Una final de Copa 34 anys després

BarcelonaEl Barça, en rugbi, també és el rei de Copes. El conjunt blaugrana, una de les seccions amateurs del club, ha guanyat setze vegades aquest torneig, més que cap altre equip de la Divisió d’Honor. Però per recordar l’últim títol cal remuntar-nos fins a l’any 1985, quan es va imposar a la final al CDU Valladolid. Amb aquest trofeu es va posar punt final a l’època més prolífica del club perquè, dos anys més tard, Josep Lluís Núñez, el president de llavors, va decidir acabar amb moltes de les seccions de l’entitat, entre les quals la de rugbi.

L’equip ha hagut de remar a contracorrent, partint de zero, fins a arribar, un altre cop, a l’elit del rugbi. Aquest dissabte (16h, BarçaTV), 34 anys més tard, el Barça tornarà a jugar-se un títol. Serà a Madrid i contra el Sanitas Alcobendas, un dels equips més potents del moment, que aspira a aconseguir la seva primera Copa.

El Barça hi arriba en forma, després d’acabar sisè a la Divisió d’Honor i classificar-se per als play-off, la qual cosa suposa el millor curs dels últims anys. “Hem treballat molt aquesta temporada. Hem crescut com a equip, i crec que, si seguim així, podem arribar lluny. Volem arribar lluny”. Amb aquesta ambició afronta la seva primera final Felipe Alegría, un jugador del planter del Barça que s’ha convertit, amb només 19 anys, en un dels fixos de Sergi Guerrero, el tècnic blaugrana, en la seva primera temporada al primer equip.

Alegría, de pare peruà i mare canadenca, va néixer a Dinamarca, va viure a Anglaterra i als quatre anys i mig va aterrar a Barcelona. La feina del seu pare li va fer viure molts moviments, però també gràcies a ell, un apassionat del rugbi, va començar a practicar aquest esport als cinc anys. “És un esport molt diferent dels altres. M’atrau molt el treball en equip que necessites per guanyar i els valors que t’aporta”.

Jugar al primer equip li ha significat un canvi important, sobretot per la corpulència dels seus companys i contrincants, però també li ha suposat l’oportunitat de jugar la seva primera final. “Serà un gran partit i una bona oportunitat per ensenyar de quina pasta estic fet”, diu. “Jo crec que hi arribem molt bé i hi estem centrats de ple. El que realment importa ara és tenir el cap fred. A vegades un equip que és millor perd perquè l’altre equip està més endollat”. Aquestes bones sensacions fan que afronti el partit amb optimisme, malgrat la llarga sequera de títols de la secció blaugrana. “No és una pressió, és una motivació. Ho hem fet molt bé durant tota la temporada i, si no podem guanyar, no serà la fi del món”.

L’experiència de l’últim campió

En aquella última final, David Torras, periodista i actual cap de comunicació del Girona FC, també es consolidava com a titular, amb 20 anys, en el seu segon any en una primera plantilla amb molta gent del planter. “Molts havíem començat de molt joves i portàvem molts anys al Barça -explica Torras-. I la cirereta d’aquell equip eren dos jugadors anglesos que ens van ajudar a fer el salt de qualitat per guanyar”.

Torras va ser un dels integrants d’aquell últim Barça campió, una vivència que no oblida. “La final es va jugar a la Foixarda i veure-la a rebentar de gent, una cosa gens habitual, i a sobre guanyar-la a casa teva, davant la teva gent, va ser molt guapo”, recorda. “Tinc un gran record d’aquell equip, perquè hi havia molt bon ambient. Érem un grup d’amics, sortíem molt i allargàvem molt el tercer temps”, explica entre rialles.

Un grup d’amics que encara mantenen contacte, a través d’un grup de WhatsApp que aquests dies, amb el Barça novament a la final, treu fum amb records d’aquella gesta. Una final que no podrà viure Xavier Baiget, jugador d’aquella època daurada que va morir fa poques setmanes i que els seus companys recordaran aprofitant l’oportunitat de la cita.