Futbol contra els conspiranoics
El confinament i els seus succedanis són grans moments en què polir el nostre talent natural per a l’odi. Tot just ens estem coneixent, però cal que els confessi com abans millor que durant aquests mesos de misèria la contemplació dels conspiranoics m’ha compensat les mancances de la vida. Perquè han sigut llargues, les nits de covar aversió contra ells.
Per què? En essència, perquè creure que el món és conseqüència d’un pla evidencia una rotunda fallida cognitiva. Si als 18 anys no has entès que les úniques forces que mouen l’univers són l’absurd i la incompetència, possiblement no mereixis votar ni a Texas.
No, amics. El covid-19 no és cosa de Bezos o Gates, ni de potències llunyanes. Creure en la capacitat de l’home de controlar el seu destí suposa negar la nostra naturalesa fallida i imperfecta. No, el dolent de l’Inspector Gadget no existeix, els que sí que existeixen són cuiners bàrbars que inclouen el ratpenat en el menú del dia i que fan altres bestieses per l’estil.
Com tot el que paga la pena del nostre món, això es pot traslladar a la pilota. El futbol, deia Cruyff, és un esport d’errors. Malgrat els exèrcits de tècnics i neoconsultors de la cosa, la gespa segueix sent l’indret on les pissarres naufraguen a cada minut, perquè la matusseria i la dissort són el govern de coalició que mana al món i en el seu mirall més precís, el futbol.
Mirem-nos el Barça-Betis: com podem arribar al descans 1-1, després de mitja dotzena d’ocasions? Com pot Griezmann, que ha costat 140 milions –o qui sap quants–, fallar el que falla, penal inclòs? Seguim: ¿era bona idea que Piqué i Lenglet fessin malabarismes en la centrada de l’1-1, a escassos segons de la mitja part? Agenollem-nos: és el regnat de la incompetència.
I sí, a la segona part el Barça va guanyar còmodament: té Messi, que va aprofitar la tarda per reposar, per redimir Griezmann amb una assistència de mag, per exercir de Déu de la pilota. També, recordem-ho, per silenciar algunes veus. Quines? Les que el qüestionaven a ell, l’únic que es pot mirar Pelé i Maradona des de dalt. És l’absurd. És el sensual tango que ballen el caos i la ineptitud. Res no s’escapa del forat negre que deixen enrere, res excepte l'estupefacció, la barbàrie i l'escalf de recordar que venim del mico.
