Calero, un viatge a l'elit de la mà de Josep Manel Casanova i Sergio González

Barcelona“És un jove amb el cap ben moblat, que sap el que vol i el que costa el treball”. “És reservat, tranquil, mentalment fort i ben forjat, tot i la seva joventut”. “Humil, tímid i políticament correcte”. Així defineixen des de l’entorn de Fernando Calero el perfil humà de qui ja és el defensa més car de la història de l’Espanyol. “És un bon professional, s’ho ha treballat tot en el futbol, té una capacitat de millora molt important. Té tècnica, anticipació i altres virtuts”, afegeixen; tot són elogis futbolístics cap a un defensa que va créixer admirant el futbol de Zidane i somiant amb ser el nou Rafa López, fins fa pocs anys central capità del Valladolid.

Al club val·lisoletà hi va entrar amb nou anys procedent del CD Boecillo, on van advertir el seu pare, Piti Calero, que Fernando encara era petit per marxar i que tindria pocs minuts. Allà va començar com a migcampista, però ben aviat va ser recol·locat com a central, pel seu bon toc amb totes dues cames en qualsevol dels dos perfils. Piti, que havia arribat a fer una pretemporada amb el filial del Valladolid, va voler que el seu fill arribés on aquell mitjapunta amb bon salt i bon remat de cap no va ser capaç d'arribar. “Ja tindràs temps de fer pilotades quan siguis més gran”, li deia Piti a Fernando, a qui va inculcar des de ben petit l’obsessió per treure la pilota jugada des de darrere amb qualitat. Una característica que no ha abandonat amb els anys i que ara posarà al servei de l’Espanyol.

Aquesta no serà la seva primera experiència lluny de casa. El 2011, quan era un juvenil de 16 anys, un vell conegut de l’Espanyol, Josep Manel Casanova, va aprofitar que el Valladolid no havia executat a temps el dret de retenció del jugador i se’l va endur gratis a Màlaga. Va ser un dels primers fitxatges de Casanova, director de l’acadèmia, per al conjunt andalús, on només portava sis mesos. Seduït per la possibilitat de seguir pujant graons en un club amb el primer equip a Primera i un projecte que mirava a Europa –aquell any el Màlaga va classificar-se per a la Champions–, Calero va passar cinc anys a Andalusia, on es va bregar com a jugador i, sobretot, com a persona. Gràcies a diversos tatuatges té present la seva família. Per exemple, una creu en un canell li recorda Víctor Calero, un cosí seu aspirant a periodista esportiu amb qui va compartir jocs i infància i a qui va perdre fa cinc anys. A ell li dedica els gols que marca. N’ha anotat un en cada un dels últims tres cursos.

Quan la Tercera li va quedar petita, va tornar al Valladolid la temporada 2016-17 per seguir, des del filial que dirigia Rubén Albés a Segona B, amb una projecció imparable. Un any després va escalar a Segona, ja amb el primer equip. El curs passat va ser una peça clau per assolir la permanència. A Sergio González no li va tremolar la mà a l’hora d’apostar per ell i altres amics de la seva generació, la del 1995, com Toni Villa i Anuar, dues de les altres perles del Valladolid. Calero va estrenar-se a la màxima categoria amb el tècnic exespanyolista, el mateix que li va anticipar l’acollida que l’esperaria a l’Espanyol, club que va anticipar-se a la seva contractació per davant d'altres com el Borussia Dortmund o el PSV. “És un entrenador increïble, m’ha fet ser molt millor futbolista. Em va dir que estaria molt a gust aquí, un club molt familiar on no tindria cap problema per adaptar-me”, va confessar en la seva presentació com a blanc-i-blau. Ara, el seu repte ja no és ni l’ascens ni la permanència, sinó lluitar per ser titular en un Espanyol que torna a viure el somni europeu.