Fernando Santos i el triomf dels treballadors portuguesos

Fernando Santos donant indicacions durant la semifinal de Lió contra els gal·lesos.
i Toni Padilla
08/07/2016
3 min

BarcelonaFernando Santos va néixer al cor de Lisboa. El seu pare feia negocis amb accessoris de cotxes al barri d’Alfama, considerat un dels barris amb més personalitat de la capital. Zona de fados, artistes i bohemis. A Penha de França l’actual seleccionador portuguès va començar a jugar a futbol, imitant sobre camps de terra les aturades que feia Alberto da Costa Pereira, el porter del Benfica dels anys 50. Volia ser porter, però el dia que li van estirar les orelles per haver-se trencat els pantalons va passar a ser jugador. Tot i que continuava admirant aquell porter elegant que havia nascut a Moçambic, a les colònies africanes, un porter que li donava títols al Benfica, el club de la família Santos. “Amb pocs mesos de vida ja vaig ser a la inauguració de l’estadi de Luz -recorda el seleccionador portuguès-. Vaig néixer per dedicar-me al futbol. Però era d’una família treballadora i amb 15 anys m’havia tret el títol d’ajudant de mecànic. Jugava en un club anomenat Operário”. És a dir, un club anomenat Operari.

Fernando Santos, tècnic melancòlic, fumador i poc rialler, defensa un futbol en què cal treballar. “Al meu equip tothom treballa, tothom s’esforça. Algú dubta que Cristiano treballa? Treballem per a ell, ell per a nosaltres. Cal esforç”, afirma. Als 61 anys Fernando Santos és a un pas de donar a Portugal el seu primer títol internacional, després de la classificació de la selecció portuguesa per a la final de l’Eurocopa. “Ens ho mereixem. M’ho mereixo i s’ho mereix Portugal”, va dir Cristiano després d’eliminar els gal·lesos a les semifinals. La generació d’Eusebio, un altre geni nascut a Moçambic, no va aconseguir guanyar cap títol. Tampoc l’equip dels anys 80, aquell de Chalana i Jordão, semifinalista el 1984. Ni tampoc Figo. El títol podria arribar amb la generació de Cristiano, Pepe i Nani, un equip amb bons davanters, però amb un joc defensiu que no ha acabat d’agradar. “No m’amago. Vull guanyar. Quan sóc entrenador mai penso amb el cor. Penso en com puc guanyar”, diu el veterà seleccionador portuguès, un home que admet que ara fa uns mesos, quan va començar la fase de classificació per ser a l’Eurocopa, era passant l’estona a la zona d’Alentejo. “Tastant vins, amb els amics, matant el temps”. No tenia feina quan Portugal el va trucar per fer-se càrrec de la selecció, derrotada pels albanesos poc abans. Era la seva gran oportunitat. “El primer repte és ser a l’Eurocopa. Després ja es parlarà de jugar bé”, va dir el dia de la seva presentació. Sí, Santos és un tècnic poc estètic.

Fernando Santos havia marxat de la selecció grega el 2014, després de portar selecció fins als vuitens de final del Mundial, en què van quedar-se a un pas de ser als quarts de final, però havia acabat barallat amb els directius. “En algunes coses, Grècia és com Portugal. Mals dirigents, corrupció. Vaig ser 13 anys a Grècia en diferents períodes i el primer que vaig aprendre, quan va fitxar-me l’AEK d’Atenes, va ser a adaptar-me. No imposar idees. Els vaig ordenar entrenar a les 8 del matí per fugir de la calor i els jugadors van dir que no arribarien pels embussos. Així que vaig posar l’entrenament a les 7. I van enviar un metge per recomanar-me modificar-ho, ja que els grecs se’n van a dormir tard perquè els agrada xerrar als carrers de nit. Vaig adaptar-me”, recordava Santos. L’AEK va passar a entrenar als vespres i va guanyar una copa. La lliga la va perdre per un sol gol de diferència.

“El futbol t’ensenya moltes coses. Quan t’acomiaden creus que és la fi del món, però després t’adones que hi ha coses més importants”, explicava abans del torneig. Santos, aficionat del Benfica de menut, va fracassar quan va poder dirigir aquest club i, en canvi, va deixar bon record al Porto. Ara, a la selecció, s’està sortint amb la seva. El tècnic explica que uns amics el van portar a una congregació catòlica, en què va reconciliar-se amb la fe després de ser acomiadat de l’Estoril. “La fe ajuda la persona. Al tècnic li cal feina i pragmatisme. Quan entreno no tinc cor. Penso en com guanyar”, argumenta aquest entrenador, que va veure com el seu pare, soci del Benfica, li prohibia fitxar per aquest club quan era juvenil, ja que preferia que tingués la carrera d’enginyeria. Santos va prometre compaginar les dues coses i es va treure la carrera, però va fracassar com a jugador, acabant a l’Estoril i el Marítimo, clubs menors. “Vaig aprendre’n molt, de tot plegat. Vaig aprendre que cal treballar molt. Vull treballadors, es diguin com es diguin, al meu equip”, sentencia.

stats