Ferrao: "El meu cas és una petita part d'un problema mundial"

BarcelonaL'esclat de la pandèmia de coronavirus va afectar gran part de l'elit esportiva, que va haver d'adaptar-se a un immobilisme d'exteriors profund. Carlos Vagner Gularte Filho, Ferrao, (Chapecó, 1990) va tancar-se a casa quan entrava en el tram final de la rehabilitació del trencament parcial de tendó d'Aquil·les que va patir el 26 de novembre. El nomenat millor jugador de futbol sala del món dona des de dimarts continuïtat al treball que ha fet entre el Brasil i Barcelona amb les primeres jornades d'entrenaments individualitzats del Barça.

¿Com l'ha afectat el confinament?

Ho he passat una mica malament, perquè sóc molt actiu, necessito fer coses fora de casa. M'he dedicat a mirar sèries i entrenar molt. Hem d'aprofitar que tenim temps per invertir-lo en una cosa que ens beneficia. Intentava despertar-me, esmorzar, entrenar, descansar i tornar a entrenar. Feia dues sessions cada dia.

¿Tot es focalitzava en la seva lesió?

Intentava avançar amb la lesió perquè quan tornem a fer entrenaments en grup estigui de la millor manera possible. He tingut l'ajuda dels fisioterapeutes del club per poder fer un seguiment, el preparador físic que ens marca la pauta i també treballo amb el meu entrenador personal que m'envia més entrenaments. Parlem cada dia per videotrucada a les vuit. Vaig fent de tot. Necessitaré un procés de readaptació perquè ara he guanyat temps per treballar unes coses, però he deixat de fer-ne unes altres que són clau. El confinament m'ha anat alhora bé i malament.

Quina part s'imposa?

El punt positiu és que em dona més marge. Segurament era una lesió que em permetia escurçar terminis per la part física, però no podia cremar moltes etapes perquè la biologia del tendó té el seu tempo. Jo el que volia és que quan estigués perfecte no necessités un stage per preparar-me físicament. Era la part que jo pretenia saltar-me. La llàstima és que hi ha coses que havia de fer a rehabilitació i a casa estic una mica limitat sense l'ajuda dels fisios. Hem de ser positius, però no és el mateix.

¿Fins a quin punt afecta a la seva recuperació?

Haig de dir que no estic preocupat perquè treballo al 100%. No crec que hagi perdut la forma, però segurament no he pogut arribar al punt que tindria amb la rutina dels serveis mèdics. Tenim més companys que estan en una situació similar, ens afecta a tots. Al final veus que el meu cas és una petita part d'un problema mundial amb el coronavirus.

¿Li ha costat enfocar-ho des del col·lectiu?

És difícil, perquè estava en un moment clau de la meva rehabilitació, segurament el més important. Dos dies després que tot s'aturés jo tenia previst començar a córrer. Era qüestió d'ensenyar-li al peu què havia de fer amb coses més actives. El treball que vaig fer al Brasil i a Barcelona es talla, sí. Però, bé, hem de pensar en el tot.

S'ha sentit frustrat?

He pensat moltes vegades que he tingut molt mala sort, pel tram de la recuperació, però si veus les notícies tot queda molt petit. No pots estar lamentant-te.

¿Creu que ha perdut més d'un any de carrera?

Vaig tenir aquesta sensació quan em vaig lesionar al novembre, els primers dies després de l'operació. No estava clar que seria tan greu. Una tarda em van dir que la situació era aquesta i que calia passar pel quiròfan. En aquells moments sí que vaig pensar que havia perdut una temporada. A mesura que van passar les setmanes vaig fixar-me nous objectius, com el de tornar a la Lliga de Campions. Sempre he volgut tenir minireptes: primer treure'm els punts, deixar la bota, caminar sense anar coix... Cada vegada que en complia un, em veia tornant a la final four. Era una mica just, perquè la lesió demana uns sis mesos de treball i les semifinals les teníem a quatre i mig. Després teníem la Copa del Rei dues setmanes després. No sé, jo estava focalitzat.

