Anna Comet: "El feminisme, de la manera que se'n parla, a mi em cansa molt"

VicAnna Comet (Girona, 1983) saluda unes mares de l'escola del seu fill gran mentre li fem les fotografies per aquesta entrevista al centre de Vic. Ella viu ben a prop, a la Guixa. Fa anys que és una osonenca més. Formada com a esquiadora, ja fa anys que brilla com a atleta de trailrunning amb èxits a curses a l'Everest o el Sàhara. A més, s'ha tret dues carreres, ha escrit llibres i escriu articles com els que ha publicat a l'ARA. Ara fa unes setmanes va rebre una trucada: li comunicaven que la Unió de Federacions esportives de Catalunya (UFEC) la premiava pels seus objectius assolits tant en l'àmbit personal com en el professional, i queda demostrat, doncs, que es pot competir a primer nivell sent mare. De fet, fa poques setmanes va ser mare per segon cop.

Què va pensar quan va rebre aquella trucada?

— Jo no sabia que aquest premi existia i em va sorprendre molt. Mai m'he considerat una feminista, tot i que el meu home diu que ho soc molt, perquè sempre he lluitat molt pels drets. Simplement, no crec que siguin drets, crec en fer les coses amb naturalitat. Jo no volia que aquest premi fos una cosa més dins del programa del 8 de març, ja que el 8-M mai m'ha agradat. A mi sortir amb pancartes de color lila no em serveix de res. Jo treballo cada dia i el premi anava en aquesta direcció, en reconèixer la feina feta per tal que les dones i les nenes, les noves generacions que pugen, vegin que fer esport és natural.

El premi també elogiava que ha demostrat que pot ser mare i seguir competint a primer nivell.

— Cert. En el moment de ser mare per primer cop no teníem cap mena de referent. I jo vaig dir que volia seguir competint tot i ser mare. Seguia entrenant tot i estar embarassada. La de coses dolentes que van dir-me, llavors. Jo sempre havia renegat una mica del feminisme, perquè el feminisme de la manera que se'n parla a mi em cansa molt. Cansa aquest to sempre molt negatiu, sempre reivindicatiu...jo ho veig diferent, jo vull fer coses en positiu. I al quedar-me embarassada escoltava dones que em deien que han hagut de renunciar a moltes coses per ser mares. Doncs bé, vosaltres ho vau fer, però jo no tinc per què fer-ho! Evidentment, quan prens la decisió de ser mare, afecta. Però jo no vull renunciar a res.

Es considera una pionera?

— Potser. Sobretot en el primer embaràs, amb en Gil. El primer cop ja ho vaig parlar amb metges, vaig buscar informació i vaig entendre que competir a primer nivell estant embarassada podia ser dolent per al fetus i la mare, però que entrenar no ho era. I quan la gent em veia entrenant amb la panxa, em van criticar. La gent sempre et jutja. Per això vaig decidir fer-ho públic, normalitzant-ho a les xarxes i vaig escriure el llibre on ho explicava,Córrer per amor(Columna). Durant aquests anys, per sort, la cosa ha millorat. Ha ajudat que esportistes famoses com Ona Carbonell o Serena Williams hagin parlat del tema al quedar-se embarassades. El segon embaràs ja ha estat més fàcil.

Amb el segon embaràs no ha rebut crítiques per entrenar?

— No, moltes menys. Sembla que ja no es veu com una cosa dolenta. No s'ha normalitzat del tot, però anem pel bon camí. Ara la reacció és diferent. La gent em fa comentaris en positiu i rebo moltes preguntes. Intento respondre-les a les xarxes, sempre que puc. Al final, ser esportista és una mica egoista. No acabem de servir per a gaire cosa, a la societat (somriu). Un metge et cura, un professor t'ensenya, un advocat et defensa, però un esportista, què fa? Vull transmetre alguna cosa a la resta de la gent i li estic trobant el sentit a tot plegat.

Gairebé es parla més de vostè com a mare que com a esportista. L'arriba a molestar?

