Un final cruel condemna la passió infinita del Girona (2-3)

GironaÉs impossible fer més mèrits que els realitzats avui pel Girona, que ha caigut contra el València (2-3), perquè el destí és cruel i a Montilivi sembla que hi hagi una maledicció. Perquè els gironins han igualat dues vegades l’avantatge dels de Marcelino, han merescut la victòria i han sortit, capcots, rebent una ovació majúscula per part dels seus aficionats. I amb raó, veient la passió d’un equip que no ha de patir per salvar-se si continua buidant-se d’aquesta manera.

El coixí creat durant les últimes setmanes fa que Montilivi no s’amoïni gens ni mica. Perquè ni amb el 0-1, marcat ben aviat per Guedes gràcies a una assistència a l’espai de Rodrigo, no s’ha encès cap llum d’alarma. Tampoc amb l’1-2 o amb un 2-3 que fa més mal pel com que per la derrota en si. Ni falta que fa, tenint en compte que el Girona és un monstre competitiu que no dona mai cap minut de partit per perdut. Guanyarà, empatarà o perdrà, però aquesta actitud a la llarga és sinònim de punts. I de permanències, que és l’únic que els gironins pretenen.

Ni el fet de veure com es trencava la ratxa de minuts sense encaixar cap gol, establerta en 259 –s’ha quedat a 37 de superar el seu rècord-, i davant tot un València, viu en tres competicions i que ha sortit a mossegar, l’ha empetitit. Fort al darrere, i més enllà de l’acció de Guedes –que s’ha estrenat aquesta temporada-, el Girona no s'ha trobat incòmode. El canvi de sistema funciona, també contra els conjunts grans. Amb el canvi d’Aleix Garcia per Douglas Luiz, Eusebio ha confirmat que sap quin camí vol seguir. I que val més no tocar allò que dona resultats. Aleix, però, no ha fet de Douglas, perquè el tècnic val·lisoletà s’ha estimat més que fos Pere Pons el pivot defensiu. Bé, per ser més precisos, Pons ha fet de tot, i ho ha fet bé. Com sempre. Amb 0 a 0, ha obligat Neto a posar la mà en la primera acció perillosa de la tarda.

La insistència amb el 0-1 ha tingut premi: una acció de pilota aturada servida per Àlex Granell directament al cap de Ramalho ha servit per tornar a equilibrar l’electrònic. Ha sigut tota una demostració de força, de voluntat, de recordar-li a tothom que aquesta plantilla no tira la tovallola. Si han arribat a Primera, ha estat gràcies a aquest caràcter i no serà ara quan perdin l’essència. Excepte en una jugada aïllada de Guedes que Bounou ha desviat i Ramalho ha tret sota els pals, els de Marcelino no han donat senyals de vida. I Cristhian Stuani, amb una rematada que ha deixat immòbil Neto, ha buscat el 2 a 1 constantment.

Un contraatac inesperat

Però com la majoria de vegades el futbol i la lògica no van de bracet, el València s’ha tornat a avançar, i ha demostrat que disposa d’una qualitat i una eficàcia que el Girona no té. Parejo, des de fora de l’àrea, ha engaltat un fort xut davant del qual Bounou no ha pogut fer res. Eusebio se l’ha jugat posant totes les cartes sobre el terreny de joc, amb Pedro Porro, Doumbia i Patrick Roberts. I el final ha estat una bogeria. Stuani s’ha convertit, en solitari, en el màxim golejador del Girona a la LFP amb 37 gols, marcant de penal al minut 83. Bolcats sobre la porteria d’un València que ha jugat amb 10 per l’expulsió de Roncaglia, i amb l’objectiu de fer el tercer, el que no s’esperaven era que Ferran tanqués un contraatac al minut 90. Ni que Neto aturés una doble ocasió de Portu i Doumbia al 95. Ni que a Montilivi faci més de quatre mesos que no guanyen.