La intrahistòria de la foto que va empènyer Neymar a buscar la glòria fora del Barça

BarcelonaNeymar Jr. va ser l’indiscutible protagonista de l’últim Barça-PSG, el del 6-1, i el gran artífex d’aquella màgica remuntada, però la imatge d’aquell partit és i serà sempre la de Messi damunt una tanca publicitària celebrant el gol decisiu de Sergi Roberto amb el puny alçat i un grup d’aficionats posseïts per la bogeria del moment. En aquell mateix instant el brasiler va entendre que, per bé que jugués, mai arribaria a tenir l’aura i el misticisme que envolta el 10. Aquell dia potser va començar a veure que marxar no seria tan mala idea.

Però Messi no va ser l’únic que va aixecar el puny al cel aquella nit. També ho va fer Santiago Garcés (Ciutat de Mèxic, 1975) just després de capturar una de les fotos més virals de la història de l’esport. “El guió de la pel·lícula va ser perfecte i la foto m’acompanyarà sempre. Serà sempre un orgull. És el meu tresor. És increïble perquè, en un estadi amb 90.000 persones, no sé quants fotògrafs professionals i càmeres de tele per tot arreu, aquell instant se li va escapar a tothom. Resumeix el sentiment d’aquella nit i defineix la carrera del millor futbolista de la història, com les fotos mítiques de Jordan o Muhammad Ali. És la foto de la meva vida. És el gol de la meva vida. És perfecta. Ho té tot. Ni feta ni retocada en un estudi no seria tan extraordinària. S’haurien escapat detalls, segur”, arrenca Garcés, assegut a l’estudi de la casa del petit poble de l’Empordà on es va refugiar quan, ara farà un any, el Barça va decidir prescindir dels seus serveis. “El Barça avui és ple de buròcrates. Hi vaig aconseguir abans un helicòpter que una escala”, critica.

“En aquell moment estava enfocant Piqué i no vaig veure el gol. El vaig sentir”, recorda Garcés, que driblant abraçades i llàgrimes d’alegria es va posar a córrer perseguint Messi. De cop es va trobar davant de l’argentí, protagonista d’una escena irrepetible. “Dos segons després ja no hauria pogut passar. Quan em vaig posicionar només lluitava perquè no em traguessin del centre, com en un concert. La gent plorava, saltava. Tenia un home penjat del coll, abraçant-me, i jo disparava sense veure res, enmig de l’eufòria”, recorda. Va fer més de 50 fotos en uns segons, i la millor perviurà sempre viva i “com la porta per tornar a aquell instant i reviure’l”.

“Només es veien somriures”

I, convençut, afegeix que “qui va ser al Camp Nou aquell dia entén què és la felicitat”. “Molta gent diu que Messi cobra massa, sobretot aquests dies, però no entenen què és el futbol i què significa ell. Està amortitzat a tots els nivells. Per gols, títols i samarretes venudes. Però no només compensa a nivell econòmic; també a nivell sentimental. No es parla prou de tota la felicitat que reparteix aquest home xutant una pilota”.

El món, accentua Garcés, es va aturar del tot per uns instants al Camp Nou, i no existia res més: “Va ser molt bèstia. La gent envaïa el camp, i la felicitat, la gent. Tant que fins i tot Messi, gairebé un déu, va necessitar contacte humà. Va ser una bogeria total. Miressis on miressis, només veies somriures. La gent es va oblidar de tot. Estem massa acostumats a mirar els partits i els concerts des de darrere la pantalla del mòbil, gravant, a fotografiar qualsevol ximpleria, però en aquell moment tothom es va oblidar dels mòbils, i això és preciós. Aquella alegria era tan pura, tan salvatge, tan completa, tan espontània, i aquella felicitat era tan absoluta que ningú va poder pensar en res més que en viure-la. Estaven vivint el millor moment de totes les seves vides”.