El futbol, un camp de batalla per fer caure el règim dels aiatol·làs

BarcelonaQuan el vol W563 de la companyia Mahan Air amb destinació Dubai estava a punt de sortir de l'espai aeri de l'Iran aquest dilluns passat, els pilots van rebre l'ordre d'aterrar a l'illa de Kish, al golf Pèrsic. I allà, les autoritats iranianes van fer baixar de l'avió una dona i una nena: la família de l'exfutbolista Ali Daei. "Van passar el control de passaports a Teheran amb normalitat, però un cop estaven volant els van fer aterrar per deixar a terra la meva dona i la meva filla", ha explicat Daei, que viu a Dubai, a l'agència Isna. No les deixaven sortir del país perquè el seu marit és crític amb el règim.

Ali Daei és considerat el millor futbolista iranià de tots els temps. Durant molts anys va ser el jugador que havia marcat més gols amb la seva selecció, fins que va ser superat per Cristiano Ronaldo. La seva capacitat per fer gols el va convertir en l'heroi de tota una generació als anys 90, quan va marxar a jugar a Alemanya, on el va fitxar el Bayern. Però, per a les autoritats islàmiques, era massa modern. I els últims mesos havia donat suport als manifestants que han reclamat més llibertat i democràcia al país. Així que han començat a perseguir-lo. Primer, retirant les seves fotografies d'estadis i pavellons. Després, tancant els seus negocis a l'Iran, entre els quals un restaurant i una joiera. I ara, impedint que la seva família passi uns dies amb ell a Dubai.

El futbolista condemnat a mort

Les autoritats iranianes han intensificat la repressió contra opositors després de l'onada de manifestacions que han sacsejat el país arran de l'assassinat de la jove Mahsa Amini ara fa uns mesos. Una noia d’origen kurd que va ser detinguda per la policia de la moral per no dur el vel ben posat i ensenyar un floc de cabells. La família d'Amini va assegurar que va ser brutalment torturada des del moment que va ser forçada a pujar al furgó policial i que les autoritats fins i tot han controlat com és la seva tomba, amb una fotografia on porta el vel ben posat. La repressió ha provocat centenars de morts i escenes icòniques, com manifestants cremant la casa-museu de Khomeini a la seva ciutat natal o milers de dones cremant els seus vels. Alguns esportistes iranians han pres partit, criticant les autoritats. El cas més conegut és el d'Amir Nasr Azadani, de 26 anys, que ha estat condemnat a mort, segons va informar el portal IranWire. Nasr Azadani, que havia jugat tres temporades a la Primera Divisió de l'Iran i actualment militava en clubs de Tercera després d'una greu lesió, es va mostrar molt crític amb el règim islamista i ara ha estat condemnat a mort per "traïció a la pàtria". Els jutges el van acusar de formar part d'un grup terrorista. El sindicat de jugadors internacional FIFpro ha exigit que la sentència no sigui executada i ha explicat que tant ell com la seva família havien rebut amenaces. Un altre futbolista, Voria Ghafouri, també va ser detingut per ser crític amb els aiatol·làs fa unes setmanes.

L'exporter internacional Sosha Makani, que viu a l'estranger, va arribar a demanar a la FIFA que expulsés el seu país de l'últim Mundial per castigar-lo per la repressió als manifestants. Si Ali Daei ha estat crític amb el règim, encara ho ha estat més un altre jugador de la seva generació, Ali Karimi, que va fer servir les xarxes socials per demanar als jugadors de l'equip que "decideixin a quina part de la història volen ser", i va afegir: "No podem callar quan maten els nostres joves". Karimi, que va jugar més de 120 partits amb la selecció durant una carrera de 18 anys que també el va portar a defensar la samarreta del Bayern, ara viu a Dubai, cosa que li ha permès ser crític amb el govern sense ser detingut. Ara bé, ha estat condemnat en absència a una pena de presó i la guàrdia islamista li va destruir la casa i va enderrocar una estàtua seva en un camp de futbol de la seva població natal. Karimi o Daei no poden tornar a l'Iran, perquè els podrien detenir tot i ser alguns dels iranians més famosos, amb milions de seguidors a les xarxes. Tenen por.

