Les pioneres del futbol femení a Espanya: disfresses, bombatxos i esperit de superació

BarcelonaVa ser un 4 de juny del 1914 a Barcelona. La premsa de l'època, amb redactors amb corbatins, pantalons i bigotis, va tractar aquell partit amb menyspreu i paternalisme. "El partit de les nenes futbolístiques", es podia llegir a Mundo Deportivo. "La impressió general produïda pel partit és que el sexe femení no permet les característiques ràpides que exigeix el joc", es llegia a El Diluvio. Però aquell 4 de juny del 1914 es va jugar el primer partit de futbol femení documentat a Catalunya i segurament a l'Estat. ¿És possible que abans s'haguessin jugat altres partits? Sí, és més que possible. Fa més d'un segle es va cridar el primer gol. Ara el futbol femení estatal és a un pas de guanyar el Mundial i, com el 1914, Catalunya hi juga un paper central.

En espera de si apareix algun nou document, el primer partit de la història de futbol femení, tal com han documentat els especialistes del Centre d'Investigacions d'Història i Estadística del Futbol Espanyol (CIHEFE), va ser aquest partit jugat al conegut com a Camp de les Faves, un dels primers camps per a la pràctica del futbol de la ciutat de Barcelona, situat entre els carrers Muntaner, Indústria (actual París), Casanova i Coello (actual Londres), al costat de l'Hospital Clínic. El partit enfrontava dos equips batejats com a Montserrat i Giralda, en honor del massís on es venera la Moreneta i del campanar de la catedral de Sevilla. Dos equips improvisats dins d'un club anomenat Spanish Girl's, en anglès, el primer equip femení espanyol de la història. Les jugadores van entrenar-se uns 45 dies per preparar aquell partit amb fins benèfics a favor de la Federació Femenina contra la Tuberculosi.

El poc suport de les autoritats, el menyspreu de bona part del periodisme de l'època i l'arribada, amb el temps, del franquisme van provocar que aquestes primeres aventures futbolístiques de dones espanyoles fossin oblidades. Poc es coneix de les jugadores de l'Spanish Girl's, tot i que se'n conserven els noms. La major part van abandonar l'esport ràpidament, es van casar i van fer de mestresses de casa. Sí que es coneix molt de la vida del seu entrenador, el popular Paco Bru, un català nascut casualment a Madrid per motius laborals dels seus pares que va ser una figura clau en el futbol estatal. Jugador de diversos equips, un dels quals el Barça, va ser periodista, àrbitre i entrenador i va participar en el primer mundial de la història, el 1930, dirigint el Perú. Un autèntic rodamon que va acabar els seus dies a Màlaga després d'haver dirigit el Madrid i d'haver ajudat en el naixement del primer equip femení. Bru afirmava que només calia una mica de preparació per millorar el nivell d'un futbol que inicialment va ser molt criticat, ja que s'afirmava que era poc femení i amb poc nivell. Res de nou. Bru, per cert, va fer d'àrbitre en aquell primer partit: va xiular un penal en la primera part a favor del Montserrat que va significar el primer gol. A la segona part, el Giralda va aixecar el partit amb dos gols, es va imposar i va rebre una ovació del públic i les autoritats, entre les quals el capità general de l'exèrcit, César Víctor Augusto del Villar y Villate, que va fer acte de presència amb la seva filla.

Algunes cròniques de l'època, com la del diari El Poble Català, van ser positives amb el joc i van parlar de "jugadores magnífiques" i d'un "partit bonic". El Mundo Deportivo, en canvi, parlava d'un espectacle que obligava "les descendents de la mare Eva a adoptar posicions poc adequades i poc estètiques, que eliminen la seva gràcia femenina". D'aquell primer partit del juny del 1914 sabem que les jugadores portaven uns pantalons bombatxos, amb mitjons alts fins al genoll. Moltes portaven gorres, tot i que la majoria duien el cabell bastant curt, per sota del clatell. Bona part de la societat va escandalitzar-se. El partit semblava haver estat oblidat fins fa poc. Però realment van fracassar?

