Adrián Embarba: “Quan era petit era impensable veure cartells prohibint jugar a pilota”

A Adrián Embarba (Madrid, 1992), no li agrada desenganxar-se de la pilota. L’extrem de l’Espanyol reivindica el futbol de carrer, on va aprendre a regatejar i a ser un futbolista atrevit i descarat. En una conversa amb l’ARA, recorda com va definir l’estil que el caracteritza des de petit i que voldrà exhibir al Camp Nou, un gran escenari on mai ha guanyat i que visitarà aquest dissabte en un derbi barceloní marcat pel bon moment de l'Espanyol i per l'arribada de Xavi Hernández a la banqueta del Barça.

És un dels jugadors que més regats encertats acumula a la Lliga. ¿D’on li ve aquest estil de futbol descarat?

— El meu futbol és de carrer. És on m’he criat, el que he viscut de petit. Quan era un nen no feia altra cosa que agafar una pilota, anar al carrer i jugar a futbol fins que es feia de nit o fins que els pares em venien a buscar. No em cansava. Fins i tot quan vaig començar en algun equip, arribava d’entrenar i seguia jugant a futbol a casa. Potser d’allà em ve aquesta manera de jugar més atrevida. Sempre he viscut així. És la meva forma de ser i la que més m’agrada. 

Avui en dia hi ha moltes places i espais públics on prohibeixen jugar a futbol. ¿Creu que això pot provocar que s’estigui perdent aquest estil de jugador?

— Sí, s’ha perdut perquè no deixen jugar en molts espais. Quan jo era petit, era impensable veure un cartell d’"aquí no es pot jugar a pilota”. He jugat a tots els parcs i places, i el problema més gros que podies tenir era donar una pilotada cap a alguna banda, res més. El meu carrer el tallàvem, i quan passava un cotxe paràvem un moment, ens apartàvem i el deixàvem passar. Avui dia això és més difícil perquè no està permès. A més, els nens d’ara, amb les noves tecnologies, prefereixen altres coses. S’ha perdut bastant aquest tipus de futbol, perquè si vas a un parc ja no hi veus nens pendents només d’una pilota. És una pena que no segueixin jugant d’aquesta manera. Entre les noves tecnologies i que ara els nens es crien d’una altra manera, això s’està perdent. 

¿Creu que això pot provocar que cada cop es vegin menys jugadors que intentin basar el seu joc en els regats i en l’atreviment, que són dues parts indispensables de l’espectacle?

— Sí, és així. Les estadístiques ho confirmen: cada cop hi ha menys regats i es busca més la passada i menys l’un contra un. Als planters dels clubs aquest perfil de jugador no es treballa tant, es busca més el joc en equip i el futbol cada cop és més físic. Per a l’espectador és menys vistós. A mi m’agrada més buscar aquest tipus de joc d’encarar, de fer l’un contra un, de jugar-te-la amb un regat. És l’estil de joc que m’agrada, que intento fer i el que he après des de petit al carrer.

El Rayo Vallecano, el seu exequip, era dels pocs que intentaven sortir a l'atac contra el Barça. Per la seva experiència, ¿és millor anar a buscar-los o esperar-los al darrere?

— Mai saps què pot ser millor. El Rayo és un equip que es caracteritza per ser valent i anar a trobar els rivals, a jugar-hi de tu a tu. Jo no veig el futbol d’una altra manera que no sigui aquesta. He crescut amb aquest estil, és el que m’agrada i el que sempre defensaré. Tancant-te al darrere també pots perdre. Jo prefereixo ser ofensiu. L’Espanyol ha demostrat que és capaç de guanyar un equip d’aquest nivell jugant-hi de tu a tu. Ho farem perquè volem els tres punts: per nosaltres, pel club i per l’afició. Sabem que el derbi significa molt. Encara que la classificació sigui ara anecdòtica, la possibilitat d’acabar la jornada per sobre del Barça és una cosa molt bonica. Lluitarem per això, sabem que és més que possible acabar la jornada amb més punts que ells. Tenim moltes ganes d’aconseguir-ho. Jo encara no els he guanyat, a veure si arriba la primera victòria. 

L’Espanyol encara no ha guanyat fora de casa. ¿Us pot estar passant factura el retorn del públic, un factor que juga a favor dels equips locals?

