L'Última

Araceli Segarra: “Em preocupa més la gent que hi ha a la Barceloneta que la que hi ha a l’Everest”

Primera alpinista catalana que va pujar l’Everest

09/06/2024
8 min

GavàAraceli Segarra i Roca (Lleida, 1970) porta, gairebé com un cognom més, el títol honorífic d’haver estat la primera catalana que va pujar l’Everest. Uns instants, els de trepitjar el cim del món, a 8.848 metres, que li han durat tota una vida. És igual que ara sigui conferenciant, dibuixant, escriptora o dissenyadora de joies. Tant és que ja faci 28 anys d’aquella expedició i que la percepció de la dificultat de l’Everest hagi canviat i sembli, ara mateix, un repte més dels molts que et proposa una societat inquieta. Araceli Segarra serà, per sempre, la primera.

Completa la frase: “Últimament, l’Everest...”

— Espera’t, que això té doble visió i a mi m’agrada la positiva. Últimament, l’Everest fa molta gent feliç. Totes les coses tenen moltes visions i el 80% del temps el nostre pensament és catastròfic, crea problemes, crea coses que no passaran. I això porta que moltes notícies siguin sensacionalistes, poc informades i es dediquin a alimentar aquest pensament que no és positiu. ¿Tu saps quanta gent hi ha que per marcar-se objectius complicats tenen un propòsit cada matí quan s’aixequen? Passen mesos entrenant-se, no es posen malalts, tenen més bona salut i més bona relació amb la gent. I en el cas de l’Everest dona feina a una població que seria molt pobra, i aquesta població porta els seus fills a estudiar, i tenen carreres, i es fan dentistes, i aquests dentistes tornen al poblet on havien viscut, on abans la gent es moria d’un mal de queixal.

Últimament, veiem moltes imatges de cues a l’Everest. Tothom les critica, tu no.

— No, primer perquè tots som gent. I això només passa dos o tres dies a l’any, perquè és l’única època que hi ha per pujar. La resta del temps és premonsònic, postmonsònic, fa vent, molt poca gent hi pot pujar fora d’aquests dos o tres dies.

¿Tu creus que és elitista la gent que es queixa de les cues a l’Everest?

— No sé qui és que es queixa. Quan no vols pensar, què fas? Jutges. Tothom opina de tot. Jo crec que els que més en sabem, de muntanya, menys ho jutgem. Qui puja avui dia a l’Everest –i fa trenta anys, quan ho vaig fer jo, també– no està aportant res al món de l’alpinisme, no estàs fent una activitat d’elit. Només estàs omplint el teu desig de satisfacció i felicitat. Ara, no em vinguis a dir que ets el millor alpinista del món perquè estàs fent això. No t’ho compro. Per tant, deixem viure la gent.

La sensació que tinc últimament és que pujar a l’Everest sembla com fer una marató.

— No ho és, és més complicat que fer una marató. 

Però cada vegada hi pujarà més gent, a l’Everest?

— Mira, aquesta pregunta me la fan des que vaig tornar de l’Everest, fa trenta anys. I cada any és un esglaó. I més, i més, i més. No sé si això tindrà un límit. Suposo que sí, que limitaran el nombre de permisos, de la mateixa manera que també hi ha un límit de corredors a la marató de Nova York. ¿Tu saps quanta gent puja al Montblanc cada any? Del massís del Montblanc, que és un ecosistema més fràgil, perquè és més petit i ha d’assumir més gent, ningú en fa un gran què. D’aquí unes setmanes, després de Sant Joan, explica’m com estarà la platja de la Barceloneta. No és més preocupant el que tens a la vora de casa que el que està passant a l’Everest?

¿A tu et preocupa més que hi hagi gent a la Barceloneta que no pas a l’Everest?

— Moltíssim més. Que hi hagi gent a la Barceloneta, deixant el que deixen.

Hi ha una frase molt citada del filòsof Blaise Pascal, que diu que “l’origen de la infelicitat dels humans és que no ens sabem estar quiets en una habitació”.

— Clar, no sabem avorrir-nos. Estem insatisfets constantment. Hi estic bastant d’acord.

Tu quina ha estat l’última vegada que t’has passat tot un dia al sofà?

— He estat a punt de dir-te ahir, però no. Ahir hi vaig estar mig dia, al sofà, però feia molt temps que no. No em sé estar quieta intel·lectualment, però em sé estar en un espai. No estic sempre anant d’un lloc a l’altre. Llegint, escrivint, dibuixant, fent manualitats.

Quina diries que és la raó última per la qual puges muntanyes?

