D'escollir el president del Barça a dit a les primeres eleccions amb vot per correu

BarcelonaUna taula, quatre cadires i un grup d’homes amb corbata aplegats al voltant d’uns papers. El 29 de novembre del 1899, dotze persones van fundar el Barça en una reunió en una sala cedida pel Gimnàs Solé, a prop de la Rambla, al Raval. Sis catalans i sis estrangers, tots ells convençuts que l’esport podia millorar la societat. Reunits de 9 a 11 de la nit, els fundadors van escriure la primera pàgina de la història del club en una ciutat que vivia dies complicats, ja que s’havia decretat l’estat de guerra arran dels incidents provocats pel tancament de caixes, una protesta dels botiguers i dels industrials de Barcelona contra els impostos del gabinet de Francisco Silvela. Era una Espanya que patia les conseqüències d’haver perdut les colònies, una Catalunya on s’exploraven nous camins per reivindicar les seves llibertats i on pels carrers es barrejaven manifestants amb entusiastes de l’esport. No tan lluny de la Barcelona del 2021, potser. Però aquest és un club ben diferent d'aquell, amb les primeres eleccions amb vot per correu i diferents seus. Aquell Barça que cabia en una petita habitació per escollir el primer president a dit ara és un fenomen global.

La primera nit de vida oficial del club, Joan Gamper va proposar que el primer president fos el suís Walter Wild. Tothom va estar-hi d’acord. El fet que fos el soci fundador de més edat va jugar un paper determinant. Wild era un home respectable i el seu pis del carrer Princesa seria la primera seu social d'un club que va escollir els primers presidents en assemblees on es proposava el nom d’un candidat i entre mans aixecades i crits se sabia si el nom proposat gaudia del suport dels altres socis. Als estatuts del club del 1902, es determinava que la junta directiva seria de 7 persones, renovada anualment. El 1911 es va ampliar a 9 la xifra de directius, però seguia sent un club sense eleccions, ja que, de fet, tampoc hi havia tants socis. Però en arribar a la dècada dels anys 20, el Barça ja s’havia fet major d’edat. Liderat per un Joan Gamper que va presidir el club en cinc ocasions (1908, 1910, 1917, 1921 i 1924), el Barça va passar la barrera dels 10.000 socis, amb assemblees cada cop més mogudes per escollir el president. Un procés caòtic que s’aturaria amb la dictadura de Primo de Rivera, quan després d’una xiulada a l’himne espanyol abans d’un Barça-Júpiter les autoritats van voler tancar el club. Les gestions d’Arcadi Balaguer van evitar-ho. Seria el mateix Balaguer qui seria escollit president a dit per les autoritats, mentre molts catalans es feien socis del club com a senyal de respecte per la persecució patida durant la dictadura. No seria el darrer cop que passaria, malauradament.

Comitès d'empleats i juntes provisionals

Amb el retorn de la democràcia, el Barça va recuperar els seus estatuts, modificats lleument en diferents ocasions. Els presidents, però, eren escollits en aquestes assemblees on els socis presentaven les seves candidatures, cada cop més polititzades, amb partits com la Lliga Regionalista o ERC atents al que podia passar al club esportiu més important del país. Les presidències de Tomàs Rosés, Gaspar Rosés, Antoni Oliver, Joan Coma i Esteve Sala van veure com el Barça seguia fent-se gran. El 1935, va assumir la presidència el periodista i polític Josep Suñol i Garriga, que seria executat per les tropes franquistes a l’inici de la Guerra Civil.  

