La Copa Rimmel i els pals pintats de color rosa

Cap / D’esportsEl 1971 es va jugar a Mèxic la segona edició d’un Mundial femení, una edició que no ha sigut reconeguda per la FIFA fins al 2019. Aquell torneig va obrir camí, molts anys abans que es jugués el primer Mundial reconegut per tots els estaments oficials, el de la Xina (1991). Va ser una aventura curta però va demostrar, en uns anys d’agitació política, que un torneig de futbol de dones podia tenir èxit.

Aquell Mundial Martini & Rossi de 1971 també va ser una mostra de com pensaven moltes persones, llavors. Bé, llavors i ara. Durant molts dies els organitzadors, la major part homes, van valorar batejar el torneig amb un nom més mediàtic: la Copa Rimmel. La idea era fer un joc de paraules amb el trofeu que es donava als guanyadors del Mundial masculí, la Copa Jules Rimmet, batejada en honor del primer president de la FIFA. Martini & Rossi era el principal espònsor del torneig, però els organitzadors van contactar amb marques de maquillatge per veure si algú volia patrocinar aquella Copa Rimmel que, finalment, no va existir. La competició es va jugar sota el nom de la beguda, com preferien les jugadores.

Però el Mundial no va poder defugir altres tòpics. Aquests dies, una exposició al Museu del Futbol de Manchester recordava l’experiència viscuda per les jugadores angleses. La majoria formaven part de les Chiltern Valley Ladies, un equip liderat pel matrimoni format per Harry i June Batt. Els Batt van desafiar la Federació anglesa, que no els donava suport, i van crear una selecció que no podia fer servir símbols similars als oficials per por a una denúncia. La mitjana d’edat era de 17 anys, i hi jugava una nena de 13. “De sobte, jugàvem en un estadi davant de 80.000 persones. Contra Mèxic es va jugar a Guadalajara i l’estadi era ple, quan nosaltres a casa solíem jugar davant de deu persones, a vegades. Va ser una sensació increïble, i van fer revistes amb les nostres fotos, bufandes, samarretes i una mascota”, recordava la jugadora Chris Lockwood a l’exposició. La mascota era Xochitl, una nena amb una pilota. “Ara bé, tot era de color rosa, no ens va acabar d’agradar”, afegia. Els organitzadors van associar el Mundial femení amb el rosa. Era per tot arreu: la roba dels voluntaris, els cartells, les tanques per delimitar les zones de premsa i els pals de les porteries. Sí, els pals. Els van pintar mig de rosa, mig de blanc.

Al tornar a casa, les jugadores angleses van trobar-se que la Federació havia amenaçat amb accions legals, ja que considerava que no es podia representar Anglaterra sense passar per les seves oficines; la mateixa Federació anglesa que tenia una norma que prohibia celebrar partits femenins en els estadis on també es jugaven partits masculins. Cap selecció va cobrar per jugar. Tampoc van haver de pagar, però els organitzadors no van preveure pagar primes. Només les mexicanes es van queixar i van amenaçar amb no jugar la final. Conscients de l’èxit del torneig, van intentar aconseguir suports per mirar de fer alguns calerons. No van aconseguir gran cosa. Una cervesera va oferir una promoció, cervesa gratis durant sis mesos, i el ministre d’Esports va dir que l’estudiaria. Naturalment, van passar els dies i se’n van oblidar.