Albert Llovera: "Em van dir que viuria 20 anys i ja en porto 10 de propina"

BarcelonaA Albert Llovera (Andorra, 1966) gairebé mai se li esborra el somriure de la cara. Acaba de tornar de Sud-amèrica i explica amb passió la seva experiència al Dakar. El pilot andorrà atén l'ARA en un dia ple d'entrevistes i abans d'agafar un avió per anar a la República Txeca, d'on és l'equip amb el qual ha competit al raid més dur del món.

Tinc entès que és la seva setena entrevista del dia…

[Riu]. És la meva feina. De fet, els equips se sorprenen perquè sóc una persona oberta i atenc a tothom. La gent és molt amable, sempre, i m'envia missatges dient que els aporto molt. Ha arribat a un punt que he hagut de deixar de portar el meu compte de Facebook perquè no dono l'abast. En un dia puc tenir centenars de comentaris!

A banda de pilotar fa moltes conferències. S'ha convertit en un referent.

És una de les coses que puc oferir als equips quan busco patrocinis. I crec que és molt important, perquè tothom té algun familiar o amic que li ha passat alguna cosa similar. És necessari explicar coses. Quan vaig tenir l'accident, jo ho necessitava i ningú no deia res, era com un tema tabú. De mica en mica s'ha normalitzat. Com s'ha de reaccionar, la importància dels amics…

Què és el que més li demanen?

Una de les més habituals és com faig les meves necessitats. I responc: 'Jo o tothom?' Perquè a la competició no es para. Des que vaig en cadira de rodes que porto una bossa d'incontinència per fer pipí, i és una idea que han copiat altres pilots! En general em demanen coses dels ral·lis o del Dakar, de com m'espavilo.

Com ho fa?

Quan arribo al bivac tinc un altre Dakar. Perquè quan no hi ha pluja hi ha tempesta de sorra. Hi ha molts pocs bivacs on puc agafar la meva motoreta que enganxo a la cadira i anar a sopar bé. El primer que he de fer és anar al lavabo per fer caca, que és una altra història i que la gent desconeix. Em van fabricar una cadira en forma de U i allà hi feia les necessitats, i també em dutxava. Però si hi havia pluja o qualsevol cosa… doncs allà estàs al descobert. I tota aquesta cara B la desconeix la gent.

És que només ens arriben imatges de la cursa.

O pujar i baixar del camió, amb la politja. Que fa gràcia explicar-ho, però quan ja fa 15 dies… Aixecar-te a les set, vestir-te, pujar amb l'arnés i quedar-te 14 o 15 hores a la cabina… Perquè aquesta és una altra: quan s'acaba l'especial els altres poden baixar a ventilar-se o fer les seves necessitats; jo no, m'he de quedar allà dintre.

L'any passat se li van llagar les mans. Com ha anat, aquest cop?

La temperatura no ha estat tan alta i no m'he llagat, però tinc la mà esquerra molt danyada. És la que faig servir més per frenar, perquè amb la dreta he d'anar reduint les marxes. En algun tram revirat veia les estrelles. Els músculs de les mans són molt petits i les coses de competició, per norma, sempre van molt més dures. Pilotar un camió al Dakar no és com fer servir un potenciòmetre elèctric d'un escalèxtric. S'ha de fer molta força i començo a tenir artrosi. La doctora em va dir que semblava que tingués 70 anys.

Almenys, s'ho devia passar bé conduint.

[Riu]. Al Dakar me'n vaig endur moltes esbroncades dels companys per com agafava alguns revolts. Em deien que allò no era el mundial, que frenava massa tard, que recordés que portava una bèstia de 9.000 quilos… I m'ho deien 20 vegades al dia. I jo els deia que ho estava fent bé i ells em responien que era perquè tenia sort. I jo responia que no podia tenir sort 20 cops al dia!

Ara toca descansar uns dies, m'imagino.

Primer he d'acabar els compromisos de premsa i després començar la recuperació. Aquesta vegada n'he fet un gra massa. Normalment acabo aquest projecte i ja començo a buscar diners per al següent. I no en gaudeixo. Ara no, vull gaudir-ne.

Però a vostè no li agrada parar. Ja té al cap algun projecte futur?

La veritat és que no. M'ha passat pel cap alguna cosa de resistència, perquè en asfalt sóc molt ràpid, però no ho sé. En el fons, tant és. Ha de ser alguna cosa que em diverteixi, i si pot ser derrapant, millor. Encara que tot acabarà depenent dels maletins. Molta gent em vol, però els diners dels patrocinis són els que acaben manant.

La qüestió és no parar!

Que hagués pensat algú que anava viure de les seves cames, de cop i volta té un accident i no pot. Però es reinventa i segueix endavant. Vaig ser el primer del món a tenir llicència, però no només en cotxe, també en els altres esports. Tant de bo hagués trobat un bon patrocinador fa 10 anys, un d'aquests bestials, que m'hagués permès anar al Mundial de ral·lis amb un bon cotxe i ser el Rossi dels cotxes. Perquè quan pujo al podi sempre la faig grossa. Persegueixo les hostesses, aixeco la cadira. La gent se'n fa creus i es demana d'on he sortit.

Sempre amb un somriure als llavis.

Ei, que ningú no m'hi obliga, eh? Quan vaig sortir de l'hospital el 85 després de tenir l'accident, el cap dels metges em va dir que gaudís d'aquesta vida, que viuria uns 20 anys. I ja en porto 10 de propina. He arribat a la conclusió que era perquè abans et deixaven postrat a la cadira. I allà et quedaves. És com tenir un Jaguar. Si el tens sempre tancat al garatge, el dia que el vols engegar no et funcionarà. En canvi, si el vas fent servir habitualment, sempre et durarà. Amb el nostre cos passa el mateix. Si em quedo a casa la degradació és molt més alta. I sempre ho dic, no fa falta fer el Dakar ni aquestes animalades que faig jo, però simplement estar actiu. Porto 10 anys de regal i no faig pinta de morir-me.