Els anys de la guerra van ser estranys, amb un comitè d’empleats dirigint el club durant un any. El 1937, Francesc Xavier Casals seria el darrer president escollit lliurement en assemblea. Amb l’arribada de franquisme, el Barça va haver de lluitar pel seu futur, veient com es canviava l’escut i el nom de l’entitat. Gestionat per una comissió gestora durant uns mesos, el Barça va tenir en Enrique Piñeyro, Marquès de la Mesa de Asta, el primer president franquista. Un càrrec que va ser escollit a dit per les autoritats de Madrid, cosa que va donar pas a una època on es van refer els estatuts. A partir dels anys 40, el president seria escollit per la Federació Catalana de Futbol amb el vistiplau de la Federació Espanyola. I, esclar, els aspirants havien de ser persones ben vistes pel govern franquista. Però el mes de novembre del 1945, Agustí Montal i Galobart va presentar una moció demanant que es posés punt final a la provisionalitat d’aquest sistema, petició que va ser acceptada, de manera que es va poder celebrar una assemblea amb tot just un 1% dels socis en la qual el mateix Montal va ser escollit president.

Montal va liderar uns anys de canvi, mantenint l’equilibri entre unes autoritats que no permetien als equips esportius sortir del guió i una massa social que consideraven l’estadi de les Corts com un espai de llibertat. El Barça va tornar a ser gran, guanyant lligues i creixent en xifra de socis, cosa que va permetre a Montal ser reelegit abans de traspassar la presidència el 1952 a Enric Martí Carreto. Era el Barça de les 5 copes.

Les primeres eleccions, més o menys lliures

Els anys 50, les autoritats franquistes van demanar a tots els clubs de Primera iniciar un procés per escollir les seves directives permetent votar als seus socis, però no tots. Havien de ser homes, adults i portar dos anys de soci. És a dir, les dones quedaven excloses. I així el Barça va organitzar les primeres eleccions, quan Enric Martí Carreto va ser escollit president sense oposició, ja que el seu rival, Esteve Felip Ferrer, no va aconseguir el suport de 1.300 socis, com calia per ser candidat oficial. És a dir, no es va arribar a votar.

El 1953, en canvi, sí que es van viure unes eleccions amb vots i urnes, les primeres de les 13 viscudes fins a aquest 2021. La directiva blaugrana de Martí Carreto, enfadada amb les autoritats per l’afer Di Stefano, va decidir dimitir. El president considerava que no s’havia permès al Barça aconseguir els serveis del jugador argentí, malgrat haver negociat amb el club que tenia oficialment els seus drets. Martí Carreto va plegar, Di Stefano va acabar al Madrid i el 1953 el Barça va viure les seves primeres eleccions, ja que dos socis van passar el tall i van aconseguir els avals necessàries dels socis: Francesc Miró-Sans i Amat Casajuana. Per primer cop, els socis van votar, tot i que no ho feien les dones, esclar. 17.241 blaugranes ho van fer. Miró-Sans es va endur la victòria per només 301 vots de diferència en un procés fosc, ja que el sistema permetia als socis votar més d’un cop. El desgavell va ser tal que les autoritats, escarmentades per aquest escàndol i d’altres afers similars a altres clubs, no van permetre més votacions i fins al 1975 van apostar per un model en què els presidents eren escollits gràcies als vots dels socis compromissaris escollis per sorteig, conjuntament amb el dels socis de mèrit i els dels expresidents.

Amb aquestes normes del joc, Miró-Sans va renovar el seu mandat el 1958 al superar Antoni Palés per 158 vots a 55. El 1961, Enric Llaudet va guanyar les eleccions davant Jaume Fuset, cosa que va donar pas a uns anys complicats, marcats pels deutes provocats per la construcció del Camp Nou. Llaudet va ser escollit de nou el 1965, mentre que els compromissaris van proclamar president Agustí Montal i Costa els anys 1969 i 1973. Amb ell, arribaria Cruyff. I un nou Barça, en colors. I la democràcia, esclar.

