"L'esport és cruel amb qui es lesiona; et deixen de banda i et quedes sola"

BarcelonaQuan va començar a practicar judo, Carla Ubasart (Moià, 1994) somiava en poder participar en uns Jocs Olímpics. Convertida en una de les millors judokes de Catalunya, la Carla fa anys que viu a Madrid, gràcies a una beca per ser al centre d'alt rendiment. Ha guanyat medalles a escala estatal i internacional, ha travessat fronteres, però també ha descobert la part més fosca de l'esport. Durant gairebé dos anys, quan estava en el millor moment de la seva carrera, va quedar-se apartada de la competició per culpa de les lesions. "Si parlem d'una lesió de nou mesos... és molt de temps, eh? La gent no ho entén fins que no els passa. A vegades algú que no practica esport es trenca els lligaments creuats i se'n fa creus, d'haver d'estar nou mesos recuperant-se, amb molèsties. Doncs imagina si ets esportista, haver de passar tant de temps sense entrenar bé, sense competir", raona.

Tot va començar abans d'uns campionats europeus per als quals s'havia classificat. "Tenia una ròtula que feia temps que es subluxava, un fet prou habitual en les dones esportistes. No em deixava fer segons quins moviments. Vaig programar una operació, acceptant saltar-me l’europeu, pensant que seria un pas endavant. Però un cop vaig tornar a entrenar, va fallar l’altre genoll. I això no m’havia passat mai, devia ser una antiga lesió que havia estat amagada, i ara que havia estat unes setmanes aturada, sortia. No podia fer judo, no podia continuar amb aquell dolor. Era una lesió als lligaments creuats", recorda. En total, han estat 18 mesos sense poder competir. "Passes per diferents estats d'ànim. Primer t'ho prens amb filosofia, ja que creia que seria cosa de quatre mesos. Et vas dient que tornaràs a competir més forta, però amb la segona lesió va arribar la frustració. Em quedava sense somnis, sense res a fer en l'horitzó. La gent t'anima, et diu paraules boniques... però la vida continua sense tu. L'equip de competició et deixa de banda, ells segueixen, tu no. Vaig estar molt tocada. L'esport és cruel amb qui es lesiona. Forma part de l'equació, però ningú t'explica com et sents de sol quan passa. Són moltes hores separat del grup", reflexiona.

Ja recuperada, la Carla sent la necessitat d'explicar a la gent què significa ser esportista d'elit a Espanya. "És molt sacrificat. Només es parla de tu si arribes als Jocs Olímpics i si ho fas bé, quan potser el nivell d'un Mundial és superior als Jocs, on hi ha quotes continentals, per exemple. Però sembla que només existeixen els Jocs, de cara a l'opinió pública. Has d'hipotecar tota la teva vida durant uns anys, entrenant la tècnica del judo, però també entrenant el cos, el cap, cuidant l'alimentació, vigilant el pes, ja que funciona per categories... Estimes aquest esport i vols fer sacrificis, però tal com funciona l'esport, és molt dur treballar tant per tan poc reconeixement. Sembla que només es valoren els resultats, l'esport està molt despersonalitzat, especialment quan et lesiones. Sents que ja no importes. Jo, en tenir una beca al CAR, puc tenir l'ajuda d'un psicòleg, però altres atletes no. No és fàcil treballar tant per ser jutjada pel que passarà cada quatre anys. Molt poca gent pot viure de veritat del judo, aquells que accedeixen a beques", reflexiona. "La vida d'un atleta és lluitar molt per uns segons de glòria, però si les coses no surten, no estàs ben protegit. No estàs donat d'alta a la Seguretat Social, són anys que no cotitzen", afegeix.

Tornar a començar

Ubasart va tornar a competir l'agost passat. Tots els punts que tenia al rànquing mundial els va perdre per no haver competit en gairebé dos anys. Si quan va operar-se estava classificada per als europeus, ara no podria ser-hi. Necessita participar en tornejos per anar sumant punts i recuperar el temps perdut. "Costa recuperar el teu millor moment, les sensacions d'abans. La vida ha avançat sense tu i quan tornes a competir, no estàs tan bé com abans. Per això he vingut al Japó, és bo entrenar amb gent de nivell més alt, amb gent d'altres països, per posar-te a prova, per motivar-te", diu. Per poder competir, agraeix el suport dels patrocinadors que acompanyen esportistes que s'hi deixen l'ànima; en el seu cas, Formatges Montbrú i Ellas son de aquí.

Ara mira el futur d'una manera diferent. El pròxim repte és poder competir bé i anar sentint-se millor. Sumar punts en tornejos del circuit internacional i intentar classificar-se per al pròxim europeu que hi ha al mes d'abril. Després, toquen els Jocs. Ara mateix, no hi seria. Si aconsegueix sentir-se bé com abans, tindria opcions. "Però no és l'objectiu final, ha canviat la forma de veure les coses. M'haig de centrar a estar bé. Tinc moltes competicions, el calendari és ple, encara que no se'n parli. Em toca picar pedra i estar orgullosa per haver tornat després de tants mesos en què ho veia tot fosc", conclou.