Laia Codina, la mundialista catalana criada entre mil vaques

Campllong (Gironès)"A vegades ho penso i realment no sé si mai havia somiat jugar un Mundial perquè tampoc m'imaginava ser futbolista. Però ara que soc aquí sé que és perquè fa anys que entreno, pateixo i lluito i vull gaudir-ho com mai", admet la defensa del Barça i la selecció espanyola Laia Codina (Campllong, Girona, 2000) des de Nova Zelanda. Reconeix que està contenta i que té més il·lusió que nervis. I orgull de veure que tanta gent segueix la selecció malgrat la distància que separa les jugadores de casa seva. Més de 18.000 quilòmetres. "És una passada. S'està avançant a passos de gegant, però hem de ser realistes. Queda molt camí perquè només som a l'inici i, de la mateixa manera que les generacions anteriors han lluitat per nosaltres, hem de seguir lluitant per les generacions futures".

Després de viure des de la banqueta les golejades contra Costa Rica (3-0) i Zàmbia (5-0) aspira a debutar en un Mundial en el partit de dilluns contra el Japó a Wellington. Les dues seleccions ja estan classificades i es jugaran el primer lloc del grup. A la grada hi haurà el seu pare, en Xevi. Ell no ha pogut veure en directe els dos primers partits perquè té una granja a Campllong amb el seu germà amb gairebé mil vaques que s'han de munyir cada dia. "A casa he après, sobretot, el sacrifici i la constància. Que hi haurà dies que t'aixecaràs amb més o menys ganes de treballar o en el meu cas de jugar a futbol, però has de seguir treballant, has de seguir aixecant-te d'hora i lluitant pel que vols. I també he après la bellesa de viure amb senzillesa i de valorar el teu entorn i el que t'ha fet ser qui ets", explica.

Va obrir la granja el mateix dia que el Barça va guanyar la Copa d'Europa

El seu pare rep l'ARA un matí de juliol a Can Feliu, una de les granges més grans de Girona: produeixen uns 12 milions de litres de llet anuals, uns 33.000 litres diaris de mitjana. La van obrir el 20 de maig de 1992, el mateix dia que el Barça va alçar la primera Copa d'Europa de futbol. De fet, el Xevi no va poder veure el gol de Koeman fins a l'endemà. Parla mentre condueix un Toyota Hilux per camins de terra, fent via per engegar un aspersor i canviar una vàlvula. Parla amb un punt de tendresa i un altre de barbaritat. I amb un orgull patern que no pot, ni intenta, dissimular quan parla de la seva filla: "El primer que fa quan ve aquí és anar a la granja, i el primer que fa quan ja és a la granja és agafar un got i beure llet directa del tanc, sense bullir, tal com surt de munyir. Ho ha fet sempre". Ja ho feia ell de petit, a la granja familiar de Torelló. Eren altres temps i li va costar una tuberculosi.

"Ha viscut sempre la granja. Sovint, per veure'm venia a la granja, perquè jo marxava d'hora al matí, a quarts de sis o les sis, i no arribava fins al vespre", recorda. Respira i segueix: "A les sis has de ser aquí, sigui dilluns, diumenge o Nadal. Això ho ha vist sempre. Primer la feina i després ja veurem. Si vols aconseguir alguna cosa a la vida cal sacrifici". També parla de la importància de la senzillesa. "Just aquest matí parlàvem amb un tio de Cassà que té molts diners de la importància de la senzillesa. Un deia «aquest és el pare de la Laia, que juga el Mundial». I jo deia «sí, la Laia juga el Mundial, però a mi em toca fer això, això i això». No me'n puc descuidar perquè és del que menjo. Ja ho veus, porto el cotxe brut de pols de treballar". El Xevi té una mula, un sangtraït, en un dit.

Va començar fent patinatge

I recorda bé el soroll que feia la tanca de casa quan la seva filla xutava: "Patim i patam, tot el dia. Segur que els veïns també ho tenen present", diu rient. La Laia va començar fent patinatge, però quan va descobrir el futbol ja no va tenir ulls per a res més. Li van regalar un gronxador i al cap de poc van desmuntar-lo per deixar només l'estructura, com a porteria. Va jugar amb el Cassà del 2005 al 2014 sent l'única nena. S'havia de canviar al vestidor de l'àrbitre. Fins que als catorze anys va fitxar pel Barça. L'hi van dir el 21 de gener, i quan van arribar a casa ja era el 22, el dia del seu catorzè aniversari. Sempre arribava passades les dotze i a les sis del matí el seu pare ja era a la granja.

L'autocar que passava —i passa— a buscar els nens del poble per dur-los a l'escola, a Cassà de la Selva, parava just davant de casa seva, i la porta corredissa sempre és oberta perquè els nens puguin jugar al jardí, com feia la Laia explotant cada minut fins a l'arribada del bus. "Diuen que venen a jugar a casa de la Laia", explica el pare.

Anar al cul del món

Admet, rient, que li fa molta mandra el viatge a Nova Zelanda perquè és "anar al cul del món", però també que en té ganes. Arribarà just per al partit contra el Japó i després anirà a descobrir el país. "La feina és un coi de vici i aniré a veure coses de feina, com sempre. Aniré a veure la granja d'ovelles més gran del món. Què he d'anar a veure? Què vas a veure tu? Les ciutats són tot voreres, pedres, catedrals, turistes. De botigues hi ha el Primark. Aquí, allà i allà. Sí, fa gràcia, però al final no saps si ets a Milà o a Nova York", accentua. Ensenya un mapa amb el mòbil. L'hotel queda més a prop de les granges que de Wellington. La previsió és quedar-se fins a quarts de final, "però ja tinc avisat a tothom per si arriben més enllà".

És llaminer pensar a guanyar el Mundial, però el pare parla amb prudència. "Aquest matí ho comentàvem amb uns. Un Mundial és cada quatre anys i només hi van 23 persones. El Mundial és cada quatre anys i només hi van 23 persones. Cagontot, ser allà ja és molt. Què més vols demanar? Que ho jugui tot? Que el guanyi? O que sigui la MVP? Sí, és clar. Com més tenim més volem. Però, hòstia, a poc a poc, anem fent. Amb la Laia sempre hem dit que s'ha d'anar fent". I el Xevi s'acomiada amb un got de llet a les mans per desaparèixer cap a la granja. Demà a les sis del matí l'esperen mil vaques.