Europa, el triomf d’un equip a la Ryder Cup

BarcelonaEn uns temps en què la Unió Europa s’examina en cada decisió, el triomf de la Ryder Cup, l’única gran competició en què el Vell Continent té una selecció oficial i consolidada, es una alenada d’optimisme per a un projecte comú gens fàcil. Segurament com la mateixa Ryder, que mai no és un camí de roses, tot i el 16,5 a 11,5 final (6,5 per 5,5 ahir). Aquesta vegada Europa partia com a favorita, i després de dissabte, amb el 10-6 al marcador, el fantasma del que va passar fa dos anys planava sobre el camp de Gleneagles. Aleshores, amb la mateixa puntuació a favor dels Estats Units, els europeus van remuntar en els individuals de l’última jornada en una exhibició de fortalesa mental a l’alçada només dels equips que funcionen com un equip.

I els equips es construeixen amb la il·lusió i la passió que comparteixen els líders que saben transmetre aquelles sensacions que, després, es reflecteixen en el joc. Fa quatre anys, a Gal·les, el nord-irlandès Graeme McDowell va apadrinar el seu jove compatriota que despuntava i apuntava ben amunt, Rory McIlroy (avui, número u del món). Fa dos anys, a Medinah, l’alemany Martin Kaymer va tenir una llarga conversa dissabte a la tarda amb Bernhard Langer, un clàssic de la Ryder de l’època de Seve, Faldo o Olazábal, que com a capità també va tenir una xerrada amb ell abans de sopar. Tots dos li van transmetre què significa jugar una Ryder Cup, la manera com s’afronta i com s’ha de jugar, sentint tant la responsabilitat com l’honor que implica ser un dels escollits per formar part d’una cita tan especial.

El dia següent, Kaymer va donar el punt definitiu per certificar la remuntada en el penúltim individual del dia. Un desenllaç predit per Sergio García, que esmorzant el mateix diumenge li va dir que havia vist que seria ell qui guanyaria la Ryder. El castellonenc, sense anar gaire lluny, ja és un dels jugadores amb més experiència, i a la vegada un dels més implicats. És el que ha après, el que ha mamat dels més veterans en cada edició que ha disputat (7 amb 34 anys).

Aquest cop, McDowell, McIlroy i Kaymer van firmar els tres primers punts europeus. No és casualitat que hagin estat ells. Se sentien preparats per marcar el camí, ells escenifiquen la qualitat i el compromís d’un bloc vencedor. Després, l’empat de Rose i la brillant victòria del debutant Donaldson van segellar el títol per a Europa, el tercer consecutiu i el vuitè dels últims deu. Una hegemonia que no seria possible sense la suma de tots. El mateix Lee Westwood, potser discret enguany en aportació de punts (2 de 4), és un golfista majúscul que ja ha superat registres de Seve i que aquí ha elevat el joc de Donaldson en els partits per parelles i dissabte al vespre va protagonitzar un dels discursos motivadors de la nit. I és que una Ryder Cup es guanya al camp, però comença a guanyar-se en cada detall i en cada decisió que defineix i esculpeix cada jugador. Són dotze, però cap és més important que un altre. La convicció d’un col·lectiu, el secret d’un equip campió.