11 anys després de la primera final de la Champions entre dos anglesos, quan el Manchester United va derrotar el Chelsea a Moscou, el Liverpool i el Tottenham es troben a Madrid en una final en què els red arriben com a favorits. Jürgen Klopp tindrà la baixa del migcampista Naby Keïta, lesionat al peu, però recupera el davanter Firmino just a temps, per poder fer jugar si vol el seu trident titular, al costat de Sané i un Salah que ara fa un any va lesionar-se precisament a la final de la Champions contra el Madrid. Georginio Wijnaldum podria entrar a l’equip titular per reforçar el mig del camp contra un Tottenham que no ha guanyat mai aquest torneig. Mauricio Pochettino recupera el seu màxim golejador, Harry Kane, així com el defensa Davinson Sánchez. El tècnic argentí podria deixar a la banqueta Lucas Moura, el gran heroi de les semifinals.
La final del dolor i els cors trencats
Grans gràcies a Bill Shankly i Bill Nicholson, el Liverpool i el Tottenham no s’han rendit mai
LiverpoolEl llarg camí cap a la final de la Champions League del Liverpool i el Tottenham (21 h / Movistar Champions) va començar fa sis dècades. Deixem de banda per un moment Klopp i Pochettino, Mo Salah i Harry Kane, Christian Eriksen i Virgil van Dijk. Perquè aquesta final totalment anglesa té molta història. Aquesta és una història de dos Bills.
És la història de Bill Shankly del Liverpool i Bill Nicholson del Tottenham. Dues figures mítiques. Dos gegants. I hi ha una curiosa simetria en aquest relat. Shankly es va fer càrrec del Liverpool el 1959 quan el club es va veure sumit en la mediocritat a l’antiga Segona Divisió. Bill Nicholson, exestrella del Tottenham, es va convertir en el tècnic dels spurs el 1958. Amb Nicholson, els spurs van tenir la seva època daurada a la dècada dels 60. Però Shankly va arrossegar el Liverpool a dalt de tot i va superar el Tottenham, i va posar els fonaments perquè els red dominessin el futbol anglès i europeu durant tres dècades.
Tant Nicholson com Shankly es van quedar al capdavant dels seus respectius clubs fins al 1974. El Tottenham va ser campió anglès el 1961 i va completar un doblet històric guanyant la Copa. L’any següent, el 1962, es va convertir en el primer club britànic a guanyar un trofeu europeu, quan va aixecar la Recopa amb estrelles com el davanter Jimmy Greaves. Aquell mateix any el Liverpool va pujar a Primera Divisió.
El Tottenham no guanya la lliga anglesa des del 1961. Però Nicholson va guanyar 3 Copes més quan la competició més antiga del món encara era venerada com el trofeu més important del futbol anglès. I va guanyar un segon trofeu europeu, la Copa de Fires, el 1972. Amb el geni escocès Shankly, el Liverpool va guanyar tres vegades la lliga i la seva primera Copa. Però van perdre a la Copa d’Europa contra l’Inter en una controvertida semifinal l’any 1965. I van caure la final de la Recopa contra el Borussia Dortmund el 1966. Però la recerca obsessiva de Shankly per triomfar a Europa va alimentar l’obsessió de tota una ciutat. Shankly va convertir el Liverpool en un equip tot vermell en un partit europeu contra l’Anderlecht el 1964. Fins llavors el Liverpool portava samarretes blanques. Shankly li va explicar al seu imponent migcampista Ron Yeats que vestits tots de vermell espantarien els rivals.
I en el seu camí cap al seu primer trofeu europeu, la Copa de la UEFA del 1973, el Liverpool de Shankly va batre precisament el Tottenham de Nicholson a les semifinals. L’herència de Shankly era molt més duradora que la de Nicholson. “Va fer feliç la gent” és l’epitafi a la seva estàtua a Anfield. Era un socialista que jugava al futbol socialista. Passar i moure’s, obtenir i donar. Un per a tots i tots per a un. Shankly va interpretar el tiqui-taca als anys 60 i els seus successors van utilitzar durant dècades el mateix sistema. Però mai va guanyar la Copa d’Europa. Va ser el seu successor, el seu lleial ajudant Bob Paisley, qui va guanyar una Copa de la UEFA i tres Copes d’Europa, així com els sis títols de lliga durant els 9 anys que va estar a càrrec de l’equip, entre el 1974 i el 1983.
