Juan Carlos Martín: “Les estadístiques ajuden, però no hi ha cap mapa de rendiment que t’ensenyi el que és intangible”

GIRONAEl Girona ha descobert en Juan Carlos Martín (Guadalajara, 1988) un porter de confiança. Guardià de Montilivi des de fa tres cursos, el seu rol s’ha elevat a figura indiscutible dins d’un equip cada cop més reforçat futbolísticament. Aquest dilluns tindrà una nova oportunitat de seguir retallant diferències respecte a la zona d’ascens directe en la seva visita a Eibar (21 hores, GOL).

En les últimes set jornades (16 de 21 punts) només l’Almeria ha sigut millor que el Girona.

— Estem guanyant partits i per fi hem trobat allò que Míchel volia. Cada cop afegim més conceptes, ens sentim més còmodes amb la proposta de joc. La part bona és que això es reflecteix en resultats i ens ha donat molta més tranquil·litat per treballar, perquè ja se sap que, quan tot va bé, sempre és més fàcil.

Sortir amb tres punts d’Ipurua seria donar un cop de puny sobre la taula.

— Hem d’anar sumant tot el que es pugui, però el més important és que quan arribi el mes de maig estiguem allà. El moment de la veritat no és ara, serà a final de temporada. És evident que sempre busquem guanyar, però no ens hem d’obsessionar. L’Eibar serà complicat, és un dels rivals més exigents de la Lliga.

De quina manera treballes els partits?

— Ens preparen una sèrie de vídeos d’anàlisis, dividits en diferents aspectes: què ens trobarem, què proposarem, individualitzats, personalitzats, etc. A més, en el meu cas disposo d’un estudi dels llançadors que tindré al davant, a més de les faltes, els penals i els llançaments de cantonada. Ja tinc la rutina interioritzada.

Que hi hagi tanta informació i de fàcil accés, afavoreix o confon?

— Saps què? Que al camp poden succeir mil coses i no perquè un jugador hagi xutat tres cops al mateix lloc, el quart xut anirà allà mateix. La informació ajuda, tot i que al final es tracta de prendre decisions, d’interpretar què pot passar. Els números marquen patrons i tendències, sobretot quan a llarg termini s’acumulen, però cada dia, cada partit i cada entrenament són diferents. No és una fotografia fixa. Les estadístiques donen un cop de mà per entendre per què passa el que passa, però el que és intangible no es pot preveure, cap mapa de rendiment t’ho ensenya. És el que ho fa especial.

Ets dels porters que comencen a jugar el partit abans de jugar-lo?

— Sí que el visualitzo, sí. És una qüestió d’hàbits personals, que em funcionen per estar més ben preparat i millor concentrat. El nivell d’exigència mental d’un porter és més gran que el físic i si no tens el cap ordenat, no podràs donar el màxim, estaràs un dia fantàstic i l’altre horrible, i el que es busca és mantenir una continuïtat positiva. Nosaltres no ens podem equivocar, un error costa un gol. Si un davanter xuta fora de l’estadi, continues 0-0; però si jo m’empasso un xut, el partit es posa 1-0.

Com aconsegueixes que no t’afecti el fet de ser tan titular? Inevitablement, quan donem una cosa per feta, tendim a relaxar-nos...

— Sé que la situació pot canviar, que jo jugui no és cap decret. Llavors, m’haig d’imposar una autoexigència elevada. Sempre hi ha estímuls, si els vols buscar, que t’acompanyen a la millora. I el que crec que necessita un porter és jugar amb regularitat, perquè és un lloc molt específic i la valoració que se’ns ha de fer és sobre 40 partits, no sobre 3.

Era un repte consolidar la titularitat a Girona? Perquè has alternat la titularitat amb la suplència, aquests anys.

— Visc una etapa de la meva vida en la qual no tinc cap dubte de què puc oferir i quin nivell tinc. Potser sí que ho era, després d’haver superat tots els obstacles que he anat tenint al llarg d’aquest temps. El que tracto és de millorar diàriament i després és l’entrenador qui decideix. Un porter o juga o no juga, i depèn de cadascú el fet d’assumir la funció que et toca. Amb Ortolá i Morilla ens portem de conya i som conscients que ni qui jugui s’adormirà, ni qui no ho faci no farà la seva feina al llarg de la setmana. Però cal estar en la pell d’un porter per entendre-ho, perquè és un món a part.

És un bon termòmetre per saber la situació de l’equip comprovar com el rendiment d’aquells futbolistes amb menys participació és l’òptim quan els toca jugar. De fet, la bona ratxa coincideix amb la plaga de baixes.

— Això va de fer mèrits constantment. Si tens menys oportunitats que altres, has d’aprofitar cada segon per demostrar a l’entrenador que l'encerta posant-te. La rotació no pot parar: el que juga ha de tenir un nivell alt perquè no l’avancin, i el que no ho fa tant, seguir augmentant el nivell per poder entrar. La suma provoca que el col·lectiu no deixi de créixer.

Vas debutar a Segona amb el Rayo, l’any 2011, amb Míchel, ara el teu entrenador, com a company.

— És cert! Ell acabava i jo tot just començava. Era un líder, la insígnia de l’equip. Fa molts anys que el conec, va ser un gran suport. Reconec que se’m fa estrany veure com un antic company m’entrena. M’agrada dir-li "míster" a l’entrenador, i amb ell al principi em sortia dir-li Míchel, i després em repetia a mi mateix, "però què fas, digues-li míster" (riu). Però no ha canviat gens, continua sent el mateix de sempre. És bonic retrobar-se pel camí amb una persona com ell, i com Borja, que també hi era, en aquella plantilla. I vam aconseguir l’ascens, eh.

I tu, has canviat gaire?

— Amb el temps ho relativitzes tot. Abans només pensava en jugar, jugar i jugar i no gaudia del procés. Ara és diferent, però segueixo il·lusionat. Soc un dels veterans del vestidor, i quan veig l’actitud de la gent jove que està pujant amb força, distingeixo en ells el Juan Carlos que un dia vaig ser. I els ajudo, com em van ajudar a mi.