I ara sí, les primeres eleccions democràtiques

El 18 de desembre del 1977 Agustí Montal va finalitzar el seu segon mandat, que havia començat amb un retrat de Franco a les oficines i l’havia acabat amb una senyera. Raimon Carrasco, vicepresident, va assumir el càrrec de manera interina fins al 6 de maig del 1978, quan es van celebrar unes noves eleccions. Les primeres, ara sí, en democràcia. Amb la presentació de diverses candidatures, mítings, campanya electoral als mitjans i sufragi universal lliure i secret. Les tres candidatures que van passar el tall van ser les de Ferran Ariño, Nicolau Casaus i Josep Lluís Núñez. Aquell 6 de maig del 1977 els socis amb dret a vot eren 53.643, dels quals van votar 26.477, el 48,6%. Núñez es va imposar de manera molt ajustada, amb 10.352 vots per 9.527 d’Ariño i 6.202 de Casaus, que acabaria acceptant una vicepresidència en la candidatura guanyadora. El 30 de juny la nova junta directiva va prendre possessió i va començar així la llarga etapa presidencial de Núñez, que duraria fins a l’any 2000. 

Núnez seria reescollit el 1981 i el 1985 sense rivals, tot i que d’opositors en tenia. Les segones eleccions en democràcia no van ser fins al 1989, quan Núñez va derrotar Sixte Cambra per 25.441 vots a 17.609. El 1993, el constructor va ser reescollit de nou sense votacions, tot i que el 1997 sí que li va tocar defensar el càrrec contra Àngel Fernández, que va presentar un projecte ajudat per Jaume Llauradó i l’advocat Josep Oriola. Núñez no va patir, i va guanyar Fernández per 24.025 vots contra 5.209. Seria el seu darrer triomf, ja que dimitiria i deixaria el càrrec a la seva mà dreta, Joan Gaspart.

Les eleccions del 2000, doncs, presentaven un escenari diferent. Les primeres sense Núñez, tot i que sí que hi havia el seu amic Joan Gaspart, que va obtenir la victòria a l'aconseguir 25.181 vots davant dels 19.791 del publicista Lluís Bassat. El Barça entrava en una nova època, ja que s'havien presentat moltes precandidatures i apareixen cares joves destinades a fer soroll, com Joan Laporta dins del grup L'Elefant Blau, creat en els darrers anys de mandat de Núñez com a grup opositor. Gaspart va sortir triomfant d'aquelles eleccions convertides ja en una gran festa, amb milers de vots el dia de partit i la presència de grups donant suport a un o altre candidat. Ja el 1978, més d'un soci havia estat insultat pels famosos 'morenos' per no votar Núñez. I el 2000 també es van produir incidents aïllats.

El triomf de Laporta

Gaspart no podria acabar el mandat i plegaria el 2003 després de tres anys de mala gestió. Ara sí que acabava una època. Les eleccions del 2003 van fer entrar el Barça en una nova era amb el triomf de Joan Laporta amb el 52,57% dels vots (27.138), que va superar Lluís Bassat, que va tenir el 31,80% dels suports (16.412 vots). A més distància van quedar Jordi Majó amb el 4,80 dels suports (2.490 vots), Martínez Rovira amb el 4,60% (2.388 vots), Josep Maria Minguella amb el 3,60% (1.867 vots) i Jaume Llauradó amb només l'1,90% dels sufragis (987 vots). El Barça entraria en una nova època, consolidat com un dels clubs més grans del món i amb eleccions organitzades amb normalitat. Laporta va iniciar el seu segon mandat sense haver de ser votat.

El 2010 arribava el torn de buscar un nou president, ja que, a diferència dels anys de Núñez, la llei de l'esport limitava a dos els mandats d'un mateix president. Sandro Rosell, amb el 61,25% dels vots (35.021) va superar fàcilment Agustí Benedito (14,09%), Jaume Ferrer (10,8%) i Marc Ingla (12,29%). Rosell dimitiria i cediria la cadira a Josep Maria Bartomeu, que va guanyar les darreres eleccions fins ara, les del 2015, quan amb un 54,63% dels vots va derrotar Joan Laporta, Agustí Benedito i Toni Freixa.