Caldentey evita els penals al minut 122 i regala l'última Copa a Ràfols

BarcelonaS'havien jugat 122 minuts d'altíssima intensitat. Tothom a l'Estadi Romà de Mèrida, ple a vessar, ja esperava els penals, que semblaven l'única manera de desfer la igualtat que havia marcat la final de la Copa de la Reina entre el Barça i l'Atlètic de Madrid. Però en l'última jugada, en l'últim esprint, en l'última centrada, va arribar una pilota als peus de Mariona Caldentey, que va ser capaç d'ajustar la rematada i fer el que cap companya havia pogut fer abans, batre Lola Gallardo. L'esclat d'alegria va ser majúscul. Tota la banqueta blaugrana va saltar damunt la gespa, eufòrica, emocionada. Després d'una Lliga que s'havia escapat, precisament contra l'Atlètic i en l'última jornada, el Barça aconseguia un títol, el mateix que va guanyar la temporada passada.

"El futbol té aquestes coses. Treballes, treballes, i no sempre guanyes. Però ara toca celebrar aquesta Copa, que és ben merescuda", deia Vicky Losada després del partit. La protagonista, l'autora del gol de la victòria, Mariona Caldentey també celebrava l'èxit i recordava com ha sigut d'extenuant la temporada. El duel, la batalla, la lluita cos a cos amb l'Atlètic de Madrid.

Això va ser, també, la final. Una mena de petita guerra en cada pilota dividida. La sensació que, el mínim error seria letal, planava per l'estadi des del primer minut. La balança es movia, a estones cap al bàndol madrileny, i a estones cap al blaugrana. Al primer temps, les millors ocasions van ser matalasseres, sobretot un xut creuat de Ludmila Da Silva que va obligar a una intervenció magnífica de Sandra Paños. La portera i la davantera se les van tenir minuts més tard, en una acció extranya que hauria pogut ser penal. La final també va tenir altres decisions polèmiques, sobretot en cada fora de joc que incomodava els atacs dels dos equips. Tothom volia arribar al gol, buscava ruptures, buscava la carrera que la plantés davant de porteria.

No va ser fins a la segona meitat que el Barça va aclarir els seus camins ofensius. El bagatge del primer temps havia sigut pobre però a la represa, Toni Duggan va desaprofitar un mà a mà claríssim just abans de ser substituïda. La fatiga va anar jugant el seu paper, també, amb altres canvis obligats a cada equip, i la batalla cada cop era més cosa de tirar d'orgull, de cor, de cap. I aquí, ni l'Atlètic ni el Barça estaven disposats a rendir-se.

Abans d'arribar al minut 90, el Barça encara va tenir un parell d'ocasions més, primer amb un xut de Vicky Losada al travesser i després, un de Lieke Martens que va refusar amb els dits Gallardo. L'Atlètic va tornar a rondar el perill quan s'enfilava el descompte.

Ja a la pròrroga, Guijarro, pentinant una pilota centrada, va fregar el gol blaugrana i Martens, després d'un error gravíssim de la portera de l'Atlètic, va rematar desviat. El Barça tenia la dinàmica, semblava que acabava millor el partit. Potser per això, per aturar la inèrcia, l'Atlètic va posar-se a pensar més en perdre temps que en seguir jugant, que és el que l'havia fet fort durant tota la final. Unes molèsties de Menayo i un parell de substitucions de difícil encaix al temps extra, van descentrar l'equip, que va veure's superat en l'última ocasió del partit, decantant la final a favor del Barça.

La senyera, Rubiales i la Copa

Laura Ràfols, el dia del seu comiat, va aixecar la Copa i ho va voler fer amb una senyera revestint la base del trofeu. El nou president Luis Rubiales va demanar-li discretament que la tragués, però la portera blaugrana va trobar la trampa de lligar-la a l'ansa per elevar-la al cel de Mèrida. "La Laura i jo som els que menys importància li hem donat a tot plegat. En el moment de l'entrega, i per protocol, la Copa només ha de portar els colors de l'equip campió, i a partir d'aquí, estic encantat que li posin la senyera o la bandera que sigui, està en el seu dret i ha de gaudir i ser feliç amb la seva expressió d'alegria. Jo faria el mateix", va recalcar el nou president de la RFEF.