"Tinc familiars en un soterrani, sota les bombes": el Xakhtar, el club que juga la Champions tot i la guerra
El rival del Barça a la màxima competició no juga al seu estadi des de fa gairebé 10 anys i s'ha convertit en un símbol nacionalista ucraïnès
BarcelonaAbans es trigava tot just 20 minuts amb cotxe per anar de l’estadi del Xakhtar, el Donbass Arena, fins a la població d’Adviinka, als afores de Donetsk. Aquesta setmana, Adviinka ha estat escenari d’un atac de l’exèrcit rus amb blindats que ha acabat malament, amb desenes de pèrdues. A tocar de l’estadi del rival del Barça aquest dimecres, hi moren soldats. La línia del front passa just entre Donetsk i Adviinka, el bastió més oriental en mans de l’exèrcit ucraïnès.
"Com va ser el darrer partit al Donbass Arena? El recordo, vam guanyar la lliga, aquell dia. Va ser una alegria en uns dies estranys, perquè hi havia molta tensió política, però ningú podia esperar el que vindria després", explica Taras Stepanenko, capità de l’equip. El 25 d’abril del 2014, el Xakhtar va derrotar per 3 a 1 l’Illitxivets de Mariúpol, i va guanyar de retruc la lliga. Va ser el seu darrer partit. Gairebé 10 anys després, no ha pogut tornar a aquest modern estadi construït per ser seu de l’Eurocopa del 2012. L’estadi està abandonat i ha rebut l’impacte de foc d’artilleria, amb la consegüent destrossa de vidres i de part de la coberta. El Xakhtar juga lluny, exiliat. El rival aquell dia, l’Illitxivets, ja no existeix. El port de Mariúpol va quedar tan destruït durant la guerra, que el club va desaparèixer.
Nou any i mig després, el Xakhtar s’ha convertit en un símbol patriòtic d’Ucraïna. Malgrat l’atac de Rússia i la guerra, el futbol tira endavant. "Així volem demostrar que el país continua lliure, que no defallim", diu Stepanenko. Per jugar els partits europeus, aquest any el club miner ha decidit rebre els rivals a Hamburg, al preciós Volksparkstadion, un estadi que feia 13 anys que no veia futbol europeu perquè el club local, històricament un gegant, fa cinc anys que és a la Segona Divisió alemanya. És el Xakhtar qui fa sonar l’himne de la Champions a la casa del campió de la Copa d’Europa el 1983, aplegant curiosos i ucraïnesos exiliats. “Els nostres soldats lluiten al camp de batalla i nosaltres al camp. És el nostre deure com a ciutadans d'Ucraïna", defensa Stepanenko, nascut a Velika Novosilka, una ciutat que ha quedat a prop del front i ha rebut molts bombardejos. "He perdut amics d’infància", explica aquest jugador que sol parlar rus. Al conflicte d’Ucraïna, com passa amb les guerres, sempre hi ha matisos. I moltes persones que tenen el rus com a llengua mare ara lluiten contra Rússia.
Jugar a Hamburg no és fàcil per als jugadors del Xakhtar. Durant tot l’any viuen a la ciutat de Lviv. Quan toca jugar a Europa, han d’afrontar un viatge de tres hores per carretera fins a travessar la frontera amb Polònia, perquè tots els aeroports ucraïnesos estan tancats. Ja a Polònia, volen de Rzeszow a Varsòvia, on descansen un o dos dies a les instal·lacions del Legia de Varsòvia, club que els ajuda. Posteriorment, un nou vol els porta a Hamburg. "Mai se sap què passarà amb les fronteres. Pots esperar moltes hores. També per als partits de lliga, els viatges no són còmodes", diu el croat Darijo Srna, exjugador del club i ara director esportiu. Srna, que hi va jugar del 2003 al 2018, ha arribat a fer d'entrenador fa poc per ajudar el club. Explica com els jugadors ja s’han acostumat a rebre missatges a les xarxes socials o per carta de soldats que lluiten al front. "Ens diuen que miren els partits a les trinxeres. Per a ells és un moment d’alliberament, però és molt dur", raona un home que ha viscut sempre marcat per la violència. El seu pare, per exemple, era orfe perquè havia perdut els seus pares durant la Segona Guerra Mundial a Iugoslàvia. Fill de bosnià i de croata, ell mateix va perdre amics a la guerra dels Balcans, quan els Srna van haver de fugir de la seva població natal, bombardejada, per refugiar-se a Split.
