L’èxit de no estirar més el braç que la màniga
Núñez, amb més de 630 M€ de patrimoni, va construir un imperi del no-res
BarcelonaJosep Lluís Núñez i Clemente (Barakaldo, 1931) va ser un empresari fet a ell mateix. Va presidir el primer club de Catalunya, el Barça, però també va ocupar un lloc prominent en el teixit empresarial català en un moment en què el negoci del totxo dominava l’economia. Núñez va aconseguir sobreviure a totes les crisis i, fins i tot, quan el sector immobiliari estava absolutament parat, sortia a la llista Forbes dels 100 espanyols més rics. Segons la llista del diari El Mundo, Núñez era la 86a fortuna espanyola.
Josep Lluís Núñez va arribar a Catalunya pocs mesos després de néixer. Per la feina del seu pare, que era agent de duanes, primer va fer cap a Portbou i, uns anys després, a Barcelona. Va començar a treballar amb 14 anys i alhora estudiava comptabilitat. Va ser venedor d’assegurances i després, amb el seu sogre, va muntar la immobiliària Navarro y Núñez, que temps després seria l’imperi Núñez i Navarro.
Considerat i batejat com el rei de les cantonades, la seva empresa va anar creixent a rebuf del boom constructor dels anys 60 i 70. Però la clau del seu èxit, expliquen fonts del sector, va ser no sobreendeutar-se i comprar solars sense palanquejament, a l’espera de saber construir-hi en el moment adequat. Tenir un balanç sanejat va ser la clau per a Núñez per superar l’última gran crisi del sector, especialment dura, entre el 2010 i el 2014. A més, no va dubtar a fer una certa diversificació -dins del mateix negoci- per treure sempre el màxim suc. Fer oficines quan l’immobiliari residencial s’enfonsava o entrar en el sector hoteler o els aparcaments.
El xòuman Carlos Latre va immortalitzar al Crackòvia una caricatura de Núñez com un garrepa. En els seus negocis, Núñez va intentar no gastar més del que tenia. Quan va esclatar la bombolla immobiliària que va arrossegar molts dels seus competidors excessivament endeutats -el gran problema de la banca va ser els crèdits als promotors-, Núñez va poder resistir sense problemes.
Un cop d’ull als comptes de les seves empreses ho aclareix. Edbalnu SL, la societat en la qual consoliden els seus comptes moltes de les empreses de Núñez, presentava al tancament de l’any 2017 un patrimoni net de 632 milions d’euros i uns actius de quasi 1.340 milions. El deute bancari, segons les dades presentades al Registre Mercantil, era de poc més de 600 milions d’euros. La fortalesa del balanç és evident. Però a més, el negoci funciona. El 2017 aquest grup de societats va registrar una xifra de negoci de 123,3 milions d’euros, quasi un 11,5% més que l’any anterior.
I els guanys nets consolidats obtinguts l’exercici del 2017 van pujar a 35,4 milions, enfront dels 33,5 milions de l’any anterior. El valor comptable del sòl i les construccions a mans de la companyia va passar de 141,3 milions d’euros el 2016 a 142,9 milions al tancament del 2017. I el valor comptable de les inversions immobiliàries (edificis per llogar) era de 842,5 milions d’euros al tancament del 2017, 12 milions d’euros més que un any abans.
Ensopegada amb Hisenda
No es pot negar que Núñez ha sigut un empresari d’èxit, però també ha tingut problemes. El més greu, que el va portar a la presó, el denominat cas Hisenda, un dels processos judicials més llargs coneguts. Núñez (i el seu fill també) va ser condemnat a sis anys de presó per l’Audiència de Barcelona, tot i que després el Suprem li va rebaixar la pena a dos anys i dos mesos. El gruix dels fets jutjats eren dels anys 1991 a 1994, però el judici a l’Audiència es va fer esperar fins al 2009. Va ser un dels judicis més llargs que es recorden, del setembre del 2009 al maig del 2010, i la sentència es va publicar el juliol del 2011.
Núñez no es va salvar de la presó. La secció novena de l’Audiència, en la interlocutòria que ordenava el seu ingrés, no va estalviar retrets. Deia que va formar part “d’una autèntica trama de corrupció per defraudar l’estat espanyol” i ell i els altres condemnats “van optar per primar els seus espuris interessos i enriquir-se personalment a costa del sacrifici de la resta de contribuents”. En total, l’artifici tributari del qual es van beneficiar Núñez i Navarro i tres empreses més (Torras, Ibusa i Kepro) els va estalviar 36 milions d’euros en impostos. La resolució, en relació a Núñez, criticava “l’indissimulat desvergonyiment i certes dosis de supèrbia i prepotència de qui en el seu dia pensava que tenia patent de cors, impunitat absoluta, per ordir els seus negocis”.
Núñez, amb 83 anys llavors, va ingressar a la presó, però la nit de Nadal del 2014, després de només 39 dies, va obtenir el tercer grau. Només hauria d’anar a dormir a la Trinitat. L’Audiència, però, l’agost del 2015, va revocar la decisió i el va tornar a empresonar, al·legant que no tenia “consciència del dany causat”. Malgrat l’ensopegada amb la justícia, Núñez va seguir amb els seus negocis, fins a l’últim moment, i va continuar bastint el seu imperi de la construcció i immobiliari fins al darrer alè.
