L'èxtasi del Sant Andreu, el club català més fidel a les quatre barres

BarcelonaPassaven dos quarts de nou del vespre a l'històric Helmántico de Salamanca quan el Sant Andreu segellava, per fi, l'anhelat ascens a 2a RFEF. Ho feia després d'una temporada difícil, amb el seu màxim rival, l'Europa, pujant com a primer de grup, veient-se així obligat a assolir la nova categoria a partir del play-off. Després de més de deu anys a Tercera Divisió, els quadribarrats assolien la fita que s'havien marcat a principis de temporada, i ho feien a més de 800 km de casa, en un partit històric que per poc no passa a ser considerat el més llarg de la història del futbol (202 minuts).

No és d'estranyar, doncs, que la dosi d'èpica amb què s'havia dotat l'enfrontament esclatés amb el xiulet final, quan els jugadors del Sant Andreu van començar a celebrar-ho. S'abraçaven entre ells, corrien cap al gol nord, on hi havia els 430 aficionats de l'equip que havien viatjat fins a Salamanca en un dels desplaçaments més nombrosos de la història del club. 430 "tarats", com va dir Xavi Molist, entrenador de l'equip, que representaven el somni de tot un barri —o poble, com la gent de Sant Andreu es considera—. Recordem, però, que és un equip que milita ara a la quarta divisió del futbol estatal. Com és que reuneix a tanta afició?

Tot comença, o acaba, amb les quatre barres. Ja des dels seus inicis, l'entitat andreuenca adoptava els colors de la senyera, només substituïts en l'època franquista. El club, però, els va recuperar més tard i sempre ha fet bandera de portar-los. "L’entitat s’ha volgut sumar a la commemoració del Tricentenari de la desfeta catalana del 1714, i en aquest sentit les nostres samarretes hi rendiran homenatge. És un simbolisme que ens recorda que l’esforç, el sacrifici i la perseverança són el camí cap a l’èxit esportiu i que avui, com ahir, volem ser sempre quadribarrats", explicaven l'any 2014. Aquesta identificació ha fet que molta gent, tot i no ser seguidora de l'equip, simpatitzi amb els valors que transmet.

Una afició que va més enllà del futbol

En relació amb això, el Sant Andreu és un club social que dona suport a diverses iniciatives contra la violència de gènere, el racisme o la preservació del català. El seu patrocinador principal és Open Arms, que vestien per primera vegada en un dels partits més importants de la història recent del club, la tornada del partit de Copa del Rei l'any 2019 al Wanda Metropolitano contra l'Atlètic de Madrid. "La generositat de la UE Sant Andreu lluint el nostre logo en el seu partit més important no té preu", deia Oscar Camps, fundador de l'organització. Un vessant que connecta molt amb una afició que s'ha rejovenit els últims anys i ha superat la barrera dels 1.000 socis l'última temporada, una xifra que els situa entre els 10 equips amb més socis de tot el futbol català.

Aquesta massa social ha augmentat aquesta temporada, amb afluències nombroses a l'estadi Narcís Sala. Amb 6.500 espectadors de capacitat, va fregar el sold out en partits com el derbi davant l'Europa (6.000 espectadors), i va superar la mitja entrada als partits de play-off, unes xifres que s'han estabilitzat a finals de temporada i que no són normals per a un equip d'una categoria tan baixa. Per posar un exemple proper, el Sabadell, equip que milita a 1a RFEF, ha assolit aquest any un màxim d'aforament de 5.100 persones al partit que els enfrontava contra el Barça B. Si bé l'aforament mitjà a la Nova Creu Alta és superior, l'afluència de l'afició als partits importants del Narcís Sala s'aproxima a xifres d'una categoria més alta, unes dades que s'han confirmat després de l'ascens de l'equip a 2a RFEF. El dia de la celebració pels carrers de Sant Andreu del Palomar desfilaven milers d'andreuencs i tenyien els carrers de groc i vermell. El club també confirma aquesta presència a les xarxes: la publicació de l'ascens va tenir un impacte de gairebé 1 milió d'impressions a Twitter, mentre que algun vídeo de la celebració en va superar el mig milió.

Amb aquests condicionants, el club passa un dels seus millors moments dels últims 30 anys. Preus populars a l'estadi (les entrades més barates cada partit són a 5 euros) i una afició jove que prefereix donar suport a l'equip de casa seva, on troben jugadors que s'identifiquen amb l'escut. No és d'estranyar, doncs, que quan van sentir el xiulet final tots ells sabessin perfectament què havien de fer. Quan van arribar on hi havia els 430 aficionats andreuencs, els jugadors es van llançar en planxa a un toll que hi havia just davant la grada quadribarrada. Baixaven al fang. I ho feien davant dels seus. Perquè sabien que el triomf del Sant Andreu no es devia només al seu joc, o a l'encert del seu entrenador, sinó a molt més. L'èxtasi d'un equip fidel a una identitat que no oblidarà mai.