Per què Anglaterra derrotarà Espanya

LondresDiumenge vinent el somni de molts anglesos es farà realitat. L'equip de Gareth Southgate –criticat fins a la victòria contra els Països Baixos– està destinat a posar punt final a una traumàtica espera de 58 anys: els que van des de la victòria a la final del Mundial del 1966, al vell Wembley contra l'Alemanya Federal (amb gol fantasma inclòs: la pilota mai va entrar), i el futur triomf a Berlín. Per què n'estic tan segur? Perquè Carles III ho ha ordenat. I un país (Anglaterra) que ha conquerit el món for King and Country no pot menystenir les paraules de sa graciosa majestat.

Poc després que acabés el partit contra els de Ronald Koeman, el Palau de Buckingham va emetre un comunicat dient que el rei havia felicitat els jugadors i el seleccionador i també els havia "instat a guanyar la primera final a l'estranger sense cap drama tardà [és a dir], sense un gol d'última hora o penals, per alleujar l'estrès sobre la freqüència cardíaca i la pressió arterial dels aficionats". Un rei que dona aquests consells demostra que toca de peus a terra, no com el Borbó caçador d'elefants. Carles III és conscient que el Sistema Nacional de Salut (NHS) del Regne Unit està "trencat", com va dir el nou primer ministre laborista, Keir Starmer, la setmana passada, i vol contribuir a no posar-hi més pressió.

En la imminent victòria anglesa també hi ha raons de justícia social i d'oportunitat temporal. El Regne Unit acaba de deixar enrere catorze anys d'inestabilitat i desgovern amb la victòria laborista del 4 de juliol. ¿Quin millor signe d'esperança en els nous temps que s'albiren que el triomf a l'Eurocopa, tot i que l'escut dels Tres Lleons no inclou ni gal·lesos, ni nord-irlandesos ni encara menys els escocesos?

Però hi ha més senyals que apunten a la inevitabilitat del triomf for King and Country. Perquè els darrers vuit anys, des del referèndum del Brexit, quan el país se'n va anar a fer punyetes definitivament, ¿qui ha mantingut l'estabilitat malgrat tots els entrebancs? Gareth Southgate. L'home a qui s'acusa de plantejar un joc avorrit i defensiu, tot i tenir un equip quasi equiparable a la Taronja Mecànica del 1974 o el Brasil del 1982, ha construït un conjunt divers, visibilitzant una nova versió viable de la identitat anglesa: multiracial i amb arrels ancorades en la immigració postcolonial. I quan els seus jugadors negres van ser criticats per la derrota als penals en la final de l'Eurocopa del 2021 contra Itàlia, Southgate els va defensar. També ho fa fer quan altres, com Marcus Rashford, van intervenir en política nacional perquè es mantinguessin les beques als menjadors escolars; o quan van agenollar-se en senyal de solidaritat amb el moviment Black Lives Matter.

Al cel de Berlín està escrita la victòria anglesa. I només la podria evitar una intervenció divina, esclar. La d'un xaval de 17 anys i tot el que representa. Serà un duel de titans, un partit entre la voluntat del rei i la voluntat del 10. Perquè Deu Nostre Senyor, Lionel Messi, va ungir amb el seu do Lamine Yamal i fins i tot el que s'ha escrit als estels pot ser reescrit.