L’#EqualPay agafa embranzida

Barcelona“Equal pay. Equal pay. Equal pay”. El Mundial de França va trencar esquemes amb bones audiències, més patrocinadors i vendes rècord en marxandatge. El torneig, a més, va despertar un interès generalitzat a països on les dones futbolistes eren invisibles. Però el campionat serà recordat per haver portat al primer pla informatiu el debat sobre quin salari han de cobrar les esportistes. Els càntics amb què els aficionats van celebrar el triomf dels Estats Units van resumir una disputa social que ha aconseguit traslladar-se des dels estadis fins als Parlaments.

Pressionada per diferents moviments socials, la Federació de Futbol dels Estats Units va publicar fa uns dies un llarg document que detallava el seu compromís financer amb el programa de la selecció femenina guanyadora a la Copa del Món. El president de l’organisme, Carlos Cordeiro, va exposar la seva posició en una carta oberta en la qual tergiversava xifres per intentar demostrar que les jugadores de l’equip femení havien guanyat més diners que els seus homòlegs masculins durant l’última dècada. Segons les seves dades, la federació va pagar 34,1 milions de dòlars en sous i bonificacions a les jugadores entre el 2010 i el 2018, i 26,4 milions de dòlars als jugadors.

“En les pròximes setmanes ens centrarem en preparar la mediació i resoldre aquest assumpte. Vull que sàpiguen que la Federació està compromesa a fer el que sigui correcte per a les nostres jugadores. Em mantinc optimista en la idea que podem trobar un punt d’acord”, va escriure Cordeiro. El moviment respon a la demanda que la totalitat dels membres de l’equip nord-americà femení van presentar el març passat argumentant que eren víctimes d’anys de “discriminació de gènere institucionalitzada”. Les jugadores van xifrar en un 38% la diferència salarial. Molly Levinson, una portaveu de les seves reivindicacions, va qualificar la carta com “un intent trist de la Federació per calmar l’onada aclaparadora de suport que la selecció nacional femenina ha rebut de tothom”. “La Federació ha admès repetidament que no paga a les dones equitativament i que no creu que mereixin ser compensades equitativament”, va recordar Levinson, que va criticar l’ús fal·laç de paraules com just i equitatiu per emmascarar la desigualtat salarial existent.

Dues iniciatives parlamentàries, una liderada per les senadores Dianne Feinstein i Patty Murray i l’altra per Doris Matsui i Rosa DeLauro, van demanar canvis legislatius. Tal com va avançar Politico, la Federació va respondre contractant dos lobis de pressió, FBB Federal Relations i Van Ness Feldman, per intentar convèncer els polítics amb capacitat legislativa que les afirmacions de les jugadores són inexactes.

“Canviar la història”

Les reivindicacions venen de lluny, però han agafat volada en les últimes setmanes. Minuts després que el combinat liderat per Megan Rapinoe aixequés el trofeu, Nike va llançar una campanya comercial per accentuar l’empoderament femení. “Seguirem lluitant no només per fer història, sinó per canviar-la, per sempre!”, deia l’anunci. El missatge va ser interpretat com un aval implícit a les jugadores que demanen a la Federació de Futbol dels Estats Units que iguali el seu salari al que reben els homes. L’empresa, que recentment havia sigut acusada de discriminació de gènere tant per alguna de les seves atletes icòniques (Allyson Felix) com per les seves treballadores, intentava recuperar part del prestigi perdut, sumant-se en el moment just a una onada d’opinió cada vegada més majoritària. La multinacional va anunciar al maig que els seus contractes ja no inclouran reduccions de rendibilitat que penalitzaven les esportistes quan es quedaven embarassades.

Les empreses han entès que apostar per l’esport femení té un retorn comercial i, a poc a poc, estan accentuant la seva aposta. Quan va signar un acord de patrocini de cinc anys amb la Federació de Futbol dels EUA, Visa va exigir que la meitat de la seva aportació es dediqués a l’esport femení. La decisió va ser molt aplaudida pels seus clients.

Mateix percentatge que els homes

El debat no és exclusiu del futbol. Fins fa poc totes les demandes d’un increment salarial que arribaven del món de l’esport femení eren desactivades amb un únic argument: les jugadores no generen el mateix que els jugadors i, per tant, no poden cobrar tant. Skylar Diggins-Smith, estrella de les Dallas Wings de la WNBA, va escriure un article a Wealthsimple en què va afegir un nou punt de vista molt interessant. “Els jugadors de la NBA obtenen el 50% dels ingressos. Per a les dones, aquest percentatge se situa en el 20%. Així que abans de parlar sobre el salari base o alguna cosa per l’estil, nosaltres no rebem el mateix percentatge dels ingressos que aportem, la qual cosa és increïble. La gent tracta de dissuadir aquest problema i diuen que el bàsquet femení no és interessant. Menyspreen les dones en l’esport i punt. Però nosaltres no tenim el mateix percentatge d’ingressos! ¿I la venda de samarretes? Nosaltres no obtenim res d’això. Els homes sí. I jo he tingut durant tres o quatre anys una de les cinc samarretes més venudes de la WNBA”, va argumentar la jugadora, que va reconèixer guanyar més diners a través de patrocinis que jugant.

La WNBA s’alinea amb les jugadores, però considera que l’economia de la seva competició és molt diferent a la de la NBA, que li porta dues generacions d’avantatge en termes de construcció de la marca i creació d’aficionats. “No hi ha diferències entre el que vol la lliga, les franquícies i les jugadores. Tots creiem que les jugadores han de guanyar tots els diners que puguin guanyar, però això és un negoci i l’economia actual no ens permet pagar més. Quan ho permeti, ho farem”, argumenta.