Són únics. Són un exèrcit infal·lible, sense fissures. Per això són el que són. Els acompanya una aura mística. El seu relat és incontestable. L’únic objectiu és guanyar i la victòria, la glòria, esborrarà tots els dubtes del camí, totes les contradiccions.
S’ha dit gairebé tot del que va succeir al Bernabéu diumenge. Però encara em ressonen els comentaris del partit d’un il·lustre madridista. Vaig seguir el partit dels blancs per televisió, amb els comentaris de Guti. L’exjugador va ser contundent a l’hora de valorar totes les decisions del VAR que han generat la polèmica actual. Totes eren claríssimes. En totes la decisió final va ser encertada. Ni un bri de dubte. Guti dominava l’escena. Es va apoderar del relat des del primer moment. Guti dictava sentència. El mateix que passava sobre la gespa entre Hernández Hernández i Hernández Maeso i que es repetia a la cabina de retransmissió.
És la seva manera de concebre el futbol. La vida, probablement. Desacomplexats. Segurs. Un punt superbs, fins i tot. Tot el madridisme, al so del corn viking de Florentino Pérez, va sortir a repetir el mateix missatge: el VAR va fer justícia. El titubeig és una heretgia. Ningú es pot apartar del discurs del president, que té el seu braç armat en els vídeos de Real Madrid TV que assenyalen àrbitres i enemics. La veritat absoluta és seva. El món és un contuberni que ataca el club més poderós del planeta.
Les vomitives peces de la cadena blanca són el que pensa realment el seu president. I ningú ha sigut capaç de parar-ho. La millor Lliga del món... Que fàcil és sancionar els actors d’aquest joc, els futbolistes i entrenadors, per criticar els àrbitres, mentre que és impossible sancionar aquests altaveus d’odi. Florentino, que de diners en sap, ¿deixaria que un producte com Real Madrid TV perdés desenes de milions d’euros com passa ara? Mai, però són uns diners ben invertits per tota la pressió que aboquen sobre la competició.
Però torno a les paraules de Guti. El seu to ferm contrasta amb l’actitud dels comentaristes que s’escullen per analitzar el Barça, tots ells exjugadors culers. Aquests acostumen a ser més crítics amb el conjunt blaugrana, més curosos a fer segons quines asseveracions. Hi ha més dubtes, potser també més temors. A mi, segurament, en el seu lloc, em passaria el mateix. Seria incapaç de tancar files quan el corn suprem retrona. Forma part del que ets, del que has viscut, dels nostres propis complexos. Són dues maneres d’entendre el futbol –legítimes– que probablement expliquen la història i idiosincràsia de les dues entitats.
