Pantic: "Jugar contra el Dream Team era una festa"
Entrevista al serbi, que durant tres anys va ser un dels jugadors més estimats de l'Atlètic de Madrid
BarcelonaMilinko Pantic (Loznica, Sèrbia, 1966) va néixer a prop de la frontera entre Sèrbia i Bòsnia, mirant al riu Drina, el riu que feia de frontera natural entre imperis i regnes, amb ponts per unir cultures. Als carrers va aprendre a colpejar la pilota com cal, però no va ser descobert pel gran public fins que l'Atlètic de Madrid el va fitxar ja veterà, amb 29 anys. Llavors havia aconseguit "no haver de patir la guerra" del seu país gràcies al futbol, ja que jugava fora, a Grècia. Un país que li costa reconèixer, des de la distància, ja que admet que se sent “iugoslavonostàlgic”. Després de no renovar com a tècnic del filial de l'Atlètic i una experiència a l'Azerbaidjan, busca equip per entrenar.
-Es considera aficionat de l'Atlètic?
Si, és clar. Sóc un 'indio' més, un patidor. El meu cas va ser amor a primera vista, gairebé. Jo arribava tard a la lliga espanyola, tenia 29 anys. Havia fet un bon any al Panionios, però poca gent sabia qui era a l'Atlètic. I ràpidament van estimar-me i jo els vaig estimar. Antic va insistir en el meu fitxatge, però hauria estat normal que la gent dubtés de mi. Però no, ràpidament vaig connectar amb una afició patidora que mereix tenir alegries.
-Els partits entre els dos equips, Barça i Atlètic, solen ser sinònim de gols. Malgrat que ara l'Atlètic defensi bé. A la seva època, en canvi... les defenses patien...
Cruyff prioritzava atacar, era magnífic jugar contra aquell Barça. Malgrat que costava guanyar. Curiosament jo sempre vaig jugar bé contra el Barça i malament contra el Madrid, molts aficionats del Barça m'ho diuen i tenen raó. Una llàstima, perquè els de l'Atlètic preferim guanyar els blancs (somriu). A mi em motivava molt jugar contra el Barça, bàsicament perquè era el millor equip, era el Dream Team de Cruyff. Jo ja seguia aquell Barça quan jugava a Grècia, era un equip espectacular. Però també et deixaven espais per jugar i els podies guanyar. Eren grans partits. Jugar contra aquell equip era una festa, encara que molts cops, et tocava perdre. Però senties que havies gaudit jugant. Però bé, també em motivava jugar contra el Madrid i no hi havia manera de guanyar-los... Coses del futbol.
-Va fer quatre gols al Camp Nou però va perdre...
Curiós, oi? Coses de l'Atlètic. Segurament és el partit més especial, malgrat la derrota. No sempre pots fer quatre gols a un equip com el Barça al Camp Nou. Aquell dia tot el que xutava m'entrava. També recordo la final de Copa de Saragossa, és clar. Pocs gols que vaig fer de cap, i aquell va donar una copa en la pròrroga. No podré oblidar mai les celebracions pel doblet, va ser espectacular. Aquells dies la comunió entre l'equip i l'afició era total. L'afició va guanyar la Copa, per exemple...
-Què vol dir?
Jo crec que aquella Copa de Saragossa es guanya en part gràcies a l'afició, que no ens va abandonar. Una afició que omplia el camp amb 50.000 persones a Segona... és de les millors aficions del món, segur.
-Vostè va deixar un bon record a la lliga estatal, però, curiosament, va arribar ja força veterà, amb 29 anys, i sense gaire nom...
Era suplent al club en el qual vaig començar a jugar, al Partizan de Belgrad. Antic ja m'havia vist al Partizan, però ell va marxar i no tenia minuts. Estava convençut que podia jugar, i no tenia oportunitats, així que vaig marxar a Grècia, on vaig ser escollit el millor estranger amb el Panionios. Crec que molta gent no entenia a Grècia com és que els clubs grans van deixar escapar-me, com ara l'Olympiacos i el Panathinaikos, perquè jugava molt bé. Però no era famós, i a Grècia sempre busquen un nom mediàtic. Per sort, Antic va salvar-me. Va apostar per mi, perquè em coneixia de l'època del Partizan i va dir a Gil que em volia com fos i que, fins i tot, si feia falta pagava ell. Jo vaig arribar a enviar vídeos a Antic perquè els ensenyés a Gil, perquè veiés com llançava les faltes, perquè ho tingués clar. I va ser un bon negoci, només 75 milions de pessetes, i vaig rendir molt bé!
-Vostè les llançava molt bé, les faltes.
Doncs no les entrenava gaire. Vaig néixer amb aquest do de mirar i posar la pilota on volia, des de sempre les vaig llançar bé, malgrat que al Partizan van donar-me consells. Els meus ídols eren Zico i Platini, de menut mirava com ho feien i intentava imitar-los.
-Va ser Antic l'home clau en la seva carrera?
Sí, ell era el cap per donar força a la plantilla i guanyar-se el respecte del president. A mi ja m'havia fitxat quan era director tècnic del Partizan i jo tenia tot just 17 anys. I després em va salvar portant-me a l'Atlètic de Madrid. Va defensar que m'havien de fitxar només amb uns vídeos de gols meus. I va ser així amb tots. La base d'aquell equip érem jugadors que no érem grans estrelles, però ell ens treia el millor de cada un. Ens va convertir en herois.
-Encara li fan un homenatge en cada partit al Calderón, oi?
Sí, la Margarita. Una dona que en cada partit es desplaça al Calderón des de fora de Madrid i deixa un ram de flors al costat del banderí del córner, perquè diu que ningú els llança com jo.
-Li agradaria ser l'entrenador de l'Atlètic algun dia?
Sí, és clar, seria un somni fet realitat.
-Pot guanyar la Lliga, aquest Atlètic de Madrid?
Si, pot guanyar-la, encara que el Barça segurament és favorit. Simeone ha aconseguit mantenir un nivell de joc alt i defensar com cal. La davantera del Barça fa por, però aquest Atlètic s'ha guanyat el dret de tenir una oportunitat. Segurament, aquesta és la millor plantilla de la història de l'equip. Simeone ja era un jugador molt valent, un paio molt competidor. Ara puc reconèixer aquell caràcter al Simeone entrenador.
-Com ha canviat el futbol des dels seus inicis?
En tot. Quan jo era jove tenies un parell de botes tot l'any i ara cada partit donen moltes botes als jugadors del filial. Hi ha més diners. Un futbol menys romàntic, però que permet una millor tècnica dels jugadors. Ara jugadors defensius toquen bé la pilota, quan abans jugava amb jugadors que només sabien pegar. Era la seva feina.
-Li dol el que li va passar al seu país?
Una mica. Admeto que sóc iugoslau, aquell era el meu país. Sí, sóc serbi i estic orgullós, però vaig créixer en un país on la meva gent també eren bosnians, per exemple. Sap greu. Jo tinc el record d'un país feliç, amb els pares que tenien amics croats i bosnians. Un país organitzat que guanyava títols amb les seleccions de tants esports. Entre tots el vam trencar, aquell país.
- L'esport de la zona no ha tornat a ser el mateix, oi?
Especialment en esports com el futbol. En waterpolo encara guanyem, per exemple. Però les lligues s'han fragmentat, els rivals són febles i els grans clubs no poden retenir els jugadors. Als anys 70, quan era petit, tenia la sensació que el meu país podia derrotar qualsevol.