"Ens preguntaven si era més fàcil fer un gol o una truita"
La barcelonina Elisabet Sánchez és una de les pioneres del futbol femení a Espanya i també ha demanat la dimissió de Luis Rubiales
TorellóL'aparença agradable i la veu tendra de la Pitufina —així li deien quan jugava amb la selecció espanyola per la seva alçada— s'esvaeixen quan s'esmenta Luis Rubiales. Llavors parla irritada. "Tinc una pena immensa, gegant, de debò. Perquè en comptes de parlar d'elles i del que han aconseguit és el contrari: només es parla d'aquest senyor tan impresentable. Li dic senyor per dir alguna cosa", sospira Elisabet Sánchez (Barcelona, 1955). Va jugar amb la primera selecció oficiosa, al principi dels anys 70, i va disputar el primer partit de la primera selecció oficial, l'any 1983 davant de Portugal a Galícia: "Va ser un somni". Encara guarda la samarreta d'aquell dia: les samarretes eren de la selecció juvenil masculina. El seleccionador havia estat designat quinze dies abans: era el masculí de futbol sala i la federació el va escollir perquè era el que tenia menys feina, sense haver vist cap partit femení. Sánchez també recorda que una companya no es dutxava perquè el seu xicot li havia prohibit fer-ho davant d'altres noies.
Sánchez també és una de les futbolistes que fa alguns dies van signar un comunicat de suport a Jenni Hermoso. Al text, amb més de vuitanta firmes, es manifestava "una condemna ferma i rotunda davant de conductes que han atemptat contra la dignitat de les dones" i les campiones del món renunciaven a continuar jugant amb la selecció mentre no hi hagi canvis de lideratge a la federació. "Aniré a mort amb elles. I ja no tant per elles o per nosaltres, les d'abans, sinó per les que vindran. Perquè tinguin un respecte. I ja no només és una cosa del món del futbol, sinó molt més general: en tots els esports i per a totes les dones", sentencia l'exjugadora barcelonina.
"Això no ha nascut avui ni ahir. Duem molts anys de lluita. Ja en són cinquanta-dos. Mai ens han tingut en compte, sempre ens han pres de broma", afirma. El 1971 es va jugar el primer campionat femení a Catalunya, la Copa Pernod, amb victòria final de l'Espanyol de Sánchez. La seva mare, la Pepita, la va apuntar a les proves trucant d'amagat del seu pare, l'Antonio. Ell no volia que jugués a futbol, des de petita: sempre la renyava perquè no volia que estigués amb nens, perquè li deia que "era lleig". Mai va poder tenir pilotes. Jugava d'amagat del pare a la plaça del Rellotge —la de la Vila de Gràcia—. Si veia que s'acostava, sortia corrent cap a casa o s'amagava per continuar jugant després.
Poc després de la Copa Pernod es jugarien els primers partits de la selecció espanyola oficiosa: oficiosa perquè no tenia el reconeixement de la federació. De fet, no va admetre el futbol femení fins al 1980, per la pressió d'Europa i amb Franco ja enterrat. En aquell partit, disputat a Múrcia, les futbolistes no van poder lluir cap escut representatiu del país i l'àrbitre es va haver de vestir amb xandall, per restar-hi transcendència. El camp estava envoltat d'agents de la Guàrdia Civil. Sánchez també recorda que a una companya li van preguntar en una entrevista "si era més fàcil fer un gol o una truita". "Va sortir en un reportatge del No-Do. Encara tinc el vídeo, eh! El penjaria cada dia, i ara més, per dir que poc que ha canviat tot això. De vegades penso que no evolucionem, que en comptes d'anar endavant anem enrere. És una llàstima".
Del boicot al Mundial a les llàgrimes d'alegria
Destaca que, al món del futbol, el masclisme ha canviat de forma des que a ella li cridaven xicotot i potser les futbolistes ja no han de sentir "aneu a la cuina", "les dones no serviu per jugar a futbol" o marimacho, però n'hi continua havent molt. La seva generació en va patir molt, si bé admet que ja havien acceptat aquest patiment si era el peatge perquè les seves hereves poguessin gaudir. Però encara no és així. També subratlla que cal la dimissió de Rubiales i anar molt més enllà: "No només és ell. A la federació hi ha molts Rubiales. A veure si d'una vegada per totes es fa net amb les clavegueres i tot això canvia d'una punyetera vegada. Cal una neteja total".
Sánchez torna a somriure parlant del dia de la final contra Anglaterra, amb els ulls clavats a la tele de casa. No volia veure el Mundial perquè estava enfadada per l'absència de jugadores com Mapi León i Patri Guijarro, però va acabar cedint. "Em vaig emocionar i vaig plorar. Perquè ha costat molt arribar fins aquí. Molt. Molt", assegura. "Ha costat molt", reitera mirant enrere. "Nosaltres vam posar una miqueta la llavor del que està passant ara. Hi vam posar sang i suor durant anys, insistint-hi sense ajuda de ningú i pagant per jugar. Una part de tot això és una miqueta nostra. Hem fet molts sacrificis, però benvinguts siguin per tot el que ha tocat viure ara", somriu. Recupera el to agre per lamentar que la federació mai ha tingut cap gest amb la primera selecció oficial, la que va obrir el camí el 1983. I conclou: "Alguna companya sempre diu que tant de bo haguéssim nascut ara. Però no ho sento així. Sento enveja sana. Formem una miqueta part de la història. Vam posar la llavor. Ha costat, però ha arribat".