"El futbol ens fa tornar a la infància, quan jugàvem sense problemes ni preocupacions"

Torelló—Nom?

—Marco.

—Cognom?

—Prefereixo no dir-lo.

Mirar enrere li fa tant de mal com mirar endavant. Molt. Massa. Va néixer a la regió de Milà el 1990 o el 1991. No posa cap interès per aclarir-ho. Com si li importés més al periodista que a ell. I es va criar enamorat del Milan de Kaká, Xevtxenko, Pirlo, Inzaghi, Maldini i companyia. Buscant descobrir món, va volar cap a Anglaterra i fa tres anys va arribar a Barcelona. Treballava de cambrer, de promotor, de tot el que podia. Però de cop va arribar la pandèmia. "M'ha fet molt de mal. Moltíssim. Ha sigut molt dur. De la nit al dia em va deixar sense feina. Sense habitació. Sense res. Vaig oblidar com s'escrivia felicitat i ja no sé què significa tranquil·litat", reconeix el Marco, que es va veure abocat a dormir al carrer i va caure en una depressió.

El seu cas no és aïllat. La Fundació Arrels va comptabilitzar ara farà un any que només a Barcelona ja hi havia més de 4.700 persones sense llar, 1.239 de les quals dormint al carrer. La situació s'ha agreujat arran d'una pandèmia que ha contribuït a engrossir una xifra que ha crescut en més d'un 80% els últims deu anys. Una cinquena part d'aquest col·lectiu són joves d'entre 18 i 30 anys. És la franja d'edat que ha crescut més en proporció i és especialment perillosa perquè talla d'arrel la transició cap a l'adultesa i la construcció del projecte vital. En aquesta cruïlla neix el projecte socioesportiu Street Soccer Barcelona, una entitat sense ànim de lucre creada fa tres anys amb la voluntat d'aprofitar el potencial del futbol com a eina d'inclusió, integració i emancipació per combatre l'exclusió social de les persones sense llar, o en situació de risc i vulnerabilitat aguda semblant, i per lluitar contra l'estigmatització.

Quan la pilota comença a rodar en Marco somriu. Com quan somiava amb rematar una passada de Kaká o Pirlo sobre la gespa de San Siro. "El futbol ens posa contents. Ens fa riure, encara que sigui només dues hores. La vida continua sent dura però el futbol dona vida. Ens fa tornar a la infància, quan jugàvem sense problemes ni preocupacions. I sense rics ni pobres. Aquí dins tot és càlid, com el carrer del poble on jugàvem a futbol de petits. A fora tot són problemes, com al carrer de la ciutat", afirma.

En la mateixa línia Marcos Adrián Niño, un altre jugador del projecte, destaca: "El futbol serveix per oblidar-se uns minuts dels problemes. Per desconnectar-ne. Per allunyar-se'n. I també per fer amics. Per sentir que formes part d'alguna cosa, d'un grup". Nascut el 1999, va fugir de Veneçuela somiant amb jugar al Camp Nou, com tants companys seus, i buscant el futur que al seu país no tenia. Ara continua cercant-lo a Catalunya. Mentrestant, el futbol endolceix el present, el fa més suportable. El seu somriure, i el dels seus companys i amics, desborda les mascaretes, mentre els seus ulls persegueixen la pilota.

"Un espai de cures on se'ls miri als ulls"

En Marco i en Marcos Adrián són dues de les 70 persones que aquest any han passat pel projecte. El 2020, condicionat per la pandèmia, n'hi van passar 110 i el 2019 171 de fins a 39 nacionalitats i d'entre 18 i 55 anys, amb una mitjana de 25. S'hi van oferir més de 2.500 esmorzars i dutxes. La majoria viuen en equipaments municipals, en centres o residències, en pisos d'ONGs o en assentaments irregulars. "Avui no podem assumir la demanda que tenim: tenim llistes d'espera i cada setmana ens truquen d'entitats per derivar-nos gent i hem de dir que no. Per això volem fer un tercer dia d'entrenament", afirmen Michi Borgstrom i Fredi Vidal, els cors d'un projecte que acaba d'obrir una campanya de micromecenatge per sufragar els costos d'un tercer dia: s'afegiria al dimarts i al dijous, sabent que quan s'obri aquest tercer dia ja es farà necessari el quart. Perquè no sembla que el temporal hagi d'amainar aviat.

Borgstrom i Vidal insisteixen també en la importància de disposar "d'un espai bonic, digne, d'un espai on [els usuaris] se sentin estimats i escoltats". "On puguin respirar, on se'ls miri als ulls i se'ls esperi amb els braços oberts cada setmana", afegeixen. "Que els empoderi", resumeixen, partint de la certesa que "el futbol és un idioma universal i una eina amb molt d'abast que té la capacitat d'ensenyar-nos moltes coses que es poden traslladar a la vida, com la companyonia, el treball en equip, la constància, el sentit de pertinença, la victòria i la derrota, la necessitat de desconnectar, de gaudir del joc".

A Street Soccer Barcelona hi conflueixen, en definitiva, dues necessitats, la de fer activitat física i la del contacte social: "És un espai de cures que va més enllà del futbol, igual que el futbol va molt més enllà de l'esport". "Una tarda vam fer una dinàmica amb grups de tres, quatre o cinc persones i em va impactar molt. Feia molts mesos que ningú em tocava i que jo no tocava ningú i vaig ser molt feliç. Feia molts mesos que em sentia sol, que no sentia que existia i que era important als ulls d'algú altre", afirma en Marco. Ara dorm en un hostal gràcies a una ajuda externa i ha trobat un motiu per riure a Street Soccer Barcelona. El pessimisme s'imposa a l'optimisme i encara no veu lluny la sortida del negre túnel que travessa. Però el futbol és, avui, com una llanterna.