Una forma ben trista d’anar acomiadant-se de la Lliga (0-0)

BarcelonaEn lloc d’engrescar-se perseguint el doblet, el final de temporada s’ha anat convertint en una llarga agonia. Per segon partit consecutiu, el Barça de Koeman va desaprofitar l’oportunitat d’assaltar el liderat. Si contra el Granada va ser una sorpresa, contra l’Atlètic va ser fins i tot previsible, tal com va anar un partit on per moments, va pesar més la por a perdre, enlloc de les ganes de perseguir la glòria. Al final, amb l’empat, qui somriu és el Reial Madrid, que podria aconseguir la primera posició si derrota el Sevilla. El Barça segueix a dos punts del liderat a l’espera del partit de l’equip de Zidane, però va deixar sensacions dolentes, de no poder més, després d’una temporada en què li ha passat de tot. Contra l’Atlètic, va topar contra el mur rival i s’hi va estavellar. Així doncs, va acabar gairebé donant per bo l’empat, que encara permet tenir opcions si els altres punxen. Bé podria ser. A falta de futbol, el Barça aspira al títol amb la calculadora.

L’Atlètic és així, pot arribar a desesperar-te. T’adorm. És com aquells lladres que et van convidant a una altra ronda i quan despertes ja no tens la cartera. Et fan creure que controles la situació cedint-te espais, metres i la possessió. És el seu estil. Però quan et relaxes, en un tres i no res ja són a la teva àrea, donant feina a Ter Stegen. El partit que podia decidir la Lliga seguia un guió bastant previsible. I els dos equips van ser fidels al que s’esperava d’ells. El Barça, tocant la pilota mil cops, sense trobar espais. I l’Atlètic, tancat a la seva closca, esperant, amb paciència, el seu moment.

Malgrat perdre Lemar per lesió en els primers minuts, l’equip de Simeone va anar posant nerviós el Barça. Tapant molt bé a De Jong i Pedri, l’equip de Koeman, que es menjava les ungles a la llotja, es veia obligat a tornar a començar una vegada i una altra. Cada possessió acabava igual: topant contra el mur, mentre Correa i Suárez de tant en tant donaven un ensurt. Amb una Lliga en joc, per un dia els amics van esdevenir enemics. I Messi, que s’havia passat un munt d’anys donant assistències de gol a Suárez, li deia a l’uruguaià que no estava col·locant bé la pilota abans de xutar una falta per posar-lo nerviós. Suárez, que per primer cop en la seva carrera s’enfrontava al Barça, va treure de polleguera els seus antics companys inventant-se faltes o fingint una agressió que no existia de Ter Stegen. És d’aquells futbolistes que quan juga al teu equip et pot arribar a fer gràcia, però quan el tens a l’equip rival, no el pots ni veure. Piqué i Lenglet, però, el van saber lligar curt. I Suárez no va poder mossegar. 

Busquets, lesionat

El Barça també va perdre un jugador abans del descans, Sergio Busquets, que va quedar grogui després de topar amb Savic. I Ilaix Moriba va entrar per revolucionar un partit en què el Barça, en 30 minuts, no havia ni xutat a porteria. No ho va aconseguir. La inèrcia del partit era contrària a un Barça que va veure com les millors ocasions eren d’un Atlètic de Madrid que tampoc feia prou amb un empat. Amb un mig del camp ben jove, amb Pedri, De Jong i Moriba, el Barça va acabar en mans de Messi, com sempre. Malgrat que sempre tenia a sobre dos o tres rivals, l’argentí va guanyar faltes, va treure targetes grogues i, en una cursa on va convertir tres defenses en ninots de fusta, va quedar-se a centímetres de marcar un d’aquells gols que l’han fet etern. Però Oblak, alt com un sant Pau, va estirar-se just per desviar la pilota amb els dits. 

Previsible en la seva proposta i lent en el joc, el Barça s’anava fonent al sol d’un migdia que havia de decidir la Lliga, però convidava a la migdiada. Coses de tenir davant un rival que juga a això. I d’un Barça que va just de gasolina. Malgrat haver plantat cara durant bona part de la temporada i haver guanyat la Copa, a mesura que s’ha anat acabat la Lliga tots els defectes de planificació de la temporada han anat apareixent i han ensenyat les vergonyes d’una plantilla mal construïda. D’un equip cansat i de la falta d’idees d’un Koeman que sempre que li toca enfrontar-se a un rival important, ja sigui l’Atlètic, el Madrid o el PSG, perd el duel tàctic. El seu equip, pla en atac, patia massa en defensa, així que al descans va decidir tirar als lleons un Mingueza que patia massa amb Carrasco i va fer entrar Araujo. En lloc de fer el canvi ofensiu que calia, en va fer un de defensiu. Que també feia falta, de fet.

La segona part va animar-se una mica, més per la importància dels tres punts que no pas pel joc dels dos equips. L’Atlètic, de fet, va tenir una mica més de pilota, perquè sabia que un gol a la mateixa porteria on feia set anys va marcar Diego Godin l’acostava al títol. I el Barça? Koeman va deixar els deures per al final: va esperar a fer canvis per capgirar la dinàmica del partit fins al minut 75, quan finalment va donar entrada a Dembélé i Sergi Roberto. El seu Barça ja no podia ni tancar el rival a la seva àrea, i el partit es va convertir en un acte de fe. Jugava amb el cor, perquè les cames feien figa. I d’idees, no n’hi havia gaires. Les curses de Messi i les centrades laterals, d'Araujo i especialment de Dembélé a pocs minuts per al final, van quedar-se dos cops a un pam de la glòria. Ni tant sols Messi, amb una falta en l'últim minut, ha pogut fer somiar el barcelonisme. La Lliga, de mica en mica, s'allunya del Camp Nou.