David Villa: “Tenir una identitat al futbol és clau”

Nova YorkSuperada la seva primera temporada als EUA, David Villa ja s’ha acostumat a veure els partits de la Lliga al matí i els de Champions, a l’hora de la migdiada, tot just havent dinat. El del 5 d’abril, a més a més, fa dies que el té marcat a l’agenda. Els quarts de la màxima competició europea tornen a enfrontar dos dels seus exequips. És una eliminatòria que ell va viure fa dos anys, amb la samarreta de l’Atlètic. Aleshores, els matalassers van eliminar el Barça. Tot i la distància, davant aquest nou encreuament, Villa no es mulla.

Com veus l’eliminatòria entre Barça i Atlètic de Madrid?

La veritat és que se’m fa difícil parlar-ne, perquè jo he jugat a tots dos equips. Però crec que serà una eliminatòria molt igualada.

Com la de fa tres anys, també a quarts?

Exacte, crec que serà molt semblant. Amb partits molt igualats.

Què en recorda, d’aquella?

Els pals [Villa va estavellar dues pilotes al pal en els primers 20 minuts del partit de tornada] i la intensitat, van ser partits molt disputats.

Què li sembla el Barça de Luis Enrique? Pot seguir el futbol europeu?

Sí, m’agrada el futbol i veig tots els partits que puc, a la tele o, a vegades, si sóc fora, de viatge, a l’iPad. I el que està fent el Barça és espectacular. Es pensava que no podrien tornar a aconseguir els èxits de fa uns anys i la temporada passada van guanyar de nou el triplet. És espectacular.

Manté algun contacte amb l’asturià?

És curiós perquè sovint em pregunten per la meva relació amb Luis Enrique i gairebé nos ens coneixem. Com a futbolista, tothom sap que sempre ha sigut el meu ídol, però fins fa un parell d’anys, que vam coincidir en un homenatge a Quini, no ens havíem conegut personalment.

Amb quin record es queda, de la seva etapa al Barcelona?

Amb la final de la Champions del 2011 contra el Manchester United. Jugar una final de Champions era el meu somni, així que imagina’t: jugar-ne una, guanyar-la amb una superioritat enorme i, a sobre, marcar.

Després del seu pas per l’Atlètic, va decidir fer el salt als EUA. Per què?

Perquè el New York City va ser l’equip que més va demostrar que em volia. A nivell professional sempre m’he mogut per decisions esportives, mai econòmiques o de cap altre tipus. Tot i que, una vegada aquí, el fet de viure a Nova York i conèixer una altra cultura està sent fantàstic.

La importància de l’estima... Recordo que un dia li vaig preguntar pel fitxatge pel Barça i també em va dir una cosa semblant.

Sí. El moment definitiu en el meu fitxatge pel Barça va ser una trucada de Pep Guardiola. Em va dir que em volia al seu equip, on em col·locaria al camp, què em veia fent... Quan vaig penjar el telèfon, li vaig dir al meu representant: vull jugar al Barça, no m’importen les xifres ni el contracte. Estic segur que el Barça pagarà el que mereixo i és on vull jugar.

I com li va als EUA?

Estic content aquí. Em trobo físicament molt bé. La temporada passada no vam complir amb les expectatives, però va ser un any molt estrany. Vam començar la lliga amb l’equip a mig construir; Lampard i Pirlo no van arribar fins més tard i, com a tothom, els va costar adaptar-se. Aquesta temporada hem de ser un equip més competitiu.

Estrenen entrenador, Patrick Vieira, a qui bàsicament coneixem com a jugador, sobretot de la seva etapa a l’Arsenal. Com és com a tècnic?

Vieira vol donar una identitat a l’equip i això és determinant. Li agrada que intentem sortir amb la pilota jugada des del darrera, el joc bonic. Tenir una identitat en futbol és clau.

Tothom assegura que l’interès pel futbol creix als EUA. Com ho veu?

També m’ho sembla, la gent vol futbol. Per exemple, les dades d’assistència de les primeres jornades d’aquesta temporada estan per sobre de la mitjana en lligues com la italiana i la francesa i una mica per sota de l’espanyola.

Quina és la gran diferència entre el nostre futbol i el de la MLS?

Les dues gran diferències amb Europa són la disputa d’un play-off i la qüestió del màxim salarial, que fa que els equips tinguin un nivell molt semblant. Aquesta és una lliga impredictible i molt competitiva, qualsevol pot guanyar a qualsevol perquè tothom té les mateixes possibilitats econòmiques per fitxar. En aquest sentit, per al creixement de la MLS és clau que s’augmenti el límit salarial per poder portar més jugadors de fora que ajudin a créixer els futbolistes nord-americans. El play-off, per altra banda, et permet certa tranquil·litat. Si tens un mal inici, tens temps per remuntar perquè es classifiquen els sis equips de cada conferència. A la Lliga, en canvi, et jugues la vida en gairebé tots el partits, uns per guanyar-la i els altres, per no baixar.

Abans que Xavi Hernàndez marxés a Qatar, es va parlar de la possibilitat que el vallesà s’unís també al projecte del NYCFC.

El vaig trucar moltes vegades. I era una de les opcions que va estudiar el club per al tercer jugador designat [fora del límit salarial], però va optar per una altra cosa. I li desitjo que sigui molt feliç jugant a Qatar.

El NYCFC va retre tribut a Cruyff fa uns dies amb un vídeo que va emetre pels marcadors del Yankee Stadium. Quin record en guarda, de l’holandès?

Em sap molt de greu la seva mort, és una gran pèrdua. Ha sigut algú molt important per al Barcelona, que és un dels clubs que m’estimo, però no només per a ells. Cruyff va canviar la idea del futbol a tot el món.