— No, gens, perquè, de fet, ara que soc mare estic aconseguint bons resultats. L'Anna esportista ha esclatat un cop soc mare. Jo ho estic gaudint moltíssim, tot plegat. Viure-ho i explicar-ho. Sí que et canvien les prioritats, al ser mare. A vegades et trobes un dia abans d'una cursa jugant a futbol amb el teu fill. Abans no ho hauria fet, patint per lesionar-me. Ara no. Ara ja no em miro tant el melic. Abans potser pensava massa, li donava voltes a competir, i tampoc era bo psicològicament. A mi el fet de ser mare ha fet que m'oblidi de l'esport en alguns moments. Ajuda a desconnectar. I m'ha fet competir millor.

Com a esportista va començar esquiant i va patir un greu accident amb divuit anys. No tot ha estat fàcil.

— He patit. Jo sempre dic que visc una segona joventut acompanyada de la família. ¿Però, saps què? No canviaria res del que he passat. Tornaria a fer esquí, em tornaria a lesionar... Soc qui soc gràcies a tot el que m'ha passat. El que sí que potser canviaria és ser mare abans. Vaig trigar. En Gil el vaig tenir amb 35 i el Lluc, amb 41 anys. Admeto que em feia por la possibilitat de perdre la meva carrera esportiva si era mare, ja que amb divuit anys ja havia perdut la carrera d'esquiadora i va ser una hòstia molt forta. Així que hi havia la por de perdre el que havia aconseguit corrent, els contractes, ser a l'elit... i vaig posposar-ho. Era una època en què ja era complicat ser dona en general en aquest sector, perquè érem ben poques. No es valorava el que fèiem perquè érem poques corredores. I mira que ja llavors els premis econòmics eren iguals per a homes i dones, però era evident que la competició masculina generava més interès. És un sector que ha canviat molt. S'ha passat de ser amateur a tenir uns contractes acceptables, però jo mai he volgut centrar-me només en l'esport, perquè un dia s'acabarà. ¿I llavors, què? No volia deixar d'escriure, de fer altres coses. A vegades em criden a fer xerrades a empreses. I he descobert que en moltes empreses quan una dona que té càrrecs importants es queda embarassada, molts cops decideix renunciar als càrrecs i descendir dins de l'empresa. M'agrada explicar a aquestes dones que no ho hem de fer. Que no podem renunciar.

El seu gran èxit segueix sent haver guanyat laMarató des Sablesal desert del Sàhara el 2022?

— Sí. És a dir, va ser el triomf que va rellançar la meva carrera després de la maternitat. Ser mare em va permetre fer un pas molt gran perquè la gent em va començar a conèixer, però la Marató des Sables va rellançar la meva carrera esportiva. De fet, l'any vinent hi torno.

Pensant a guanyar-hi de nou?

— Si hi vaig és per guanyar, jo. Després pots caure el primer dia, però competirem.

Com recorda aquell moment en què es va prendre una pausa de l'esport per culpa de les lesions?

— Va ser després de la pandèmia. Encadenava lesions una darrere l'altra. No eren fractures o trencaments, però tenia lesions que segurament eren conseqüència de problemes com l'ansietat. No aixecava cap i de sobte, es va afegir una infecció als intestins. Va ser dur, perquè primer no sabien què tenia i vaig tenir por que fos un càncer. Per sort era una infecció, però va ser complicat. De fet, en Lluc ha arribat ara perquè va tocar esperar dos anys a ser mare de nou, per tot això. Pensa que després de ser mare per primer cop vaig tenir dos anys bons competint i, de sobte, va arribar la pandèmia i les lesions. No va ser fàcil.

Ara toca competir de nou després del naixement d'en Lluc.

— Aquest cap de setmana m'hi poso amb la primera cursa. Després la idea és classificar-me per Chamonix, un lloc màgic que estimo, ja que hi vaig viure, als peus del Montblanc. A més, allà es decidirà la selecció que anirà als mundials. Ho tinc complicat, però ho intentaré. El nivell és alt i la selecció té sis places. Hi ha qui m'ha dit que per tenir més opcions deixi la marató, la meva distància, per fer les ultramaratons. Però no m'agraden, m'avorreixo quan és tan llarg. A mi m'agrada ser a casa per dinar (somriu).

En Gil ja et segueix en directe quan competeixes?

— Sí. Ell ho viu amb molta emoció. Li agrada la competició. Confio que de gran tingui una passió com la meva, però que sigui el que vulgui. Si vol tocar el violí, l'anirem a veure. Però és bo tenir una passió a la vida.

"Visc la soledat en positiu perquè soc jo qui la tria"