Els Arnau i un homenatge: "Va ser com fer reviure el pare"

Torelló"Clar que el trobo a faltar", diu amb la tristesa del que no esperava parlar del seu pare en passat massa aviat. Francesc Arnau, exporter del Barça i el Màlaga, va morir a les vies del tren, a Astúries, el maig del 2021, un dia abans del seu 46è aniversari. Pol Arnau va bufar vint espelmes el 23 de desembre. Aquest dissabte la Unión Deportiva Logroñés rebrà l'Athletic Club en un dels duels dels setzens de final de la Copa després d'eliminar el Girona en la ronda anterior amb una actuació extraordinària del jove defensa català.

El porter del Logroñés va haver de deixar la gespa a mitja pròrroga per una commoció i l'equip ja havia esgotat els sis canvis. "Vaig veure que era el meu moment. Vaig pressentir una cosa bonica. «Per què no ho hauria de fer si tinc l'ajuda del meu pare?», vaig pensar. I em vaig oferir sense dubtar. El míster no ho veia clar al principi, però vaig insistir tant, que el vaig convèncer", somriu Arnau. El seu germà, en Marc, avui al Mollerussa, sí que és porter, però ell ha sigut sempre defensa. Lateral des de nen. Havia fet de porter alguna tarda amb els amics, "per riure". Però mai al futbol federat. De fet, era tot just el tercer partit a l'elit: dos a la Copa i un a la lliga de Segona Federació, al quart esglaó del futbol estatal.

El debut havia sigut el 30 d'octubre contra l'Eibar, en la primera ronda. El partit també va arribar a la pròrroga amb l'empat inicial i es va resoldre amb un gol d'Arnau al minut 108. "Sincerament, no m'esperava ni jugar", reconeix. El gol va ser, esclar, per al pare: "Vaig sentir una emoció inexplicable". Ho va demanar, però no es va poder endur la samarreta a casa. El dia del Girona, tampoc: en aquestes categories no en sobren. "Ja me la donaran a final de temporada. No hi ha pressa. Tinc el record, que és el que importa", destaca. Juga amb el 28: "És el que portava el meu pare el dia del debut amb el Barça". Va ser l'any 1996, amb Bobby Robson i en un empat contra l'Atlètic de Madrid.

"Em recordo sempre d'ell, cada dia", admet. No només això: "Quan surto a la gespa sempre hi tinc una conversa. Sempre, en cada partit. Li demano ajuda. Li dic que després del partit se sentirà orgullós de mi. Hi parlo una mica. Encara que ell no contesti, sé que m'escolta i que em veu i em quedo més tranquil", admet.

Un partit que no oblidarà mai

Diu que recordarà sempre el 4 de desembre, la nit del Girona: "Va ser surrealista. Inimaginable. Hi ha un moment que miro l'estadi, la porteria, tan gran, i els guants i em dic: «Què hi faig, aquí?». No sabia si estava somiant. Era com si fos al pati de l'escola", afegeix. Els minuts passaven "molt lents", però finalment va arribar el minut 120 sense gaires ensurts més enllà d'un xut llunyà de Juanpe Ramírez. Els penals havien d'imposar la lògica, amb un defensa com a porter al conjunt local. Però Arnau ho tenia clar: "No en tenia cap dubte. Sabia que passaríem. Ho pressentia. El meu pare em donava forces". Va aturar el segon penal, d'Abel Ruiz: "Ja ho puc dir, perquè no crec que faci mai més de porter. Em vaig tirar cap a l'esquerra perquè sempre hi he tingut més destresa quan he fet de porter". "Va ser una explosió de felicitat. No m'ho podia creure", afirma.

La gesta es va consumar quan Cristhian Stuani va fallar el cinquè penal. "Va ser una mica estrany, perquè jo pensava que era el quart. Estava tan concentrat que no els vaig ni comptar. Em vaig adonar que havíem guanyat quan vaig veure que venien tots corrent cap a mi. És una sensació que no sabria explicar", assegura. "L'emoció va durar fins que vaig començar a patir: se'm van tirar tots a sobre i em van pujar els bessons", relata. En aquell moment va pensar en el seu pare. I en el pare del pare, l'avi Josep. Va morir nou dies després. "Poder donar-li una última alegria va ser molt especial. Que l'endemà em pogués veure als diaris, m'emociona molt". No es va adormir fins a les set del matí, de tanta alegria i emoció. Va dormir al sofà. A les vuit va sonar el despertador per anar a entrenar. "Fins que no passin els anys no m'adonaré del que va passar".

Arnau parla feliç d'un "homenatge únic" al pare. El seu "àngel". "Espero que aquesta història pugui servir d'ajuda per gent que no ho ha passat bé o que ha passat per una situació similar. Si segueixes lluitant, poden arribar coses bones", sospira. "Va ser bonic, perquè va ser com fer reviure el meu pare".