Enyoro els Sasaki, Neid i Pia

Periodista I EntrenadoraHo admeto: enyoro una mica Norio Sasaki, Silvia Neid, Pia Sundhage, John Herdman o Bruno Bini. Li reconec energia a la Itàlia de Milena Bertolini, essència guanyadora a l’Alemanya que està reconstruint Martina Voss-Tecklenburg, sobrietat i maduresa a la Suècia de Peter Gerhardsson, però em falten ells. Eren els meus. Van ser els que em van començar a desviar la mirada cap a les banquetes. Els que van reafirmar aquest cuquet d’entrenadora que se’m remou en cada partit. Ara semblen noms d’una altra època. Però no fa tant que estaven d’actualitat, no?

Aquest Mundial està passant tan ràpidament que sembla haver recorregut, en menys de vint dies, més d’una dècada de futbol femení. Amb prou feines tenim temps d’anar paint el que passa cada dia per mirar d’agafar perspectiva i reconèixer el paper que determinats entrenadors van tenir en els èxits d’unes generacions concretes. Aquelles capitanes ara estan comentant partits a les televisions o vibrant des de la llotja dels estadis. La glòria té altres noms. El d’Aurora Galli, el de Stina Blackstenius, el de Kadidiatou Diani.

Però em falten ells. Acostuma a passar amb les primeres vegades, que deixen una petjada que inevitablement condiciona els passos següents. I que consti que en cap cas nego el valor i la feina -segurament més professionalitzada- dels actuals staffs tècnics.

Fa setmanes que cada partit del Japó em genera una estranya barreja entre la nostàlgia i la impaciència. On són les Homare Sawa o les Aya Miyama? Què n’ha quedat, del seu coratge, de la seva energia, de la seva combativitat? Ben poca cosa, certament, tot i que la renovada selecció del Japó busca noves fórmules d’èxit sota un nou lideratge. Asako Takakura no és Norio Sasaki, tot i que amb la seva designació, la Federació japonesa va intentar copiar un model que havia funcionat la dècada anterior. Quan Sasaki va fer-se càrrec de la selecció absoluta, portava dos anys com a assistent i responsable del combinat sub-20. Takakura treballa a la Federació des del 2009 i ha passat per totes les categories, lluint sobretot en les edats sub-17 i sub-19. L’onze d’ahir davant dels Països Baixos incloïa moltes de les seves jugadores d’aquells anys, amb un grapat de futbolistes de menys de 22 anys. Asako haurà de recórrer a la seva manera el mateix camí que va recórrer Sasaki per dotar el seu equip del caràcter guanyador que el va empènyer al cim mundial fa dos Mundials.

Passa també amb Alemanya. L’actual entrenadora, Martina Voss-Tecklenburg, va ser designada el desembre del 2018, una decisió que no amagava un punt de desesperació de la Federació Alemanya. El buit que havia deixat Silvia Neid, la històrica entrenadora que havia dirigit el conjunt germànic entre el 2005 i el 2016, no s’havia pogut omplir adequadament. L’experiment amb Steffi Jones no havia sortit bé, amb una relliscada grossa a l’Europeu del 2017 i una mala actuació al torneig d’hivern als Estats Units, la She Believes Cup. Després d’un interinatge poc convincent, van cridar Voss-Tecklenburg. Ja tenia experiència en seleccions, perquè havia entrenat Suïssa. Abans, havia aconseguit èxits al Duisburg. En poques setmanes, la mà de Martina s’ha anat notant, recuperant la identitat que sempre ha definit el combinat centreeuropeu. Ara per ara, és l’única selecció que ha deixat la porteria a zero.

Curiosament, el cas d’Alemanya recorda el que va viure la selecció dels Països Baixos fa dues temporades, abans de l’Eurocopa que va acollir el seu país. Els mesos previs al torneig estaven plens de dubtes, de canvis en l’organigrama, de cops de timó. Quan Sarina Wiegman va agafar l’equip, faltaven sis mesos per començar el campionat. No era el millor ambient per acollir un gran campionat. Van acabar guanyant.

Esperit d’equip

Segurament trobo a faltar especialment Pia Sundhage després de sentir les paraules de Jill Ellis, seleccionadora dels Estats Units, després de derrotar Espanya. Va dir que al descans haurien pogut anar 3-0 tranquil·lament. Van tenir arribades, força més que Espanya, però només van xutar un cop entre pals. Una cosa és que acceptem -i fins i tot admirem- l’autoconfiança nord-americana, i una altra que expliquem pel·lícules irreals davant dels mitjans de comunicació. La simpàtica Pia, que potser alguns recordaran perquè va cantar amb la guitarra en una gala de la FIFA, trobava molt millor el to de determinació. Sense enganyar. Connectant. De veritat.

Aquesta proximitat la generava també John Herdmann, que va ser tècnic primer de Nova Zelanda i després del Canadà. Les jugadores l’estimaven per com les removia emocionalment, per com prioritzava la feina mental en el dia a dia tàctic. Ahir, l’equip de Heiner-Möller va caure sense gairebé ni revelar-se davant Suècia. I amb França em passa que no aconsegueixo desxifrar mai la cara de Corinne Diacre, rígida i impertèrrita passi el que passi en el partit. Com a molt mira el rellotge, s’asseu i torna a aixecar-se. No té l’histrionisme de Bruno Bini. Però potser ella trobarà la tecla que ell no va saber trobar amb les Camille Abily de torn. Nova era. Nous lideratges.