El futbol, l'esport més popular de l'Iran, inicialment no era ben vist per les autoritats islàmiques, considerant-lo un esport occidental. Després de fer caure el xa, Mohammad Reza Pahlavi, el 1978, els islamistes, liderats per l'aiatol·là Ruhollah Khomeini, van prendre el poder aplicant a l'estat la llei islàmica i tallant els vincles amb els governs occidentals. "El nou govern va transformar la societat polititzant-ho tot. Es va potenciar la lluita lliure com a esport nacional, al ser una disciplina tradicional que només practiquen homes. Inicialment, es va intentar cuidar poc el futbol, fins que van entendre que era molt útil a escala internacional. També van prohibir els escacs, perquè es creia que fomentava les apostes, fins als anys 90, dècada en què també es va permetre a dones començar a practicar esports, sempre que ho fessin amb el cap tapat", diu Houchang Chehabi, professor d'estudis iranians a Boston i autor d'un llibre sobre l'esport iranià. La politització de l'esport iranià ha fet que les autoritats pressionin els seus esportistes perquè no competeixin contra esportistes d'Israel, per exemple.

Durant l'últim Mundial, el paper de la selecció va dividir els iranians, tant els que viuen a l'estranger com els que pateixen el règim. Alguns van celebrar les derrotes de la selecció, considerant que era una derrota del règim. Altres van donar suport a la selecció, ja que bona part dels futbolistes es van negar a cantar l'himne en el primer partit del torneig, contra Anglaterra, com a mesura de protesta contra la repressió de les autoritats. En l'últim partit que van jugar, contra els Estats Units, diferents mitjans van informar de la pressió de les autoritats als jugadors perquè cantessin l'himne. Alguns dels futbolistes del Mundial, segons informacions de portals iranians, haurien donat els diners que van guanyar al Mundial a organitzacions que paguen advocats als manifestants detinguts. Un dels més actius a l'hora de ser crític amb el règim ha estat Sardar Azmoun, que ara juga al Bayer Leverkusen alemany, que va estar a punt de ser deixat fora del Mundial perquè posava missatges a les xarxes socials on deia: "No em puc quedar callat, i si el càstig és ser expulsat de la selecció nacional, és un petit preu a pagar per un sol floc dels cabells d'una dona iraniana. S'haurien d'avergonyir per la facilitat amb què poden assassinar una persona. Llarga vida a les dones iranianes".

Les xarxes es van omplir de vídeos on iranians celebraven la derrota de la seva selecció contra els Estats Units, abans de ser reprimits per la policia. Als estadis de Qatar on es va jugar el torneig, la premsa va documentar com aficionats iranians fidels al règim agredien compatriotes que viuen a l'estranger que portaven pancartes recordant el nom de Masha Amini.

Les dones que lluiten per entrar als estadis

El futbol ja fa anys que és un espai de lluita, a l'Iran. En les manifestacions dels últims mesos hi han pres part joves que se solen aplegar a les graderies dels estadis, seguint l'exemple dels grups d'aficionats al futbol que van ser molt actius en les lluites a Egipte d'ara fa una dècada contra el règim de Mubarak. I ja fa anys que moltes dones iranianes reclamen poder anar als estadis. Fins i tot existeix el moviment Open Stadiums per reclamar que les dones puguin entrar per fi als estadis de futbol del seu país, l’Iran. “No hi ha cap llei escrita que ho prohibeixi, però els líders religiosos creuen que no és adequada la presència de dones als recintes esportius, i els polítics no fan res”, explica a l'ARA la Sarah, un pseudònim sota el qual s'amaga una jove que ha estat detinguda més d'un cop per disfressar-se d'home als camps de futbol. Una de les que ho feia era Sahar Khabazi, una dona de 29 anys aficionada de l’Esteghlal, un dels equips més populars. Quan li van imposar una pena de sis mesos de presó es va suïcidar.

A l’Iran, abans de la Revolució Islàmica del 1979 les dones podien anar al futbol. “Però després es va prohibir. És un cas de segregació. Els homes no poden entrar a veure partits de dones, que n’hi ha, i les dones no poden veure partits d’homes. Les autoritats oprimeixen les dones perquè les volen fora de l’opinió pública. No volen dones als estadis perquè no volen dones lliures. Saben que, si hi podem anar, després exigirem més drets. El problema és que, com que no hi ha llei, s’inventen els motius per perseguir-te, com ara que fas propaganda contra el règim o que vesteixes de manera indecent”, afegeix la Sarah.