El triomf solidari de Froome, el ciclista que falsificava mails

BarcelonaAmb 20 anys, Chris Froome estudiava econòmiques a la Universitat de Johannesburg, a Sud-àfrica, i corria per a un equip ciclista amateur. Fill d’uns anglesos que havien decidit abandonar la ciutat per viure en una granja de Kènia, Froome competia amb la Federació Keniana de Ciclisme, cremant etapes, insinuant que podia estar destinat a fer grans coses. Però tenia un problema, ja que la Federació Keniana no tenia diners per enviar-lo al Mundial sub-23. Però tot va canviar l’any 2006, mentre participava al Tour d’Egipte, quan el president de la Federació de Kènia, Julius Mwangi, li va demanar un favor: que li enviés dos correus electrònics, ja que calia fer-ho en anglès i la seva llengua natal era el suahili. Mwangi va pensar que Froome l’escriuria millor i li va donar la contrasenya del correu, sense imaginar que el corredor, a més d’enviar els dos mails, n'enviaria un altre a la Unió Ciclista Internacional (UCI) en què demanava inscriure Froome: “El nostre corredor amb més futur”. Mwangi no ho hauria fet mai voluntàriament, ja que no tenia diners ni els volia buscar; a més, a Froome l'entrenava David Kinjah, un tècnic amb qui tenia molt mala relació. Però el truc va sortir bé i el ciclista va ser invitat a participar en els Mundials sub-23 de Salzburg, pagant-se part del viatge ell mateix. Un any després ja era professional.

12 anys més tard, Chris Froome s'ha convertit en el tercer home que guanya de manera consecutiva el Tour de França, la Vuelta a Espanya i el Giro d’Itàlia, fita aconseguida pel belga Eddy Merckx als anys 70 i pel francès Bernard Hinault als anys 80. Competint ara ja com a britànic, Froome s'ha passejat fins a Roma en l’última etapa d’un Giro en què s’ha rebel·lat contra totes les adversitats per poder vestir-se de rosa. El ciclista de l’equip Sky, però, no podrà descansar tranquil. La seva exhibició en la 19a etapa –amb un dels atacs més èpics en més d’una dècada de ciclisme, quan va rodar sol 82 quilòmetres i va pujar tres cims dels Alps, fins a deixar el fins llavors líder, Simon Yates, a més de 30 minuts– va ser un crit de ràbia d’un home que encara no sap si podrà optar a guanyar el seu cinquè Tour.

El positiu per salbutamol en l’última Vuelta a Espanya segueix sense una sentència definitiva de l’UCI. Els organitzadors del Tour, l’empresa ASO, demana una resposta abans de la seva prova per evitar haver de reviure experiències del passat, amb els campions perdent títols anys després de guanyar-los en donar positiu. Froome ha defensat la seva innocència pel suposat dopatge amb una substància permesa en quantitats concretes, i entra ara en unes setmanes estranyes en què gairebé no podrà gaudir de la seva fita a Itàlia, ja que està preparant un Tour en què vol convertir-se en el cinquè home que guanya la prova cinc vegades, i empatar així amb Jacques Anquetil, Miguel Induráin, Eddy Merckx i Bernard Hinault. Froome ha demostrat al Giro el seu talent, el seu caràcter i la seva ambició, però competir amb un equip, Sky, investigat pel mateix govern britànic per dopatge, no ajuda.

Amb tot, Froome no ha defallit. Sol i aïllat, observat amb recel, al Giro s’ha sobreposat a una caiguda en els últims entrenaments que el va deixar en un segon pla, com si no existís, mentre el liderat era cosa d’altres corredors. Però després d’avisar al Zoncolan, en l’etapa reina Froome va protagonitzar un atac tan salvatge que semblava per un moment que fóssim al segle XX, quan els grans campions calculaven menys i convertien un ascens en una qüestió d’honor. Un atac tan estètic, amb un home rodant en solitari, patint, que el ciclisme, per moments, va tornar a ser l’esport més bonic del món, com abans que el dopatge decidís els podis, amb sentències contundents, com si en aquests afers tot fos blanc o negre. Froome, als 32 anys, segueix encaparrat a defensar la seva innocència. I a buscar el seu cinquè triomf vestit de groc al Tour, després de pujar al podi de Roma davant de l’holandès Tom Dumoulin i el jove colombià Miguel Ángel López, que l’any del seu debut al Giro confirma que a Colòmbia el ciclisme segueix sent un tresor que dona fruits. I tot amb l’equatorià Richard Carapaz a la quarta posició, que ha portat més amunt que mai el ciclisme del seu país amb el mateix caràcter amb què els colombians entrenen als Andes: atacant els cims amb alegria i sense por. El mateix estil amb què Froome va aprendre a pujar cims de més de 2.000 metres a la seva Kènia natal.