Els 14 anys de Pep Guardiola i les culpes sense reparar

"Avui fa exactament 14 anys que vam guanyar el triplet amb el Barça i el 14 és el número de Cruyff. Hi havia com moltes coses que estaven passant alhora", recordava un emocionat Guardiola a la sala de premsa després de guanyar la seva primera Champions amb el Manchester City. Al marge de la curiositat, de la càbala, de la superstició del tècnic, hi ha dues preguntes bàsiques que el Barça hauria de plantejar-se. ¿Què li ha passat a l'entitat blaugrana durant aquests 14 anys per devaluar-se tant? ¿Com és possible que el tècnic més culer i més influent del futbol no sigui a la seva casa? En una setmana en la qual, a més, s'ha confirmat que Leo Messi no tornarà perquè, malgrat el que ens havien anat explicant, el club no és capaç de rebaixar la massa salarial i el jugador no es fia del president Joan Laporta per motius obvis. La nostàlgia pels bons temps no pot tapar el neguit.

Els cèlebres ismes, els clans, les tribus, continuen acusant-se els uns als altres i repartint culpes i responsabilitats. Fins i tot Xavi Hernández ha retret a l'entorn que no se'l valori prou per culpa dels amiguismes, i ha assenyalat així la premsa que ell considera pròxima a Guardiola. Així, el tècnic egarenc va obrir un debat estèril en el qual sempre sortirà perdent perquè la comparació amb Guardiola no és possible per múltiples raons. I mentre els uns i els altres s'embullen a repartir carnets de bons i mals barcelonistes –assenyalant de pas periodistes–, la casa continua estant sense escombrar.

Ni tan sols hi ha hagut una reflexió, ni una queixa per part de l'afició davant el fet provat que durant 17 anys es pagués a Enríquez Negreira, però sí càntics de “Messi, Messi” al Camp Nou. I la bufetada de realitat davant la persistent desastrosa situació econòmica del Barça no marida bé amb la hipnosi col·lectiva encoratjada per l'actual directiva, que opta per solucionar debats complexos amb l'amb mi o contra mi de tota la vida.

Han transcorregut 14 anys del triplet de Pep Guardiola i la vida no segueix igual de cap de les maneres, però hi ha qui s'obstina molt fort a no donar-se per al·ludit. Són immunes, o això sembla, a la introspecció i a l'autocrítica, una cosa indispensable perquè en els pròxims 14 es pugui celebrar el que és propi i no el que, lamentablement, ja és aliè.