La final de la Champions que Pep Guardiola porta 10 anys esperant

Barcelona"Si no guanyo la Champions amb el City, això definirà el meu pas pel club", admetia Pep Guardiola abans dels quarts de final de la competició contra el Borussia Dortmund. Cinc anys després d’arribar al club blue, Pep Guardiola és a un sol pas d’alçar de nou el títol que va guanyar dues vegades amb el Barça. Els dos cops, coses de la vida, el va guanyar contra el Manchester United, el gran rival del City. Com si la relació d’amor del tècnic de Santpedor amb els citizens hagués començat llavors. I just un dia després de celebrar els 10 anys del triomf del seu Barça a Wembley del 2011, Guardiola pot entrar al club dels tècnics que han guanyat la Champions amb diferents equips, si el seu City derrota el Chelsea a l’estadi Do Dragao de Porto (21 h / Movistar Champions). Si Guardiola porta 10 anys esperant, els aficionats del City porten tota la vida.

Per als aficionats del club, aquesta final és un somni fer realitat. "És un guanyador que ha canviat les nostres vides, ens ha donat molta felicitat", explicava aquesta setmana el membre del grup Oasis Noel Gallagher, gran aficionat del club. Per entendre la importància de la final, de fet, cal mirar cap al passat. El 3 de maig del 1998 el Manchester City va baixar a Tercera Divisió. La temporada 98/99 va portar a l’infern la fidel afició del club, que omplia les graderies d’estadis modestos mentre patia cada setmana les burles dels seus veïns, els aficionats d’un Manchester United que aquella temporada assoliria el triplet. El Manchester United de Sir Alex Ferguson guanyaria la lliga, la Copa i la Champions amb la famosa final de Barcelona, quan de forma miraculosa van fer dos gols en tres minuts quan perdien 0-1 contra el Bayern en el minut 90. El United ja era llavors l’equip amb més aficionats arreu del món, i amb més diners. El City, en canvi, va acabar en la tercera posició a la Division One, per darrere del Fulham i el Walsall, i es va veure obligat a jugar un play-off en què també van aconseguir el seu petit miracle. A la final perdien contra el Gillingham per 2-0 en el minut 88, però van empatar i van assolir l’ascens als penals. 23 anys després, tot ha canviat. I el Manchester City és a 90 minuts de guanyar per primer cop la Lliga de Campions, mentre el United no aconsegueix sentir-se guanyador de nou. La història ha canviat del tot. "Teníem el United guanyant-ho tot als nostres nassos quan patíem per pujar a Segona. I ara hem vist el nostre equip marcant sis gols a casa seva, pispant-los la lliga a l'últim segon i podem guanyar la Champions", treu pit Noel Gallagher.

En cas de triomf del City, la ciutat de Manchester aconseguiria allò que només ha fet fins ara Milà: ser l’única amb dos clubs campions d’Europa. Per aconseguir-ho, el Manchester City haurà de superar el Chelsea, l’únic club londinenc que ha aconseguit ser campió d’Europa. Al Chelsea ja no queda cap futbolista dels que van ser campions el 2012 contra el Bayern, una edició en què van trencar el cor del Barça de Guardiola a les semifinals. La relació entre el català i el Chelsea és plena d'èpica, ja que el club de l'oest de Londres és el que ha derrotat més cops els equips de Guardiola. Però el de Santpedor encara s'emociona amb el gol d'Iniesta a Stamford Bridge el 2009.

La final de Porto enfrontarà de nou dos clubs anglesos, com ara fa dos anys entre el Liverpool i el Tottenham. O com el 2008, quan precisament el Chelsea va perdre a Moscou contra el Manchester United. Si el City té diners àrabs, el Chelsea en té de russos. Un futbol globalitzat en què els diners s’inverteixen lluny de casa, però en què la Premier League pot treure pit amb un torneig excitant en el qual els aficionats no volen saber-ne res, de Superlligues. Els agrada un torneig que el City ha guanyat tres cops en les últimes quatre temporades. I el City, de fet, és el favorit, malgrat que el Chelsea va eliminar l’equip de Guardiola a les semifinals de la Copa i el va derrotar en el partit de lliga de fa poques setmanes, per 1-2. Sempre amb Thomas Tuchel a la banqueta, ja que el tècnic alemany va arribar a meitat de temporada per fer aixecar el vol a un projecte que no rutllava amb Frank Lampard de tècnic. Tuchel, coses de la vida, estava sense feina fa pocs mesos i ara viurà la segona final de la Champions consecutiva, després de perdre el 2020 amb el PSG contra el Bayern.

Seguirà al City

Guardiola, aprofitant la final, ha deixat clar que no marxarà del club, passi el que passi. "Aquest club li dona a un entrenador tot el que necessita. La inversió i els amics. Els jugadors saben que tothom ha estat còmplice, que tothom m'ha donat suport. Estic còmode. Ho tinc tot. No puc demanar més per fer la meva feina. Compartim les victòries, les derrotes...quan perdem no em culpen a mi, igual que quan vam guanyar no sóc jo el responsable. Així treballem aquí" ha dit a la prèvia un Guardiola emocionat, ja que "quan vaig començar la meva carrera no esperava ni jugar una sola final. A qui estigui nerviós o ansiós li diré que és el normal. Cal patir per guanyar les finals" ha afegit.

