Queralt Castellet: "Si no estàs disposada a acceptar que et pots fer mal, estàs en l'esport equivocat"

BarcelonaQueralt Castellet (Sabadell, 1989) porta tota la vida caminant sobre la neu. Campiona d'un esport que no té cap instal·lació als Pirineus –com és el halfpipe, en el surf de neu–, va marxar a l'estranger ja ben jove, i així va farcir el seu llenguatge de termes tècnics en anglès que ha après a Nova Zelanda o els Estats Units. Va ser la primera esportista de l'estat espanyol a guanyar una medalla d'or als X Games i ha participat en set Campionats del Món i en quatre edicions dels Jocs Olímpics. I ara, camí dels cinquens, ha guanyat el bronze a la final de halfpipe del Mundial, a més d'acabar segona a la Copa del Món gràcies a una medalla de plata a la segona prova d'un calendari més curt que altres cops, per culpa d'una pandèmia que va confinar-la, curiosament, ben lluny de la neu.

Quan ara fa un any va arribar la pandèmia, vas quedar confinada a Palamós, ben lluny de la neu... ¿Et podies imaginar llavors que acabaries guanyant aquestes tres medalles?

— Hi confiava, sí. Porto molts anys treballant dur i de forma constant. I els resultats de les últimes temporades són la prova que estem fent les coses bé. Ara, és cert que tota aquesta situació és molt complexa i creava molta incertesa, així que no sabia el que passaria. De fet, no sabia ni si hi hauria competicions, o si podria entrenar-me per culpa del tancament d'instal·lacions...

L’any 2020 va ser el millor de la teva carrera, just abans del covid-19. Venies d'un calendari gairebé sense pausa quan va tocar parar. Té molt de mèrit haver tornat en forma ...

— És cert que va costar uns dies adaptar-me a entrenar-me amb intensitat, ja que jo a Palamós estava en un petit apartament sense equipament esportiu i després per poder entrenar-me només tenia una platja, que, en el meu cas, em servia per poder fer estiraments i exercicis a l'aire lliure. Però també he de dir que el dia que vaig tornar a la neu tenia més ganes que mai. Vaig reprendre els meus trucs i vaig recuperar el meu nivell més ràpid del que esperava, així que estic molt orgullosa de cadascuna de les medalles aconseguides perquè aquesta temporada ha suposat un esforç addicional.

Com va ser la teva preparació una vegada vas poder tornar a la neu? ¿Amb aquest calendari diferent ha tocat modificar rutines?

— Vaig quedar confinada aquí gairebé per casualitat, ja que havia vingut tot just cinc dies per a un acte i unes entrevistes amb la premsa, així que no em vaig endur gairebé res del meu equip, ni vaig poder deixar l'apartament que tenia a Laax (Suïssa). Per això, quan vam poder viatjar la prioritat era recollir tot el material que tenia allà...., però ja era juliol, quan el meu pla inicial era passar part de l'estiu entrenant a Nova Zelanda. Llavors ja no era possible perquè allà estaven amb les fronteres tancades perquè ja no tenien positius de covid-19. Així que el pla B va ser anar a buscar les coses a Suïssa, on tenia una glacera per entrenar-me. Així que el juliol i l’agost me'ls vaig passar amunt i avall entre Suïssa i Àustria, intentant entrena-me físicament i provar trucs nous. A partir d'aquí, quan ja es va construir el halfpipe a Saas-Fee, durant un mes i mig sí que vaig poder entrenar en el que és el meu mitjà habitual. I al novembre vaig tornar a Laax per entrenar-me en neu, tot i que el pipe no es construïa fins al gener, a pocs dies de viatjar als Estats Units per competir a la primera prova del circuit mundial. Però aquesta prova la van cancel·lar i vaig haver d’improvisar per Suïssa, entre Saint-Moritz i Laax, fins que el primer de gener per fi vaig poder entrenar-me al pipe de Laax, a dues setmanes de la primera competició.

Ha estat una temporada estranya, fins al moment. ¿Et fa mal la forma com s'ha retallat el calendari, amb menys proves que en altres disciplines?

— Em fa pena que hagi estat una temporada tan curta i que hagi acabat amb menys proves de la Copa del Món, perquè em trobo molt forta. Estic amb moltes ganes, però almenys agraeixo haver pogut entrenar-me durant tota la temporada i que s'hagin pogut celebrar els Campionats del Món.

Com és treballar amb el teu nou entrenador, Danny Kass?

— Diferent, perquè cada entrenador té una forma particular d'ensenyar i sempre cal un temps d’adaptació. Entre que comences i arriben els resultats sempre hi ha un procés. Ja va passar amb el meu entrenador anterior, Benny Bright, que ha marcat la meva carrera. Els resultats que he aconseguit últimament són cosa seva. De moment amb en Danny, en el poc temps que portem entrenant junts hem treballat en noves combinacions. M'està donant perspectives molt interessants per enfocar nous trucs. La seva experiència com rider és un avantatge, per exemple, pel que fa a les combinacions en switch (una forma de baixar en una posició diferent). Ell va ser el primer a fer el back to back 1080 en el seu moment i, com que el switch és un dels meus punts més febles, m'estan funcionant molt bé els seus consells.

Com treballes la concentració? En cada element d'un recorregut, on un espectador no expert es perd molt detalls, hi ha diferents fases que deuen requerir molta concentració ...

— Per a mi hi ha una cosa clau que no falta en el meu dia a dia, que són el ioga i la meditació. M’ajuden a començar el dia en un estat capaç de concentrar-me i visualitzar tot el que caldrà fer. La visualització és potser la part més important al meu esport, i la primera part de qualsevol treball cap a un nou element.

La força mental també és clau després d'una lesió o una caiguda. ¿No has estat mai una persona amb por, no?

