Ferran Corominas: “Demanàvem a la Reial Societat que afluixés, però no ho feia”

BarcelonaAvui es compleixen 10 anys d’un gol tan històric per a l’Espanyol com recordat entre l’afició blanc-i-blava. El 13 de maig del 2006, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, els espanyolistes esgotaven les seves opcions per seguir a Primera en una última jornada d’infart. A les acaballes d’un partit agònic contra una Reial Societat sense res en joc, un jove Ferran Corominas (Banyoles, 1983) va recollir una pilota dins l’àrea i, amb instint, va desfer l’empat i va relaxar l’asfixiant tensió que es respirava. L’Espanyol acabava de salvar la categoria en el temps afegit de l’última jornada de Lliga. Ara, des de Mallorca, recorda un dels instants que han marcat de manera més transcendental la seva vida i la seva carrera.

Què en recorda d’aquell partit?

Veníem de guanyar la Copa i, encara que la situació a la Lliga no va ser del tot tranquil·la, mai vam estar en situació de descens. A l’última jornada ens ho jugàvem tot amb l’Alabès. Vam tenir moltes ocasions, la pilota no entrava, i quan faltaven deu minuts ens comuniquen que ha marcat l’Alabès. Allà va començar el drama, ens van agafar les presses perquè teníem mig peu a Segona. Molt nerviosos, algun company jugava mig plorant, i al final vam tenir la sort de poder marcar. Després de celebrar-ho la gent estava destrossada de tant patir. Va sortir bé, però no ho recomano a ningú. Vam patir molt.

Van enviar tres pilotes al pal. Com es gestiona l’angoixa i la pressió mental?

Era molt complicat. Se’ns acabaven els recursos i no sabíem què fer. Teníem moltes ocasions, i totes se’n van anar per poc. Al final jugàvem a la desesperada, amb el Jarque penjant pilotes des del darrere, i així va arribar el gol. Va penjar una pilota que Pandiani va anar a disputar, i després que la pentinés ell o un defensa em va caure a mi. Vaig controlar amb la dreta i xutar ràpid amb l’esquerra. No va ser un gran xut, però va ser molt important.

De l’emoció va acabar tombant una cadira. Què va sentir en aquell moment?

Quan em veig a les fotos i al vídeo del gol em veig blanc, la cara desencaixada, despentinat. Molta emoció, vaig fer el que em va sortir en aquell moment, treure’m la samarreta, tombar cadires, córrer... de tot. Molta alegria, però amb patiment, tot va explotar.

¿És el gol més important de la seva carrera?

Sí, pel que podia suposar, i perquè hi havia en marxa el projecte del nou estadi a Cornellà. Baixar a Segona hauria sigut un cop important per al club. També vaig marcar el gol de la final de la Copa contra el Saragossa i algun d’important en l’ascens de l’Elx, però aquell el que més. Llavors tenia 23 anys, i temps després molta gent em va dir: “Facis els gols que facis, aquest serà el gol més important de la teva vida”. I sí, ha sigut així.

La Reial Societat no s’hi jugava res. No els demanaven que afluixessin?

Sí que els hi comentàvem, però no afluixaven. Abans de marcar nosaltres van tenir ocasions a la contra per fer el 0-1, però Gorka Iraizoz va estar molt bé. Els hi comentàvem, i sabíem que no s’hi jugaven res, però els era igual. Ells volien guanyar i no afluixaven.

Li va canviar la carrera fer aquell gol?

Els anys que he sigut a l’Espanyol sempre se m’ha dit que tenia l’etiqueta de gols importants i de ser revulsiu. A vegades les etiquetes no t’afavoreixen, però vaig tenir aquestes i ho he portat bé.

¿Sent que pel pes d’alguns dels seus gols li haurien d’haver donat més oportunitats i no deixar-lo marxar?

Són coses que decideixen les persones que estan al capdavant en cada moment, però bé, crec que vaig tenir partits i oportunitats. Sí que hi va haver algun moment en què vaig demanar més la titularitat i no entrar sempre de reserva, però no em puc queixar. Estic content del que vaig viure.

Què li va faltar per consolidar-se?

Tenir una mica més de continuïtat, una temporada amb més partits com a titular i en la posició on et toca. Suposo que hauria pogut fer uns registres millors i hauria tingut més bon rendiment.

¿El reconforta que encara que algunes persones no hagin acabat d’apostar per vostè les aficions sempre l’hagin apreciat molt?

Sempre reconforta. Tornes als camps i la gent t’aplaudeix i t’estima. Això vol dir alguna cosa, que ho has donat tot i que per a ells has sigut un jugador important, i això m’agrada, i espero que continuï així.

Té 33 anys. Sap què farà en retirar-se?

No ho tinc clar, però espero poder jugar uns quants anys més. He estudiat psicologia i coses d’esport. A l’Espanyol m’agradaria tornar-hi, és com casa meva.