I, al final, algú va vèncer Usain Bolt

BarcelonaS’acaba. La d’Usain Bolt ha sigut una d’aquelles supremacies que només un pròxim Usain Bolt sabrà posar en perspectiva. Perquè la seva no ha sigut només l’autoritat de qui guanya i guanya amb superioritat i guanya continuadament, sinó que ha sigut –perquè des d'aquest dissabte a Londres, ja no val dir-ho en present– una supremacia carismàtica. Icònica. La d’un velocista especial i simpàtic. La d’un atleta únic.

I un atleta llest. Bolt ha sabut entendre com ningú on era el negoci d’aquest esport minoritari i, a cop de gambada i de picades d’ullet a les càmeres, ha explotat unes virtuts naturals que l’havien convertit, des del 2008, en l’atleta més ràpid del món. Sense discussió. Fins avui.

Bolt, que començava a intuir que la derrota no trigaria a arribar-li, volia retirar-se estant encara al tron. El seu geni també era això: un instint innat per detectar on i quan –i fins quan– s’havia de guanyar. Però aquest dissabte, el dia menys oportú, el dia que havia de posar punt final a una carrera farcida de victòries, ha aparegut Justin Gatlin, que ja havia estat a punt de pispar-li la corona de campió del món a Pequín en l’últim mundial, i li ha pres l’or. L’altra decepció per al jamaicà, que ha tornat a ser el pitjor en temps de reacció (0.183), li ha vingut per la dreta, per on Christian Coleman s'ha colat en segona posició. Ni l’agònica estirada de coll de l’últim pam abans de meta, un gest que mai abans havia necessitat, ha impedit que l’únic consol fos el bronze.

Males sensacions

Es veia a venir. En cap moment, ni divendres a la qualificació ni aquest dissabte al vespre en les semifinals, Bolt havia transmès bones sensacions a la pista de l’Estadi Olímpic de Londres. Era el mateix escenari on havia volat fa cinc anys (als Jocs del 2012 va aconseguir la segona millor marca de la seva carrera, tant als 100 metres com al 200 m), però Bolt ja no era el mateix Bolt. Mateixa dificultat per activar-se després de l’avís de la pistola, mateixa remuntada, però ni rastre del mateix posat de xulo en entrar a meta. Ja no entrava tan sobrat. Ni tan sols competirà en la prova dels 200 m.

La recta de Londres, avui, no ha pogut ser l’última vegada que el públic –un públic que sempre s’ha sabut posar a la butxaca amb el seu captivador, i gairebé hipnòtic, xou d’abans de començar i que l'ha acomiadat amb una ovació emotiva mentre feia la volta d'honor– al·lucinés amb el contrast entre uns velocistes esforçats i plens de ganyotes, i un gegant somrient, tranquil, segur. El millor. Perquè avui, el millor, ha caigut. El seu 9.95 està molt lluny del crono de 9.58 amb què va paralitzar el món el 2009 a Berlín. També ho està el 9.92 de l’or de Gatlin i el 9.94 de la plata de Coleman. Però, com sempre en les grans cites –l’única excepció va ser als Jocs de Rio; en la resta de finals, sempre ha caigut un 'season best', un rècord olímpic o un rècord del món–, el de la final ha sigut el seu millor temps de la temporada. Simptomàtic. Bolt, fins i tot l’últim Bolt, marxa decidint quan i com ha d’oferir la seva millor versió. Això només està a l’abast de les grans llegendes.

Perdre estava cada dia més a prop

Analitzant l’evolució dels seus registres des de l’últim Mundial, ja s’apreciava que la tendència no era la d’abaixar el cronòmetre. Amb els 31 anys a tocar (els farà el pròxim 21 d'agost), el jamaicà sabia que la plenitud viscuda entre el 2008 i el 2012, no tornaria. I és que, des de la irrupció a la cita olímpica de la Xina, fa gairebé una dècada, Bolt va iniciar una era que pràcticament no havia conegut excepcions. Una sortida nul·la a Daegu i alguna altra derrota menor als campionats del seu país eren les anteriors frustracions per a Bolt. Aquest dissabte no s’esperava la patacada. Que el llampec no fes soroll. Perquè les finals eren de Bolt. Sempre ho havien estat des del 2008. I l’última, la del final, no podia ser una excepció. Però ho ha sigut.