Beatriz Álvarez: "La vaga de les àrbitres va ser una falta de respecte"

Per primer cop en la història, l'estat espanyol té una lliga professional de futbol femení. Malgrat que quan es va anunciar la competició les promeses del Consell Superior d'Esports (CSD) eren moltes, el camí ha estat ple de traves i murs, alguns dels quals encara pendents de resoldre. Beatriz Álvarez és la cara visible de la competició, la presidenta, després d'unes eleccions en què va ser l'única candidata.

Fa poc més de tres mesos que va ser elegida. Quin balanç fa de la feina feta fins ara? 

— Estic molt il·lusionada: això és un somni. Estan sent complicats els primers passos de la Lliga, perquè només hem tingut tres mesos per crear-la. Hem hagut de treballar en moltíssims fronts oberts i sobretot en la part de la monetització dels drets audiovisuals. Hem creat la marca de la Lliga, que era una cosa important. 

¿Creu que són injustes les crítiques que s'han fet a l'organització de la Lliga? 

— Estic segura que la gent no és conscient de tota la feina que hi ha al darrere. Des de l'aprovació dels estatuts al juny, hem hagut de crear tota l'estructura, partint d'una subvenció del CSD que encara està en tràmits i no s'ha cobrat. No només és una qüestió de voluntats, sinó també de tempos.

Ha sigut una cursa d'obstacles. 

— Sí. Les dones hem d'estar, a més, demostrant que som capaces de fer les coses. Sempre sentim el judici dels altres sobre nosaltres. Cada pas que fem s'està jutjant i es mira amb lupa. Hem de fugir una mica de la mateixa opinió pública o de les expectatives que es puguin tenir sobre nosaltres i estar centrades i amb totes les energies destinades a fer les coses, no a agradar constantment. 

Va rebre moltes crítiques i es va qüestionar molt la seva candidatura a la Lliga. ¿Respon també una mica a això? 

— Em vaig sentir jutjada com qualsevol altra candidata. Des que el CSD va posar sobre la taula que preferiblement la presidenta de la Lliga havia de ser una dona, molta gent ja va entrar a jutjar-ho. Però sí que és cert que en el meu cas concret el fet d'anar amb un vicepresident home em va fer sentir molt jutjada. Sembla que una dona no pot liderar un projecte on hi hagi homes i dones. En algun moment se'm criticava dient que jo hi anava només a fer bonic i que el fet que anés de bracet d'un home feia que fos ell qui realment decidís les coses i jo estigués apartada. 

¿Era necessari que la presidència de la Lliga l'ostentés una dona? 

— No crec que fos estrictament necessari, però sí que compateixo amb el CSD que preferiblement s'havia de buscar que fos per a una dona. Però no pel simple fet de ser una dona, també calia estar preparada amb capacitats i trajectòria. Totes les que ens presentàvem la teníem, de fet. El món de la gestió encara està molt masculinitzat i està bé que les nenes i altres dones tinguin referents. No s'ha de deixar de lluitar encara que de vegades semblem invisibles per a certs llocs de poder. 

Ara és un dels màxims referents en el món de la gestió de l'esport femení. 

— I no ho visc com un pes, sinó com una responsabilitat que, a més, m'encanta. Tota la meva vida he estat tractant de saltar barreres: primer com a jugadora, després creant una escola de futbol, com a presidenta d'un club de futbol femení, sent la primera directora general d'esports a Astúries... Fa molts anys que intento obrir camins a altres dones i m'agrada. Tinc aquest compromís social. Es pot ser dona, mare i presidenta de la Lliga.

De fet, ha sigut mare fa molt poc. 

— Em va costar molt prendre la decisió de presentar-me, ja que estava al vuitè més d'embaràs en aquell moment. Les dones tenim un pes enorme a l'hora de cuidar els fills, i plantejar-me estar més lluny de la meva filla i no estar al 100% em feia sentir molt culpable. Va haver-hi molts moments que la part personal em frenava, però en l'àmbit professional és el projecte de la meva vida. El meu marit va ser fonamental en la decisió, ja que em va preguntar: "¿Si aquest projecte me l'haguessin plantejat, a mi ens ho estaríem qüestionant?" I la resposta és evidentment que no. Quan li arriben propostes com aquestes a un home no es planteja si acceptar-les o no, i de pares en som tots dos. 

¿S'ha professionalitzat al 100% la Lliga?

— No, i ara, encara queda molta feina a fer. Un cop es posa el cognom de professional a la Lliga és quan comença el camí. És l'inici, no pas la meta. És el moment de professionalitzar totes les estructures. No és veritat que des del moment que s'aproven els estatuts de la Lliga arribi una vareta màgica amb diners i solucions. Tot té un camí, que es fa de manera gradual. 

Quan s'arribi a una professionalització real, ¿la Lliga serà més igualada? 

— L'objectiu és que la competició sigui atractiva, i perquè ho sigui cal que hi hagi un nivell competitiu similar entre els clubs. Ara mateix hi ha dues casuístiques dins del futbol femení: clubs que estan dins d'estructures de club de futbol masculí i altres d'independents que tenen una gestió diferent. Aquests últims són l'essència del futbol femení, els que ens transmeten la història per recordar d'on venim. En canvi, els que estan en estructures masculines són les que estan obrint camí, com el Barça. 

¿Us va sorprendre la vaga de les àrbitres quan faltaven 48 hores per a l'inici de la Lliga? 

— Així com el conveni anterior de les jugadores es va negociar durant un any i mig, enteníem que en una setmana era inviable negociar l'acord amb les àrbitres. Sí que és cert que havíem fet un plantejament inicial a la Federació que quadruplicava l'import que estaven cobrant les col·legiades, ja que enteníem que aquest havia de ser el punt de partida. Quan faltaven 48 hores per a la competició ens vam trobar que aquesta oferta no els valia. Tothom té dret a reivindicar millores laborals, però fer-ho així em va semblar una falta de respecte cap a les futbolistes, els clubs i el futbol femení en general. No eren les formes, més enllà dels fons de les queixes. 

¿Va ser una rebequeria de la Federació? 

— La Federació es resisteix a la nostra independència com a lliga professional. Des del primer moment, la Federació no ha assumit mai aquesta autonomia.