Un excel·lent en l’assaig general de San Mamés

BarcelonaCatalunya necessitava un partit com el d’ahir a San Mamés per demostrar al món que, quan arribi el moment, tindrà un equip fort per competir a qualsevol torneig internacional. La selecció catalana va oferir un recital de futbol ofensiu i de joc de combinació contra Euskadi. Va marejar el combinat local i va insistir fins a l’últim minut per endur-se la victòria. Al final, es va haver de conformar amb un empat, tot i que en el fons va marxar al vestidor amb la sensació que havia fet mèrits de sobres per aconseguir el triomf.

El d’ahir era un partit amistós, però només en els formalismes. A la gespa va ser una altra cosa. Va ser un enfrontament disputat al 200%, amb intensitat, d’aquells que els jugadors volen guanyar sí o sí. La imatge de Marc Bartra protestant un gol anul·lat a Jonathan Soriano per fora de joc n’era l’exemple més clar.

Feia cent anys del primer enfrontament entre Euskadi i Catalunya, disputat també a Bilbao, a l’antic estadi de San Mamés. Aquell dia, el conjunt basc va passar per sobre del combinat quadribarrat amb una actuació magnífica de Pitxitxi. Ahir, tot va ser ben diferent, malgrat el gol matiner d’Aritz Aduriz quan només s’havien disputat quatre minuts de joc. El seleccionador Gerard López va apostar per un joc atrevit, ofensiu, amb només tres defenses i quatre homes al mig del camp. Va costar una mica que es conjuntessin, però quan ho van fer van oferir un recital de joc per emmarcar. La dupla atacant de Sergio García i Jonathan Soriano va funcionar d’allò més bé i homes com Xavi Hernández van exhibir-se amb visió de joc i passades a l’espai.

El partit era preciós, ràpid i dinàmic. Gerard López va allargar-lo tant com va poder: va fer alguns canvis al descans, i la resta, al quart d’hora de la segona meitat. Mentre Catalunya va jugar amb l’onze titular, la possessió va superar el 70% i només l’encert de Gorka Iraizoz va evitar la golejada visitant.

Intensitat i bon futbol

El joc de Catalunya va permetre somiar als milions de partidaris de tenir una selecció oficial. No va tenir res a veure amb els amistosos dels anys anteriors contra seleccions sense gaire nom i que massa sovint acaben amb golejades a favor de la quadribarrada. Un bon exemple és el partit d’ara fa un any a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Aquell dia Catalunya va golejar Cap Verd (4-1), però les grades estaven massa buides, el rival no va oposar gaire resistència i l’ambient era més aviat gèlid, indiferent, com si tothom es prengués el partit com un tràmit més. Ahir, els jugadors van lamentar de debò totes les errades i els jugadors de Catalunya van esclatar d’alegria quan Sergio García, poc abans del descans, va rebre una magnífica passada a l’espai de Gerard Piqué, va fer una retallada seca i va superar Gorka Iraizoz amb un tir creuat que va significar l’empat.

A San Mamés la festa va ser completa des del minut zero, en part perquè les dues aficions comparteixen la frustració de jugar un sol cop l’any. El nou estadi de l’Athletic Club no es va omplir del tot. Hi havia uns 44.000 espectadors, dels quals gairebé 5.000 eren catalans. Les estelades van conviure amb les ikurriñes en un ambient distès. Al minut 17 amb 14 segons els visitants van arrencar el crit d’“independència” i els seguidors locals s’hi van afegir amb crits d’“ independentzia ”. No hi va haver cap incident, només futbol i plaer d’assaborir un partit de la selecció del país respectiu.

La selecció catalana va aprofitar bé l’aparador per demostrar que té molt bon nivell i va estirar el fil de l’esquema de joc del Barça per dominar la pilota i tenir ocasions. L’empat va ser un resultat injust per a un equip que sempre va creure en la victòria i que va fer mèrits per aconseguir-la, sobretot en els primers 45 minuts de joc.

Empat amb regust agredolç

Gerard López marxava amb una sensació agredolça. Content per haver fet un gran enfrontament però trist per no haver pogut guanyar. L’empat a un va ser el mateix resultat que havia aconseguit l’equip femení, un dia abans, en l’amistós disputat a Barakaldo sota un fort aiguat. Aquell dia, Natalia Arroyo -la seleccionadora- també va marxar frustrada per no haver pogut aconseguir una victòria, tot i que va ser perquè la pluja va deslluir l’espectacle.

Les reaccions de López i Arroyo resumeixen les ganes d’un país de tenir un equip oficial per poder competir contra tothom i sense complexos. I això que, en el cas català, encara faltaven un bon grapat de jugadors que per diferents motius no havien pogut ser convocats. El fet de jugar a final d’any i no en una data FIFA va impedir, per exemple, que hi poguessin assistir els futbolistes que competeixen en la Premier League, ja que la competició no s’atura per Nadal.

Homes com Cesc Fàbregas, Bojan Krkic i Oriol Riera es van quedar sense el partit de la selecció, i d’altres es van quedar a casa, com David López (que juga al Nàpols), ja que el seu entrenador no veia amb gaire bon ull un partit no oficial, pel risc d’una lesió. Per ara, els seleccionadors han de fer convocatòries àmplies, de 22 futbolistes, amb un pacte no escrit amb els respectius clubs que, com a màxim, jugaran una hora. També per això, Catalunya i Euskadi volen ser seleccions oficials. A l’espera que això passi, ja han pactat un nou amistós per al 2015 al Camp Nou.