Viure sota les bombes
Avui els toca a homes com Stepanenko viure coses semblants. "Velika Novosilka ha estat totalment destruïda per les bombes russes", explicava fa uns mesos, quan va assegurar-se que els seus pares i una àvia poguessin refugiar-se a Zaporíjia, ciutat que sol rebre l’impacte de bombes. Després, els va traslladar tots a Kíev, per allunyar-los de les bombes tant com podia. "Tinc familiars vivint sota les bombes. La meva àvia cada dia es posa en contacte amb la seva germana que encara viu a Novosilka, en un soterrani. No és una ciutat gran, però està totalment destruïda. Crec que potser el 10% de la gent encara hi viu, potser perquè no volen marxar-ne, són gent gran. És un infern", deia abans del primer partit de Champions d’aquest any contra el Porto. La major part de gent que viu a Velika Novosilka parla rus com a llengua mare, molts tenen familiars a Rússia i solien votar partits allunyats del nacionalisme ucraïnès. La població va dividir-se, amb la guerra. Alguns van decidir lluitar a favor de Rússia i uns altres, com Stepanenko, no. De fet, el 2022 es va tatuar la famosa frase Vaixell de guerra rus, que et fotin, el darrer missatge d’una base naval ucraïnesa a un vaixell rus a l’inici de la guerra, quan aquests els van demanar de rendir-se. Els soldats ucraïnesos van perdre la vida defensant la posició poc després.
Si tot Ucraïna ha patit la violència aquests darrers anys, en el cas del Xakhtar la situació és més greu perquè la guerra va començar a la seva regió, el Donbass, ja el 2014. Aquesta zona de gran tradició minera (xakhtar vol dir miner) era el feu de la minoria pro-russa. De fet, el propietari del club, el magnat Rinat Akhmétov, solia ser un dels milionaris que posava diners als partits que defensaven mirar més cap a Moscou que cap a Europa. Però una cosa era defensar la llengua russa i una altra l’annexió dels russos. El Xakhtar va passar de ser considerat el club pro-rus del país a ser un símbol de la unitat ucraïnesa. Akhmétov militava al Partit de les Regions, fundat a Donetsk el 1997 per defensar els interessos dels russos d’Ucraïna. Un partit que depenia econòmicament d’aquest empresari de passat fosc, que controlava el destí de més de 300.000 treballadors a tot el país. L’ascens d’aquest partit al poder va coincidir amb el creixement esportiu del Xakhtar. No era casualitat. Akhmétov va començar a fitxar brasilers per derrotar l’històric Dinamo de Kíev. Ho va fer un munt de cops.
Quan el 2004 una primera onada de manifestacions proeuropees va esclatar, la coneguda com a Revolució Taronja, Akhmétov va ordenar que durant uns mesos el Xakhtar vestís de blanc, quan el seu color històric és el taronja, per deixar clar que el seu club no tenia res a veure amb aquelles idees. Llavors era més proper a Moscou i va donar suport a Víktor Ianukóvitx, que el 2010 arribaria a presidir el país. Però Ianukóvitx va ser derrocat per les manifestacions populars del 2014, l’Euromaidan, quan centenars de persones van perdre la vida exigint signar l’Acord de Lliure Comerç amb la Unió Europea que Ianukóvitx no volia, perquè mirava cap a Rússia. Ucraïna es va trencar. A les zones pro-russes no es va reconèixer el nou govern. Crimea va acabar en mans de Rússia i al Donbass va esclatar la guerra quan les regions de Lugansk i Donetsk es van proclamar independents amb el suport de Moscou. Al mig va quedar atrapat Akhmétov. Les seves oficines a Kíev, de fet, van ser atacades per nacionalistes ucraïnesos durant els dies de l'Euromaidan mentre Ianukóvitx, acusat de corrupció, fugia a Rússia. Akhmétov, en canvi, es va quedar.