— A casa ens sentim molt forts gràcies a la nostra afició, i m'imagino que als rivals els passa el mateix. Seria la repera aconseguir el primer triomf lluny de casa al Camp Nou. Esperem que no ens afecti el factor camp, un dels molts aspectes que ells tenen a favor seu. 

L’últim cop que l’Espanyol va visitar el Camp Nou va certificar el descens a Segona. ¿Teniu al cap aquell record?

— No, és aigua passada. Pensem en el present i en el futur, que és aquest partit que ve ara. És un partit que serà complicat, en un camp molt difícil, però que amb la dinàmica que portem i amb les ganes que tenim, serà un gran partit i lluitarem per guanyar-lo. Sabem què suposa el derbi per al club i l’afició. 

Us enfronteu a un Barça que estrena entrenador. ¿Preveieu un rival molt canviat respecte al de les últimes setmanes?

— Independentment de l’entrenador que tinguin són un gran equip. L’arribada de Xavi a la banqueta pot ser un punt a favor seu, perquè nosaltres no sabem exactament quin plantejament tindran. Però el nostre míster sap preparar els partits molt bé. Nosaltres ens hem de centrar en nosaltres mateixos. Si estem al nostre nivell, som capaços de competir i de guanyar qualsevol. Ho hem demostrat aquesta temporada guanyant equips com el Reial Madrid i plantant cara a rivals de gran nivell. 

L’Espanyol, en canvi, afronta el seu segon curs amb Vicente Moreno. ¿Ajuda molt els jugadors l’estabilitat a la banqueta?

— Sí. Ell és qui mana i qui decideix la forma de jugar, i això es reflecteix en els jugadors sobre la gespa, en la confiança que tenim i en el bon ambient que hi ha entre el cos tècnic i la plantilla. I també en el club en general. Des que he arribat a l’Espanyol sento que aquest club és una família, i això ho volem traslladar al camp perquè l’afició se senti identificada amb nosaltres. Al final, tots busquem que aquesta temporada hi hagi estabilitat al club. Això ajuda que tinguem confiança i es nota a l’hora d’entrenar, d’estar junts, en l’ambient del grup. Ho estem aconseguint a base de victòries, resultats i joc. 

¿Físicament agraïu aquestes aturades de seleccions per descansar una mica?

— Més que físic, el descans és mental. Menys el cap de setmana, la resta de dies seguim entrenant. Mentalment t’allibera i pots fer algun viatge. Els que som fora de casa podem tornar. De tant en tant també va bé una mica d’aire fresc, descans i desconnexió per poder preparar el següent partit. 

Qui no haurà desconnectat gaire és el seu amic, Raúl de Tomás, que ha pogut complir un somni personal, debutar amb la selecció. 

— Ens vam alegrar molt per ell quan va sortir la convocatòria. S’ho mereix, porta uns quants anys fent una feina i un joc molt bons, com reflecteixen els números. És una gran alegria que un company nostre i un amic meu vagi a la selecció. És el resultat del treball que està fent l’equip. Tant de bo puguem anar-hi molts més. No és fàcil que un equip com l’Espanyol aporti jugadors a la selecció. 

Un jugador de l’Athletic Club, Iñigo Martínez, va decidir no anar a l’Eurocopa de l’estiu passat per depressió. ¿Creus que la majoria d’aficionats al futbol no són conscients de la pressió que pateixen els futbolistes?

— Passa una mica, sí. Els jugadors som persones i cadascú té les seves circumstàncies, entorn i problemes, com qualsevol. És una feina com una altra i t’afecten moltes coses que la gent no veu ni valora. Hi ha moltes circumstàncies que ens rodegen que poden fer que rendeixis més o menys en funció de l’àmbit personal. També hi ha jugadors que juguen amb lesions o amb molèsties que a vegades no es fan públiques. Encara que físicament ens dediquem a això i som professionals, ens poden afectar moltes coses. 

Darder, en una entrevista a l’ARA, va reconèixer que havia anat al psicòleg. Una qüestió que caldria normalitzar. 

— Si, avui en dia és cert que més d’un company es troba en aquestes circumstàncies i cal normalitzar-ho perquè és una cosa normal. Som persones i tenim els nostres problemes. Alguns necessiten ajuda i d'altres se'n surten d’una altra manera. Jo intento evadir-me de les crítiques i dels elogis. El soroll que ens envolta és molt gran i sempre ens arriba alguna cosa, però intentem aïllar-nos una mica de tot plegat, donar-nos suport els uns als altres i envoltar-nos de la nostra família i la nostra gent.