Barçacentrisme i manca de solemnitat al Parlament

BarcelonaDesprés de vint-i-tres anys i quaranta-un premiats, el Parlament de Catalunya per fi ha reconegut amb la seva màxima distinció l’esport femení. És a dir, el futbol femení. És a dir, l’equip femení de futbol del FC Barcelona. És la segona vegada que la institució que representa tots els catalans atorga la Medalla d’Honor a algun representant de l’esport. És a dir, del futbol. És a dir, del Barça.

El primer –segur que tothom ho recorda– va ser Pep Guardiola. És impossible no recordar la part final del seu discurs: “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, som un país imparable”. Dotze anys després, algú podria dir que els despertadors no han funcionat. Però, més enllà d’això, el rerefons de la frase és profundament reaccionari. Perquè pensar que les coses depenen bàsicament del nostre esforç individual (la metàfora de llevar-nos d’hora) és no tenir en compte els condicionants externs que defineixen el nostre destí. Perquè, de fet, la gran majoria dels qui es lleven ben-d'hora-ben-d'hora ho fan per anar a una feina precària i no són, en absolut, imparables. Tot el contrari.

En tot cas, i malgrat el futbolcentrisme i l’obsessió que té el meu país amb el Barça (l’equip femení d’hoquei patins del Voltregà, per exemple, ha guanyat sis Copes d’Europa), benvingut sigui el premi per donar suport i protagonisme a l’esport femení. Però estaria bé fer-ho des de la normalitat. I això, si parlem del Parlament de Catalunya, hauria de voler dir des de la seriositat i, fins i tot, des d’una certa solemnitat (no confondre-la amb l’entrada que van fer com si fossin un exèrcit de tres columnes). Sense una cançó que les feia moure tímidament i fer palmes discretes perquè el lloc no era per ballar.

Per molt que la cançó fos l’himne de l’equip durant la temporada i hagi estat la cançó de l’estiu, dimecres, al Parlament, no tocava. I la pregunta que ens hem de fer és: amb l’equip d’homes ho haurien fet? Crec que la resposta és evident. De fet, el dia de la medalla a Guardiola l’acte va ser d’una màxima solemnitat i austeritat. El moment musical va anar a càrrec de la Nina amb un poema de Martí i Pol. El seu discurs (que, a banda de la frase final i d’aquest to afectat amb la ve baixa fricativa, va ser esplèndid) no va donar lloc a cap aparició sorpresa a l’escenari. Va ser un acte impecable. El de dimecres no m’ho va semblar. I crec que el fet que la medalla fos per a un col·lectiu femení hi té alguna cosa a veure.