Futbol

L'equip de futbol més orgullós de jugar amb els genolls pelats

La Unió Esportiva la Pera compleix 25 anys jugant en un dels dos únics camps de terra que queden actius a Girona

Imatge d'un partit de l'equip femení de la UE La Pera
Aurora Fuster
01/07/2023
4 min

BarcelonaAny 1998. Josep Pi, actual president de la Unió Esportiva la Pera, decideix passar l’estiu de porta en porta per crear un equip de futbol femení. Des dels anys 80, les nenes de 9 o 10 anys del poble gaudien de veure els seus germans jugant a futbol i també d’imaginar-se a elles fent el mateix. Ara tothom normalitza veure Alexia Putellas, Mapi León i Aitana Bonmatí, però abans part de la societat es podia mostrar reticent a veure noies amb una pilota als peus.

25 anys després, la Pera, un municipi del Baix Empordà de menys de 500 habitants, treu pit d’haver mantingut ininterrompudament un equip femení que avui competeix a Segona Catalana (vuitè aquesta temporada 2022-2023). Els genolls pelats de les futbolistes s’amaguen entre els boscos del poble, on les pilotes de futbol corren per la sorra d'un camp, el del club, en perill d'extinció. I és que aquest i el de la Unió Esportiva Castellfollit són els darrers camps sense gespa artificial que queden a Girona. La terra no té futur i a molts pobles els camps ja han desaparegut, i en conseqüència, també els seus equips. Tanmateix, a la Pera encara poden dir que són la resistència. 

Aquest rectangle de terra es troba a un quilòmetre del poble, una distància irrisòria per a un ciutadà de Barcelona. Amb tot, el president Pi assegura que “hi ha gent que es queixa de tenir-lo tan lluny i de la dificultat per trobar-lo”. Enmig de les baralles dels conductors amb el Google Maps per arribar-hi, s’amaga un camp envoltat d’arbres que, com explica Martina Vila, una de les jugadores de l’equip, “té un caliu especial i diferent”. "Aquest camp ens connecta amb la humilitat i la puresa, que és allò que ens enriqueix”, explica Montse Serradell, ja retirada de l’equip.

L'equip femení de la UE La Pera

Les pilotes fetes pols s’aixequen de la sorra, els dits acaben congelats a l’hivern i el terreny de joc acaba tan inundat quan plou que obliga a ajornar els entrenaments. Adrià Fabrelles és l’entrenador de l'equip des de fa 6 anys i explica a l’ARA que “a l’hivern sembla una pista de patinatge perquè està tot glaçat i a l’estiu és tot pols”. Tot i això, Laura Garzón, també exfutbolista de l’equip, diu: “M’encantava jugar-hi, un cop hi entres ja no en surts. Quan venien les futbolistes d’equips rivals, moltes no sabien com jugar en un camp de sorra i això es convertia en un avantatge. El president seleccionava les pilotes que utilitzaven. Les bones eren per als partits i les dures, per als entrenaments”. 

Si es posessin tots els elements en una balança, segurament es decantaria cap a la modernitat de la gespa artificial. “Tanmateix, en ciutats més grans com Vic, per exemple, els suposa una misèria tenir diversos camps de futbol. En un municipi com el nostre la inversió del pressupost municipal seria enorme”, argumenta el president del club. Així, també podria perdre una mica de la seva essència. “La nostra clau és aprendre a ser feliços amb poques coses i com aquest equip humil pot fer coses grans”, raona Garzón.

"Per com jugueu, millor que aneu a rentar els plats" 

La Pera s’ha convertit en una referència per al futbol femení a les comarques gironines de la mateixa manera que ho ha fet el Barça femení a l’àmbit mundial. Ambdós comparteixen haver donat valor al seu futbol, però els prejudicis encara estan lluny de desaparèixer. El tòpic que les nenes que juguen a futbol són lesbianes o homenots encara són tristament recurrents. “Un dia vam anar a un camp, algunes futbolistes des de la banda estaven cansades i respiraven molt fort i els nois se’n reien. Deien que si creien que estaven tenint relacions sexuals al camp”, afirma Lia Chicot, jugadora de la Pera. I aquestes desagradables vivències no solament es produïen des de les grades: “Alguns àrbitres ens han dit que per com jugàvem seria millor que anéssim a rentar plats. O fins i tot sabem que des de la Federació es castigava els àrbitres amb xiular els partits femenins quan la feien grossa als masculins”, diu Montse Serradell.

Tot i això, les futbolistes de la Pera continuaven gaudint d’allò que els agrada i ni els desplaçaments ni els horaris minaven la seva decisió. “Els nois recorrien 30, 40 o 50 km màxim per disputar els partits, perquè hi havia més equips. Les noies, 80, 90 o 100 km, un fet impensable amb masculins”, explica Pi. La solució implicava compartir cotxes i llogar autocars si calia sortir fora de la província.

La motivació que tenien les futbolistes era jugar, i tot i que hi havia cops que havien de fer-ho a l’única hora que el camp quedava lliure, cosa que no els passava als equips masculins. Per a elles aquests sacrificis valien la pena per trepitjar un cop més la gespa amb la Pera. “Sí que he tingut dubtes de marxar, però al final el que em fa quedar és la companyia. Formem un gran grup, quan m’han ofert anar a algun altre lloc he vist que aquí ho tinc tot perquè és la meva família”, diu la Lia. En total, 210 jugadores han vestit els colors de la Pera des de la seva fundació. Són la prova que el seu equip vol continuar sent bandera del futbol femení molts anys més. 

stats