La famosa tradició del Boot Room es va establir sota Shankly. Aquesta habitació on les botes dels jugadors penjaven de la paret va ser on el tècnic escocès i els seus assistents Paisley, Joe Fagan, Reuben Bennett i Ronnie Moran discutirien tàctiques, jugadors i rivals. Els aficionats encara canten els seus noms en tots els partits. Joe Fagan va prendre el relleu de Paisley per guanyar la quarta Copa d’Europa del club a Roma el 1984 amb estrelles com Kenny Dalglish i Ian Rush. Aquell mateix any el Tottenham, liderat pel llegendari Glenn Hoddle i Steve Archibald, va guanyar la Copa de la UEFA, el seu últim trofeu europeu. Un triomf dels spurs en una època dominada pel Liverpool.
Però després va arribar el desastre de la Copa d’Europa del 1985 a Heysel. Els aficionats del Liverpool es van considerar responsables de la mort de 36 aficionats de la Juve i de 3 aficionats anglesos. Els clubs anglesos van ser sancionata cinc anys sense jugar competicions internacionals, i el Liverpool, set anys. Els va costar la glòria europea, ja que eren, amb diferència, el millor equip del continent, però encara van guanyar el títol de lliga els anys 1986, 1988 i 1990. Aleshores el considerat el millor jugador del Liverpool, Kenny Dalglish, s’havia convertit en el tècnic i continuava la tradició d’escollir tècnics de la casa.
L’efecte de la prohibició a Europa i el desastre de l’estadi de Hillsborough del 1989, quan 96 aficionats del Liverpool van perdre la vida en una allau humana, van ser un cop molt dur. Amb l’excepció de les tres Copes de l’any 2001 (Copa de la UEFA, Copa de la Lliga i Copa) i el miracle de la final de la Champions, la cinquena, contra el Milan amb Rafa Benítez, el Liverpool ha guanyat poc durant 30 anys. I el mateix passa amb el Tottenham. Veure els spurs a la final és una sorpresa, si recordem el xou de Lionel Messi en el partit de la fase de grups a Wembley, quan els spurs gairebé van quedar eliminats.
Els spurs, que no han fitxat ningú aquesta temporada per pagar el seu nou estadi, han sigut considerats els eterns perdedors. Però és una afició lleial. ¿La cita més famosa de Nicholson? “És millor fracassar per un gran objectiu que tenir un èxit modest. I nosaltres, els spurs, ens hem fixat grans objectius, tan grans que, en cas de perdre, el seu ressò també serà gloriós”. Tot i que un historiador afirma que va ser el capità estrella del Tottenham, Danny Blanchflower, qui va dir-ho, la frase resumeix el Tottenham. No obstant això, no s’hauria de subestimar un equip que va derrotar el Manchester City de Pep Guardiola i va protagonitzar una remuntada miraculosa per eliminar l’Ajax a Amsterdam. I ho van fer sense el seu capità Kane, possiblement el davanter més decisiu.
I el Liverpool de Klopp? Un superequip que va esclafar el Barça per 4-0 en una nit que ja forma part de la llegenda d’Anfield. Però després van perdre el títol de la Premier League per un punt. I Klopp ha perdut les últimes sis finals en què ha participat. Tres amb el Dortmund (incloent-hi la final de la Lliga de Campions del 2013 a Wembley) i tres amb el Liverpool (incloent-hi la final de la Lliga de Campions de l’any passat davant el Reial Madrid i la final de la Europa League del 2016 a Sevilla). ¿Serà una nova derrota sonada de Klopp?
Des que va guanyar la Copa el 2006, el Liverpool ha perdut dues finals de la Champions League (2007 i 2018) i només ha guanyat la Copa de la Lliga el 2012, el seu últim trofeu fins ara. ¿Klopp trencarà la seva dinàmica negativa en finals? ¿Pochettino farà del Tottenham els guanyadors més improbables des de l’Steaua de Bucarest del 1986? Una cosa és certa: dos Bills ho veuran des de les altures, mirant els clubs que van formar a la seva imatge.