Guardiola porta setmanes pensant en el Chelsea. De fet, els londinencs són el club que l’han derrotat més cops en la seva carrera. "Ja sabem com és, una persona molt obsessiva que només pensa en com millorar, en com sorprendre als rivals", explica Domènec Torrent, que va ser ajudant seu. "La gràcia de la Premier és que el nivell dels clubs és alt i això significa un repte, perquè t’enfrontes a bons tècnics", afegeix. Guardiola, que ara té com a mà dreta Juanma Lillo, ha revolucionat tant el joc que per culpa seva es parla de "vuits alliberats i falsos nous", mentre migcampistes juguen de centrals i centrals de migcampistes. "Tot s’ha de repensar amb una sola idea: atacar. Volem la pilota, és clar, però evolucionant. Gairebé totes les idees que es pensen funcionen quan es porten al terreny de joc", explica Torrent.

El City, sense baixes

L’estadi Do Dragao, amb la presència de 5.000 aficionats a les graderies, posarà cara a cara un City que encadena set triomfs consecutius a la competició gràcies al seu joc ofensiu contra la millor defensa del torneig, la del Chelsea. Tuchel té els dubtes d’Edouard Mendy a la porteria i el migcampista N'Golo Kante, mentre que Guardiola disposa de tota la plantilla en un partit en què es veuran les cares dos joves talents anglesos, Phil Foden i Mason Mount. Una final plena d’atractius en la qual Guardiola pot culminar la seva obra. Aquella per la qual va ser reclutat per Txiki Begiristain i Ferran Soriano. Si el pas del tècnic de Santpedor pel Bayern va estar ple d’èxits però va quedar amb un regust amarg per no poder alçar el títol europeu, amb el City disposa d’una gran oportunitat. I no només pel sol fet de triomfar, també importa el com. El City vivia moments de crisi econòmica el 2008, quan el seu propietari, l’ex primer ministre tailandès Thaksin Shinawatra, havia acabat a la garjola per un cas de corrupció al seu país. Va ser llavors quan va arribar l’Abu Dhabi United Group for Development and Investment, un grup inversor liderat pel xeic d’Abu Dhabi Mansour bin Zayed al-Nahyan que s’ha gastat més de mil milions d’euros en la ciutat esportiva, jugadors cars, una infraestructura de primer nivell o l’equip femení. I tot, amb Soriano a la sala de màquines prenent les decisions.

Fa uns anys, Sir Alex Ferguson, el gran tècnic del Manchester United, va criticar el City dient que podrien guanyar-ho tot, ja que tenien tants diners que compraven "els millors futbolistes, però mai seran un equip amb esperit recordat com el Manchester United". I ben cert és que els primers anys del City, des de que van arribar els inversors àrabs, van estar marcats pel fitxatge de grans estrelles que podien guanyar títols amb tècnics com Manuel Pellegrini o Roberto Mancini. Però a l'apostar per Guardiola el City va fer un pas endavant: construir una identitat basada en el joc, en buscar la bellesa sobre la gespa. Des que va assumir el càrrec a l’Etihad Stadium el juliol del 2016, Guardiola ha guanyat el 73,85% dels partits, xifres similars a les que tenia al Barça amb el 72,4%, i al 75,1% assolit al Bayern. Si guanya, ja tindrà 32 títols oficials. Una xifra altíssima per a algú de la seva edat. Però el seu llegat no és només una llista de finals guanyades. "Ha tingut la influència més positiva mai vista en el nostre joc", ha defensat molts cops l’exjugador Gary Lineker. "Guardiola ha canviat la nostra manera de jugar i de pensar en el joc, la nostra obsessió pel joc directe al futbol total... Ens va dir que es podia jugar diferent", ha reconegut. Rio Ferdinand, gran capità del Manchester United, admet que "és el tècnic més brillant que he conegut". "Cada cop que parles amb ell aprens alguna cosa. Ha influenciat de tal manera el joc a Anglaterra que ha acabat per influenciar altres clubs i la mateixa selecció. Està creant una escola", ha argumentat. "Ara tothom fa les coses que han fet Guardiola famós, com treure la pilota jugant-la des del porter. Fins i tot els equips de la part baixa de la classificació. Ha elevat el nivell del futbol anglès, cosa que és una gran fita, sobretot tenint en compte que quan va acabar la seva primera temporada aquí tots els experts estaven contents perquè no havia guanyat res", defensa Noel Gallagher. "Recordo parlar amb ell en el principi de la segona temporada, quan tenia molta pressió. I va dir-me que ara tenia els jugadors que volia tenir i «Estic segur que guanyarem la lliga»". I així va ser, es va guanyar la lliga.

Ara, el camí ha portat Guardiola a Porto. La seva primera final de Champions des de la del 2011 contra el Manchester United a Wembley. Una dècada en què ha tingut temps de passar un any sabàtic als Estats Units, guanyar-ho gairebé tot amb el Bayern i donar al City una personalitat més enllà dels milions que té. Si Guardiola ho aconsegueix, també farà història, com el club. Només tres entrenadors han guanyat la Champions tres cops fins ara, tant actualment com quan s’anomenava Copa d’Europa: Bob Paisley tres cops amb el Liverpool, Zinedine Zidane tres cops amb el Madrid i Carlo Ancelotti amb el Milan i el Madrid. Ara, Guardiola s’hi pot sumar. I de passada faria com Ancelotti i els altres tècnics campions en dos clubs diferents, llista formada per Ernst Happel (Hamburg i Feyenoord), Ottmar Hitzfield (Borussia Dortmund i Bayern), José Mourinho (Porto i Inter) i Jupp Heynckes (Madrid i Bayern).