Mudrik va servir per ajudar persones afectades per la guerra
El propietari del Xakhtar sempre havia estat pro-rus, però no li interessava el nou escenari perquè tenia negocis a tot Ucraïna. Si marxava a Rússia ho perdria tot. A més, tenia un equip de futbol que no podia deixar de jugar la lliga ucraïnesa, perquè li calia arribar a la Champions. Donetsk ara formava part d'una república independent no reconeguda per ningú. Si donava suport a aquestes milícies pro-russes, el Xakhtar no podria jugar a la lliga ucraïnesa. Així que va canviar de bàndol i va fer-se nacionalista ucraïnès: "Creiem en una Ucraïna forta, pacífica, independent i unida dins unes fronteres internacionalment reconegudes", va defensar. Rinat Akhmétov va girar l’esquena a Moscou i va ajudar amb els seus diners el govern de Kiev. De fet, quan el seu club va vendre per 100 milions d’euros el jugador Mikhailo Mudrik al Chelsea, va destinar-ne 25 milions a les famílies de les persones afectades per la guerra.
Quan el 2014 la violència va esclatar al Donbass i Crimea, les zones més russes d’Ucraïna, el Xakhtar va decidir continuar jugant la lliga, però exiliat. La guerra deixava centenars de morts a prop de Donetsk, controlada per grups afins a Moscou que van passar a considerar Akhmétov un traïdor. Aquest va fer servir els seus diners per garantir que el Xakhtar continuaria jugant, vivint en ciutats com Kíiv o Lviv, on ha continuat guanyant lligues en estadis de vegades buits. Ja durant els primers mesos de l’atac rus del febrer del 2022, la Federació ucraïnesa va imaginar com podia acabar la lliga per donar una demostració de força. La temporada 2022-23, doncs, el torneig va tornar amb un protocol contra bombardeigs, amb refugis antiaeris i molts clubs desplaçats lluny de la seva ciutat, perquè hi havia massa violència. "No sé què volen demostrar els russos, sempre estan llançant coets a les centrals elèctriques i edificis civils. A Kíiv els meus estan una mica més segurs, però de tant en tant cau un míssil a prop", diu Stepanenko, que fa poc va haver de córrer perquè en ple partit contra l’Oleksandria van sonar les alarmes antiaèries. "Va ser la primera vegada que ens tocava amagar-nos a un soterrani a causa d'un atac aeri. Va ser estrany. Perdíem 1-0, així que només vam parlar de com capgirar el resultat mentre érem amagats". Al final, van empatar 2-2.
Al Xakhtar, per cert, hi juga l’exjugador del Barça Dmitro Txigrinski, recordat per ser una aposta de Guardiola que no va funcionar. El defensa, després d’uns anys a Grècia, ha acceptat tornar al club on va formar-se, malgrat la guerra: "Sento que així ajudo la gent, que puc ser útil. Si ho feia lluny de casa em sentia una mica culpable", defensa. Tant ell com Stepanenko somien amb poder tornar a jugar un dia al Donbass Arena. "Potser ja seré un veterà, però vull tornar a jugar a Donetsk", diu el capità. Implicaria que Ucraïna recupera una ciutat que des de l’any 2014 està controlada pels russos. Una ciutat on bona part de la població n'ha marxat, tant aquells que volen ser ucraïnesos com els que volen ser russos. Una ciutat amb un estadi gegant en silenci, mentre sonen de fons les bombes al front.