màlaga, els van fer pujar en un tren que semblava no acabar-se mai, fins a l'estació d'Abando de Bilbao, on els esperava l’Iñaki Mardones. "Com que jo parlava anglès, van posar-me amb ells. Els primers dies els van passar en una pensió i després en un pis de Càritas", recordava Mardones parlant amb la cadena Cope. Com que no tenien papers de residència, diferents metges van ajudar la Comfort durant el seu embaràs fora de les seves hores de feina, com a favor personal. "Ens vam trobar gent que ens va ajudar molt, especialment l'Iñaki, que ha seguit en contacte sempre. Sempre va estar pendent de nosaltres", diu la Comfort. Per això el nen va ser batejat com a Iñaki. I el 1994 no era tan normal com ara veure un nen negre a Bilbao. I menys amb aquest nom. «Es veu que la gent no s’ho creia, que pensaven que era una broma. Ara ja és normal, però llavors no tant», explicava en un acte Iñaki, qui s’ha anat atrevint a fer les primeres declaracions en basc, llengua que va aprendre gràcies a la Fundació de l’Athletic.

Un aficionat de l'Athletic a Pamplona

La passió per l’Athletic, però, va ser cosa de Mardones. Va ser ell qui va regalar la primera samarreta de l'Athletic al menut Iñaki. I qui els va ajudar a trobar feina, primer en una granja de porcs a Sesma. I després a Pamplona. Però el petit Iñaki ja estava destinat a no fer-se de l'Osasuna, ja que l'Iñaki Mardones li havia portat una segona equipació de l'Athetic de regal quan la primera ja li anava petita. Existeix una foto amb aquesta segona samarreta, amb la seva mare, al modest pis de Pamplona on vivien. A la capital navarresa va néixer el Nicolás, el Nico, qui explicava fa poc que "jo també era de l'Athletic perquè el meu germà ho era". Els menuts anaven vestits de l'Athletic pel barri de Rochapea, on qui no era de l'Osasuna, era del Madrid o del Barça. Tots dos estaven destinats a tornar a Bilbao.

L'Athletic va descobrir l’Iñaki al CD Pamplona i se'l va endur a Bilbao el 2012. Dos anys més tard també el Nico seria fitxat per l'Athletic, després d'un any a l'Osasuna. Van ser anys durs, ja que el 2006 el pare va decidir marxar a buscar feina a Londres, on treballaria de cambrer i de paleta, per enviar els diners a la família, que seguia a Pamplona. De fet, quan havien deixat Ghana, la seva idea era arribar al Regne Unit, ja que com que venien d'una ex colònia britànica parlaven l’anglès i creien que seria més fàcil. Van quedar-se al País Basc. "Si mires tot el que han fet els nostres pares per nosaltres, els has d'admirar", explicava l'Iñaki durant un acte a Bilbao de la fundació del club. "Jo sempre mirava les notícies de les pasteres, dels refugiats... i preguntava a la mare com havien arribat ells. I em deia que en avió. Fins que un dia, ja bastant gran, li vaig dir que no m’ho creia. Que volia saber-ho tot. I va ser molt fort, saber que els havien detingut, que havien estat en camps de refugiats". Un cop l’Iñaki va signar el primer contracte professional, el Félix va poder tornar de Londres. I plegats, van tornar a Bilbao, on ja no hi havia l'Iñaki Mardones, que havia deixat de ser capellà per casar-se amb una dona camerunesa que havia conegut rebent immigrants que arribaven buscant una nova vida. La vida que els Williams han trobat a Bilbao.

L'Iñaki, amb 27 anys, ja és tot un ídol a Bilbao. A l'equip dels lleons, ell és la pantera negra. Ja ha estat capità i ha establert un nou rècord de partits consecutius jugant com a mínim un minut, a la lliga espanyola, amb més de 200 partits sense perdre's ni un segon. El Nico, de 19, ha debutat amb força. I quan després de perdre la final de la Supercopa contra el Madrid es va treure la medalla de subcampió, emprenyat, va ser el seu germà gran qui li va dir que se la tornés a posar. Que ser subcampió no és una vergonya quan tanta gent no arriba ni a jugar finals. Que haver pogut marcar el gol del triomf a les semifinals, contra l'Athletic, davant dels seus pares, que eren a la graderia, és un triomf. Abans de la pandèmia, tots dos van ser a Ghana, coneixent familiars, buscant les arrels dels seus pares. Després d’uns anys una mica esbojarrats de jove, l’Iñaki ha posat ordre a la seva carrera. Ajuda fundacions i intenta donar el millor consell al Nico. Ara, els lleons tenen el suport de dues panteres. I el Félix i la Maria, emocionats, somien en veure’ls aixecar la Copa del Rei. Ja han entès que a Bilbao és el somni de gairebé tothom.