No, sembla que no. Malgrat els comentaris crítics, molta gent va interessar-s'hi. I Paco Bru apareix en revistes de l'època defensant-les, dient que la gent no havia d'esperar dones elegants, que havien d'esperar "esportistes". Dones que volien jugar a futbol, res més. Significatiu, ja que molts espectadors anaven als partits com qui va a veure un espectacle, quan elles volien jugar a futbol. Les jugadores van començar a rebre propostes per organitzar partits en ciutats com Sabadell, Tarragona, Reus, Mataró i València, on cada cop aplegaven més espectadors i més bones crítiques. A Sabadell van sortir ovacionades, per exemple. Les jugadores van anar guanyant experiència, sempre enfrontant-se entre elles amb els equips Montserrat i Giralda. De fet, els van arribar propostes per anar a jugar l'estranger, on hi havia equips similars. Però just llavors va començar la Primera Guerra Mundial. I la tournée europea va cancel·lar-se. L'equip no va jugar mai més.

Curiosament, si la guerra va aturar el futbol femení a Espanya, a Anglaterra, la selecció rival a la final del Mundial, el va potenciar. Amb els homes lluitant al front durant la Primera Guerra Mundial, les dones es van incorporar a les cadenes de muntatge de les fàbriques. I algunes jugaven a futbol en les estones lliures per distreure’s. El Dick, Kerr's Ladies va néixer quan els gerents de la fàbrica d'armament d'aquest nom es van adonar del nivell futbolístic que tenien les seves treballadores i van crear un equip que va omplir estadis i que es va guanyar una fama que va durar fins i tot quan es va reprendre la lliga masculina. Els equips femenins van arribar a omplir estadis amb més de 40.000 espectadors. Tenien tant d’èxit que la Federació Anglesa de Futbol, espantada per la possibilitat de perdre el monopoli del futbol, va dictar una norma que prohibia als clubs masculins cedir l’estadi al futbol femení si volien jugar a Primera Divisió. Les dones van ser expulsades dels grans estadis i la seva memòria va ser silenciada. La prohibició de jugar als estadis d’equips masculins va durar gairebé 50 anys, fins al 1971.

Referents en una època sense equips femenins

Després de la Primera Guerra Mundial, el futbol femení va tornar a Barcelona el 1923 amb la disputa de dos partits internacionals amistosos França-Anglaterra organitzats pel Sindicat de Periodistes en benefici de les Cases Barates per a periodistes. Va ser una època en què les dones que volien jugar ho van fer en equips d'homes. Hi ha dos casos molt significatius, els de la gallega Irene González Basant i l'andalusa Ana Carmona Ruiz, Nita. El periodista Jesús Hurtado va recuperar la història de la Nita, filla d'un estibador del port de Màlaga, que mirava els partits dels homes i en volia formar part. Així que, amb l'ajuda d'un capellà a qui va confiar els seus somnis, el pare salesià Francisco Míguez Hernández, va poder jugar a l'Sporting de Màlaga jugant disfressada. S'embenava els pits per dissimular-los i jugava amb roba ample. Després va defensar els colors del Vélez CF, on es va guanyar el sobrenom de Veleta per la seva manera de jugar. Segons Jesús Hurtado, que va recuperar la seva història, va arribar a patir arrest domiciliari quan es va saber que era una dona. Va morir als 32 anys, de tifus.

A diferència de la Nita, la Irene no amagava que era una dona. En partits de barriada a la Corunya va començar a fer de les seves. Si els nois no la volien, es feia respectar. La Irene admirava el porter català Ricardo Zamora i va acabar sota els pals, on va començar a destacar amb les seves aturades. Destacava tant que els equips d'homes volien que jugués amb ells. La seva fama va ser tan gran als anys 20 que va acabar fundant un equip, batejat amb el seu nom, l'Irene FC, on ella era la portera i la resta de jugadors homes. Una fotografia la recorda orgullosa, a la porteria, a punt per aturar els xuts. La Irene va morir de tuberculosi el 1928 amb tot just 19 anys.

Amb l'arribada del franquisme, el futbol femení va desaparèixer. Fins als anys 60 no es van començar a formar a Madrid i Barcelona els primers clubs, de manera il·legal, que jugaven partits sense permís i que van anar canviant les coses. Fins que es va permetre el primer partit de la selecció espanyola el 1971 a Múrcia contra Portugal (3-3). Ja abans, el 1967, el Camp Nou havia vist el primer partit de futbol femení a les seves instal·lacions, partits amistosos que es van repetir el 1969 i el 1970.