Carla Suárez: "Volia que la gent em recordés a la pista, no en un llit d'hospital"

BarcelonaSota la mascareta s'intueix un somriure d'orella a orella. Ni les dificultats, ni l'adeu a les pistes, ni tan sols una malaltia han aconseguit robar l'alegria a Carla Suárez (Las Palmas de Gran Canaria, 1988). L'extenista, que fa anys que està instal·lada a Catalunya, atén l'ARA per recordar com ha viscut un últim any que li ha canviat la vida, com afronta la vida un cop materialitzada la seva retirada del tenis professional i quines són les seves noves fortaleses després de superar un limfoma de Hodgkin.

La primera pregunta és obligatòria. Com et trobes? 

— Em trobo bé físicament i estic molt tranquil·la.

Has rebut el premi Woman Sport a la superació. Què significa per a tu ser un referent? 

— Durant tota la meva carrera he hagut de passar per moments delicats, però és veritat que l'any passat amb el covid i la malaltia vaig viure moments realment difícils. És un orgull que pensin en mi després de tants anys de carrera, de tot el que ha passat. Em fa sentir molt orgullosa, ja que crec que hi ha moltíssimes dones a qui podrien donar-lo. 

El 2020 ha sigut un dels anys més durs de la teva vida. Ara, havent donat per acabada la teva carrera com a tenista, què sents? 

— L'any passat es va tòrcer tot moltíssim i de sobte ens va canviar la vida a tots. La pandèmia ens va afectar a tots i després, quan semblava que les coses tornaven a la normalitat, em diagnostiquen el limfoma de Hodgkin. Es va parar tot de cop i vaig ser conscient que tots els plans que tenia al cap no els podria fer de la manera que volia o amb els mateixos temps que desitjava. Ho vaig acceptar amb molta naturalitat. Són coses que passen en el dia a dia, hi ha moltes famílies afectades i vaig decidir afrontar-ho amb optimisme. Per sort, tot va sortir molt bé i molt ràpid. Tenia uns objectius esportius al cap que vaig poder complir. Vaig competir a Roland Garros, a Wimbledon, als JJOO de Tòquio i en vaig gaudir com mai. Ha sigut un comiat que ni jo mateixa m'imaginava.

¿La disciplina de l'esport t'ha ajudat a sentir-te forta en aquests moments en què tot trontolla? 

— Totalment. L'esport t'ajuda a ser fort i fins i tot el tenis més. És un esport individual, en què estàs tu sola a la pista i has de prendre tu sola les decisions. Això et fa molt forta. Jo crec que em va beneficiar molt perquè al final era una lluita més, una altra batalla. Estava acostumada a patir, a nivell esportiu, així que no va ser especialment diferent. Òbviament hi ha moments durs, de debilitat, però no hi havia cap altra opció que anar endavant. Els dies van passant i per sort només van ser quatre mesos que van passar relativament ràpid. 

El teu objectiu durant el tractament era tornar a la pista. Com va ser el moment de tornar a trepitjar la terra batuda? 

— Em va costar. El cos no era el mateix i no reaccionava de la mateixa manera que abans de la malaltia. Em cansava molt ràpid, era com començar de nou perquè perds tota la forma física. Tenia l'objectiu de tornar, però sí que és cert que no volia tornar de qualsevol manera. Jo volia estar a cert nivell i vaig haver de fer molts esforços. De fet, fins dues setmanes abans del torneig no sabia si podria competir. No ho veia gens clar i les meves companyes em van ajudar molt i em van donar forces. Va ser tan especial... Tot era diferent i amb paraules és complicat descriure el que vaig sentir. La superació personal que em vaig marcar la vaig aconseguir i és una cosa que allibera.

Una de les companyes que més suport t'ha donat en aquest procés és Garbiñe Muguruza. 

— Em va ajudar moltíssim durant la malaltia. Va ser de les primeres persones a qui vaig dir que havia de parar un temps sense saber si podria tornar a les pistes. Teníem la il·lusió de poder jugar juntes una última vegada i parlàvem molt dels JJOO de Tòquio. El dia que vam perdre va ser dur per tot el que va comportar. Vam tenir bola de partit, sabíem que era l'últim que jugaríem juntes, perdíem l'experiència de poder guanyar una medalla... Sabíem que era difícil, però ho vam veure tan a prop... Sempre tens la il·lusió i més sabent que els nostres camins se separarien una mica i ens veuríem menys del que acostumàvem. Aquell dia va explotar tot. 

Què té de diferent la Carla d'avui amb la de fa un any? 

— La Carla de fa dos anys feia plans o es marcava objectius a llarg termini i la d'ara gaudeix molt més del dia a dia i viu més el present. Crec que aquí està la clau. Hi ha coses que jo ja valorava abans, no tenia per què estar malalta per valorar-les. El més important i en el que més he canviat és en viure el present i gaudir del camí, i considero que esportivament ho he pogut fer prou [riu].

Com és Carla Suárez sense el tenis? 

— Per sort he tingut molta sort per mentalitzar-me i canviar la rutina diària que tenia. Estic molt tranquil·la perquè m'havia d'acomiadar de les pistes el 2020 i va passar tot i ho vaig posposar fins aquest any. No volia que la gent em recordés per una malaltia o en un llit d'hospital. Estic molt tranquil·la perquè el tenis m'ha donat moltíssim més del que m'hauria imaginat. Estic molt contenta de començar una etapa molt diferent. 

¿Mentalment estàs més forta? 

— Després de l'últim torneig em vaig buidar i vaig notar un alliberament. M'ha costat reenganxar-me una mica, ja que em va costar tornar a començar des de zero. Ara, un cop acabi, a desconnectar i descansar, que el meu cap ho necessita.