— La por és una cosa que amb els anys he après a enfocar com una cosa positiva. M'ajuda a reconèixer el risc que hi ha darrere del que estic fent, amb confiança, sabent que he fet tots els passos per enfrontar-me a alguna cosa nova o un truc molt arriscat.... Tenir nervis no és dolent, és una cosa que em manté atenta i preparada per al que faré. Però, òbviament, en aquest procés hi ha errors i caigudes dels quals després hem d'aprendre per millorar cap a assolir l'objectiu. Les lesions són part del nostre esport, una de les més difícils. Però, si no estàs disposada a acceptar que hi passaràs, estàs en l'esport equivocat.

De vegades has dit que una de les coses que t'agraden més és poder volar sobre neu verge, oi? ¿Necessites seguir en contacte amb la natura lluny de les competicions?

— Sí, no hi ha res millor! Òbviament he de centrar el meu temps en entrenar-me en les meves disciplines, però el dia que cau una bona nevada allà on sigui, aprofito i me'n vaig a fer powder (esquiar fora de pista sobre neu en pols). Ara, mai ho faig sola i sempre amb molta cura. Intentant aprendre de tot el que la muntanya m'ofereix. Cal saber passar-ho bé.

Ja de nena els teus pares et portaven a la muntanya. ¿Com recordes aquestes primeres experiències ?

— Sí, des de petita he estat en contacte amb la muntanya i recordo aquestes experiències com una de les millors èpoques. Poder gaudir en família i estar a la natura és una de les coses que em fan més feliç.

¿En algun moment vas ser conscient que series snowboarder, o simplement s'han anat obrint les portes?

— Els meus pares ens van introduir al meu germà gran i a mi en el surf de neu des de molt petits, quan jo tenia 6 anys. Tan aviat com vaig descobrir que hi havia competicions de surf de neu, hi vaig voler competir. L'únic que volia llavors era fer surf de neu i millorar per, algun dia, guanyar competicions. Amb només 15 anys em vaig classificar per als meus primers Jocs Olímpics i un cop allà (Torí 2006) va ser quan amb 16 anys vaig adonar-me d’on volia arribar, tot i saber que hauria de treballar molt i enfrontar-me a molts obstacles. Però no em feia por. Per als meus següents Jocs ja volia lluitar per medalles.

Mirant al passat, amb el teu impressionant currículum, ¿creus que quan van arribar les primeres medalles no eres conscient del que estaves aconseguint? Va ser millor així?

— Quan vaig començar a aconseguir medalles internacionals tenia 19 anys. Havia passat per molts canvis, com anar-me'n a viure primer a la Cerdanya i més endavant a Nova Zelanda, aprenent moltes coses en el camí i treballant per acostar-me al meu objectiu cada dia. El meu primer trofeu important a l'Amèrica del Nord va ser el 2009, el Dew Tour a Breckenridge, que em va obrir les portes per participar als X Games. Després de guanyar el premi en efectiu, ja tenia estalvis per preparar els Jocs Olímpics de Vancouver entrenant-me a Colorado i Park City. Ara miro enrere i sembla ahir, però són molts anys de treball i aventures i m'enrecordo de tots els passets que m'han portat fins on soc ara.

Com carregues amb la pressió en una societat en què tot el que no sigui una medalla sembla un fracàs?

— Amb els anys he après i he assumit que amb els diners que pots guanyar com a snowboarder en aquest país, només em puc dedicar a això si realment guanyo medalles. És com funciona aquí i les meves motivacions competidores no funcionen amb aquest tipus de pressió en si mateixes, però, encara que no hauria de ser així, per a mi és una cosa que he normalitzat amb els anys, i realment és una bogeria. Deu ser la prova que realment faig allò que m'apassiona. És la filosofia del tot o res, literalment. 

Com et veus en els que podrien ser els teus últims Jocs Olímpics? ¿Somies molt en una medalla a Pequín el 2022?

— No penso que els següents Jocs siguin els meus últims, la veritat. Estic en el millor moment de la meva carrera esportiva i segueixo creixent cada any, així que les meves ganes no s'acaben. Si et refereixes als pròxims Jocs, els afronto amb moltes ganes, lògicament. És el màxim a què podem aspirar com a esportistes i aconseguir la medalla olímpica és un somni per a mi, esclar.

¿Què significaria poder organitzar uns Jocs Olímpics als Pirineus?

— El mateix que va suposar l'organització dels Jocs Olímpics a Barcelona. Moltíssima visibilitat com a país, una millora d'instal·lacions, turisme..., a més d'un gran orgull per poder jugar a casa. Tant de bo. A més, es construiria per fi un halfpipe a Espanya. Entre les meves missions com a esportista hi ha la d'inspirar generacions futures, i soc conscient que hi ha una pedrera petita perquè no hi ha prou recursos. No tothom es pot permetre el que comporta viure fora per poder pagar-se somnis esportius. 

¿Ha estat dur per a tu practicar una disciplina que no té ni una sola instal·lació a casa, cosa que ha provocat que visquis fora molts anys? ¿O a nivell personal ha acabat sent una cosa bona perquè t'ha forçat a viatjar i conèixer altres llocs?

—  Correcte! Pel que comentava, m'encantaria poder tenir un halfpipe a casa, poder practicar la meva disciplina al meu propi país, veure que cada vegada hi ha més practicants d'aquesta disciplina, tenir una vida més senzilla a nivell de costos i poder estar més a prop de la meva família, a la qual estic molt unida.

¿Es valora prou la teva disciplina a casa, o creus que per a molta gent encara és com una afició i no un esport professional?

— Considero que el surf de neu està molt valorat i, afortunadament, tot i ser un esport emergent, cada vegada té més visibilitat i m'encanta estar contribuint perquè això passi.