Futbol
Futbol22/11/2020

"Necessito el futbol tant com menjar"

L’alleugeriment de les restriccions en l’esport tornen a donar esperança a gent com l’Anty

Laia Bonals
i Laia Bonals

Premià de Dalt4 d'agost del 2014. Aquell dilluns de fa més de sis anys la vida de l'Anty va fer un gir de 180 graus. ELA era el diagnòstic. Esclerosi lateral amiotròfica. Aquesta malaltia, fins a aquell moment llunyana, que només li sonava vagament, passava a ser la protagonista del seu dia a dia. El cop va ser dur. La malaltia, encara sense cura, havia arribat per quedar-se, però, des del primer moment, Antonio García (Barcelona, 1968) –conegut com a Anty– va decidir afrontar-la de la millor manera que sabia. "Només tens dos camins: o et deixes morir o lluites amb les armes que tens. En el meu cas, l'esport, i més concretament el futbol i el que m'ha ensenyat, m'està ajudant a afrontar tot això", confessa.

La malaltia va anar avançant a poc a poc i avui l'Anty té reduïda significativament la mobilitat. "Ha passat molt ràpid. Ara ja només pot moure el cap, tot i que sí que té sensibilitat en tot el cos", explica la Sira, la seva dona. Fa uns dos anys que ja no pot parlar i es comunica a través de l'ordinador amb un programa que ell controla amb el moviment de l'iris. Asseguts al pati de casa seva, explica com ha anat paint i lluitant contra l’ELA. "El futbol m'ha ensenyat sobretot a no abandonar fins que el partit no acaba, a intentar per tots els mitjans que es decanti del meu costat. Sé que és molt complicat, però no em rendiré".

Cargando
No hay anuncios

Des de ben petit, l'Anty jugava a futbol. Va passar per molts clubs, entre els quals el FC Barcelona a les seves categories formatives. El pas per La Masia el va portar a compartir vestidor amb Pep Guardiola i Guillermo Amor, persones que avui dia li donen suport en la seva lluita. Damm, Igualada, Blanes, Mataró, entre d'altres, van ser els equips dels quals va formar part en la seva etapa com a futbolista, però, després d'una lesió, va decidir penjar les botes i asseure's a la banqueta de l'Escola Esportiva Brafa. Ja fa més de vint anys que en forma part i, ni la malaltia ni la pandèmia, han fet que es plantegi allunyar-se de la gespa.

Un raig de llum l'esperona. Amb l'alleugeriment de les restriccions per a la pràctica esportiva que entren en vigor aquesta setmana, l’Anty espera que en poc temps pugui tornar al camp. "Jo necessito el futbol tant com menjar. No puc parar de pensar en tot el que podria fer i la situació no acompanya. Si ja és difícil suportar l'ELA, ara he d'aprendre a aguantar la situació actual. No és fàcil perdre la rutina que tinc de sortir cada tres dies per anar al futbol", explica. Des que es van aturar els entrenaments i la competició, l'Anty està més nerviós, sensible i irritable. El dia se li fa molt més feixuc. "L'afecta moltíssim. Els que estem bé i podem sortir, podem fer un vol, ens toca l'aire una mica i anem una mica millor. Però ell, que no pot fer-ho... Per ell mateix ja té dificultats sense la pandèmia, perquè necessita ajuda, però imagina't ara...", relata la Sira.

Cargando
No hay anuncios

Juntament amb el seu germà David i la seva dona, l'Anty entrena els equips alevins i benjamins de Brafa. "Els entrenaments els plantejo jo amb antelació. Els hi passo al meu germà, que és qui els executa i els dirigeix sota la meva supervisió. Si després in situ hi ha dubtes o correccions, en parlo amb ell i amb la meva dona, que fa de traductora", recorda. Tot i que els coneixements tècnics són una important aportació de l'Anty a l'equip, el seu esperit de superació i lluita és dels valors més importants que transmet als seus jugadors. "Jo soc conscient que per a ells la meva presència i exemple és molt més important en la seva formació que molts partits, ja que és una lliçó del que és la vida i del que es poden trobar". "Per a ell, el futbol és una necessitat", explica la Sira mentre li col·loca la manta. "Ell va al partit i veu errors i coses que cal millorar, i mentre torna amb el cotxe ja va pensant. Quan arriba el primer que fa és agafar l'ordinador i començar a mirar què han fet els altres equips, la classificació, parla amb el seu germà del que cal millorar i canviar... Tot aquest temps està pensant en una altra cosa que no és la malaltia".

Sira. És la paraula clau perquè l'Anty somrigui. És mirar-la o que algú digui el nom de la seva dona i que se li il·luminin els ulls. És un acte reflex. "Sense ella la meva vida actual no tindria sentit. Ella és l'artífex que jo estigui viu i amb ganes de tirar endavant. Ella ha renunciat a tot pel meu benestar. No hi ha un demostració d'amor més gran", reconeix. Mentre l'ordinador verbalitza el missatge, els ulls de la Sira comencen a brillar. "Som un pack. Jo li dono canya, però ell em segueix. Recordo quan li van fer la traqueotomia i jo li vaig dir: «Ja et pots anar espavilant». Ell em va mirar amb cara de «Què dius?» Li vaig dir que havia d'anar a entrenar: «Potser els nens el primer dia et miraran estranyats, el segon així així i el tercer ja està». I així va ser. Som tots dos els que fem això, els que tirem", confessa ella.

Cargando
No hay anuncios

Unzué, un gran aliat

L'ELA ha sigut protagonista, per desgràcia, aquests últims mesos en el món de l'esport. D'ençà que Juan Carlos Unzué va anunciar que li havien diagnosticat aquesta malaltia neuromuscular, la seva visibilitat ha augmentat significativament. "Crec que la seva aparició sens dubte ha donat un fort impuls a la nostra causa. No hi ha dubte que la seva imatge ens va ajudar a donar molt d'impuls en tots els mitjans de comunicació", confessa l'Anty. Quan l'exentrenador del Girona i el Celta de Vigo va explicar als mitjans que tenia la malaltia, va decidir començar a conèixer els integrants del seu "nou equip", com va explicar en una entrevista a l'ARA. Entre ells, l'Anty. "Jo no el coneixia personalment i la veritat és que vaig tenir la sensació que el coneixia des de feia temps. Em transmet molta pau i confiança, a part d'una gran qualitat humana".

Cargando
No hay anuncios

Tot i que els avenços tecnològics i la medicina estan fent una mica més fàcil la vida dels malalts d'ELA, encara queda molta investigació per trobar una cura per als més de 4.000 afectats que hi ha Espanya. Cadascun d'ells l'afronta amb la seva filosofia de vida. L'Anty la té clara. "El futbol és la cosa més important de les menys importants. Aquest esport m'està ajudant a lluitar dia rere dia".