A favor dels ‘ismes’
Atot estirar, falten quinze mesos perquè es convoquin les eleccions a la presidència del Barça. A hores d’ara Josep Maria Bartomeu no té cap intenció d’avançar els comicis fins a la data que manen els estatuts, entre el març i el maig del 2016. És evident, però, que ja estem immersos en l’ambient excitat de precampanya. Quan arribi el moment del ball de debò, però, difícilment sentirem discos originals. Propòsits vells, interessos coneguts i un clam que, això sí, tornarà a ser unànime.
A falta de poder prometre un altre Guardiola o un nou Messi que es posi el club a l’esquena, tots els aspirants diran, amb la boca plena, que volen unir el barcelonisme. S’agraeix la bona fe, però les utopies està bé que ho continuïn sent. No he entès mai la dèria per unir el barcelonisme, per pretendre que tots veiem igual el futbol i que a tots ens hagi de semblar bé -o malament- la manera com es gestiona el club. El futbol ha de ser espectacular, alegre i guanyador. A partir d’aquí, l’entrenador ja sabrà les estratègies que més li convenen per no sortir en globus.
La junta ha de ser honrada, no posar-se un duro a la butxaca i gestionar amb eficàcia i valentia per mantenir el Barça entre els cinc millors clubs del món. I la resta, com diria Martí Pol, “que cadascú vesteixi com bonament li plagui”. La democràcia és pluralitat i, en això, el Barça és exemplar. No entenc perquè als mitjans els neguiteja tant la divisió social. Ni perquè sembla que es vulgui instal·lar una única manera barcelonísticament correcta d’entendre el club. Més ben dit, d’imposar-lo. Si voler tenir raó implica voler treure-la als altres, no em satisfà. M’agrada més pertànyer a un Barça de tants caps tants barrets que no a un club de pensament únic.
Els ismes, per dir-ho clar, no li fan cap mal al Barça. Al contrari, estimulen la crítica, fomenten la transparència, exciten l’oposició i d’aquest marcatge sever n’acaba sortint un club millor. Estic convençut que darrere de qualsevol isme hi ha una personalitat forta que ha fet avançar el Barça. Cadascú des del seu àmbit i a la seva manera. Des del camp, des de la banqueta o des de la llotja. Amb genialitats intuïtives o amb feina de formiga. La suma és el que ens fa forts. El mínim comú denominador hauria de ser que tots bufem a favor perquè la pilota entri. Els ismes no són dolents, el que és nociu per al Barça és la rancúnia entre els que han ostentat el poder, els que hi són i els que hi voldrien ser. Aquesta guerra entre una dotzena de barcelonistes sí que ens fa mal. I, de moment, veig amb preocupació que tot el que està apareixent per al Barça del futur són ramificacions dels que, junts, van arrasar a les eleccions del 2003 i han acabat divorciats i escampant l’odi entre les famílies.