Ha canviat d'opinió? ¿Veu bé que s'acabi la temporada amb el 'play-off'?

No em toca a mi decidir. Puc donar la meva opinió, però hem de respectar el que decideixen les autoritats, després les federacions i per últim la postura del clubs. Els esglaons són així. Els jugadors hem de donar la nostra opinió, sí. La meva és que no hi ha cap problema per acabar les lligues. Crec que és el més correcte. La temporada vinent començarà més tard perquè en principi es disputava un Mundial. M'imagino que no es podrà organitzar. Per tant, hi hauria temps per descansar i adaptar el calendari.

¿Entendria que un company es negués a competir ara?

Nosaltres no tindrem gaire a dir. Si les federacions volen acabar, acabem, perquè els equips es posen d'acord. Al final som professionals, és la nostra feina. No m'imagino a cap company posant-se en contra de la postura del club.

¿S'imagina un Palau Blaugrana sense públic?

Segurament serà molt estrany. La gent del Palau sempre ens ha recolzat, ha sigut la nostra fortalesa. Veure'l sense els Dracs serà una sensació molt diferent. Tant de bo es normalitzi tot i puguem tenir l'afició al nostre costat. Tots els equips saben que és molt difícil jugar aquí a casa. Jugar aquí és increïble. Quan ets al túnel de vestidors és impossible no sortir endollat. El que més desitjo és tornar a jugar i fer-ho amb la pavelló ple.

¿Estaria bé per jugar?

Segurament no seria el Ferrao de l'octubre, però voldria ajudar l'equip amb el meu 100% per estirar la readaptació i començar la temporada vinent al màxim.

¿Té por de no ser el de sempre?

No, de moment penso en recuperar-me completament. Tots els especialistes que treballen amb mi m'han dit que el tendó quedarà completament bé, que paciència, però que no hi haurà problemes. Després tenim l'aspecte psicològic. He assumit que em costarà, que tindré por de fer un moviment o un altre. Compto amb passar per aquesta etapa. Tinc una amistat molt gran amb Ari Santos. Quan vaig operar-me, va venir a veure'm i em va dir que calia tenir paciència, perquè és una sensació de pics alts i baixos. Al principi no ho vaig entendre, però és veritat. Hi ha dies que et despertes i veus evolució, i d'altres que semblarà que tornes a començar pràcticament de zero. Que la rehabilitació sigui tan dura m'ajuda a tenir ganes de jugar.

¿Quan ha trobat més a faltar la pista?

Des del primer dia que vaig anar al Palau Blaugrana a veure un partit postoperació ja ho trobava a faltar. Imagina't ara, que he fet cinc mesos de baixa. Ara potser seria a la pista fent algunes coses. No sé si jugant, però sí que trepitjaria parquet, segur. No puc descriure com ho trobo a faltar. A mi mai m'ha agradat perdre'm un entrenament.

¿Com va ser viure el títol de Copa des de la graderia?

Tenia moltes ganes de tornar i no és fàcil veure els teus companys competir i tu assegut, però fins a la Copa no havíem jugat cap final. Allò va ser una sensació totalment diferent. A mi que m'agraden aquests partits, buf, no sé com dir-ho. La final del torneig crec que és una de les grans cites que m'he perdut a la carrera, i no vull saltar-me'n ni una més. La satisfacció al veure el que havien aconseguit els companys va ser enorme, de veritat. Viure-ho o rebre el guardó de millor jugador del món són més motius per tornar. És una motivació extra per millorar i seguir fent grans coses amb l'equip.

¿Seria amb la samarreta del Barça? ¿El seu futur és blaugrana?

El club sempre m'ha tractat de luxe. M'ha donat el meu espai perquè m'adaptés. Ara estic totalment adaptat. No m'imagino jugant a un altre lloc. M'agradaria estar molts anys jugant al Palau. Tant de bo quan em retiri la meva samarreta pengi del sostre.