— Perspectiva, agafar perspectiva. No només literalment, sinó emocionalment. Jo crec que morir-se és una putada. No sé si Pascal hi estaria d’acord o ho diria d’una altra manera. Per a mi, fer aquest esport em recorda molt sovint que puc desaparèixer. No poso la meva vida en risc, utilitzo casc, grampons, piolet, faig mitja volta moltes vegades, però em fico més sovint que l’altra gent en el precipici. I fins que no agafes aquesta perspectiva no t’adones que viure és meravellós, que és un regal que no podem desaprofitar. No val la pena estar emprenyats. 

¿Aquesta reflexió ja la feies quan vas començar, amb vint-i-pocs anys?

— Amb vint-i-pocs no la raonava i ara la raono. Sabia que buscava alguna cosa i, amb els anys, vas posant paraules als sentiments. 

Quin últim record conserves dels instants que vas estar al cim del món?

— Doncs una bronca amb el David abans de fer el cim. El David Breashears era el director de la pel·lícula que gravàvem mentre pujàvem, el que em va descobrir. Abans d’arribar al cim, vam fer una escena i em vaig equivocar. Ell va dir que tornés a baixar, que l'havíem de repetir. Vam tenir una discussió impressionant, i no havíem discutit mai. L’escena no era bona. La vaig repetir de mala gana. Estàvem sols a la muntanya, esgotats. Més que el cim, recordo aquests cinc-cents metres d’abans.

I al cim, quanta estona hi vau estar?

— Molt poc, el temps just de muntar la càmera, que pesava 24 quilos. Vam fer l’escena i ens en vam anar. 

No recordes haver pensat res allà dalt?

— Vaig pensar: "Hem de marxar cames ajudeu-me, que ve el mal temps”. I també hi havia una altra cosa per què tenia ganes de marxar: és que el Rob Hall estava mort, a pocs metres, i havíem de passar per allà a la baixada. Era un amic i passar per la seva vora em feia molt mal.

Què es veu des del cim del món?

— El mateix que des d’un avió. Quan passes pel Pirineu o per l’Himàlaia, o per algun lloc que hi hagi glaceres, es veuen rius de neu, amb muntanyetes. Estàs a gairebé 9.000 metres i els avions volen a 10.000. És com estar en un avió, però sense poder demanar un sandvitx i una coca-cola.

Tu tindràs per sempre l’etiqueta d’haver estat la primera dona catalana que ha pujat a l’Everest. Qui ha sigut la segona, la tercera... qui és l’última dona que hi ha pujat?

— Ostres, ara em mataran perquè no me’n recordo. Maite Hernández, crec que es diu. Va anar-hi una expedició de noies, uns anys després, i penso que dues van fer cim.

Fixa’t, a tu, que ets d’aquest món, et costa recordar els seus noms; jo no en tinc ni idea. Només sabem la primera.

— Això també va passar amb Edmund Hillary, que va ser el primer. ¿Tu saps que hi va pujar de casualitat? Uns dies abans hi havia un grup que anava avançat i que són els que van trobar el recorregut per pujar al cim, no hi havia pujat mai ningú. Se’ls va espatllar l’ampolla d’oxigen just després de la part complicada, i van haver de baixar. Llavors el Hillary va fer el següent tram. Els segons són els grans oblidats, és una llàstima.

Ara que ja han passat 28 anys, que tens perspectiva, ¿ja pots dir què ha significat allò a la teva vida?

— Jo crec que una tangent ocasional. Allò em va condicionar i més quan no pertanys al món mediàtic, on et fan anar al gust de coses que no saps si et convenen o no et convenen. Jo vaig deixar una mica el que a mi m’omplia, que era escalar muntanyes difícils. L’alçada no era important, sinó la dificultat. Vaig deixar emportar-me pel corrent d’anar a fer muntanyes de 8.000 metres, perquè era l’única manera d’aconseguir esponsorització. Em vaig perdre, durant un temps. Vaig perdre temps i energia.

Però, com tu deies al principi, tot té la cara A i la cara B. Què t’ha aportat de positiu ser la primera catalana a pujar l’Everest?

— Espera, que hi penso... Potser, poder-me dedicar al meu fort, que és explicar històries. Sempre faig una broma, que és com una paradoxa. A mi, de petita, em castigaven a classe per parlar, i em posaven de cara a la paret. Doncs ara a mi em paguen per parlar, perquè em passo el temps de cara a la paret, que és escalant. És evident que gràcies a l’Everest aquesta és la meva forma de guanyar-me la vida. Ho vaig aprendre del David, els americans són els reis de les conferències. Vam fer dues conferències junts i després em va dir que ja podia volar sola.

Quina ha estat l’última situació a què t’has hagut d’enfrontar, a la teva vida, i que has dit: “Això és més difícil que l’Everest”?

— M’estic fent una casa. Una casa positiva, de fusta, i costa moltíssim que els ajuntaments encaixin aquests conceptes nous. Al final, ja no vaig poder més i hi vaig enviar el meu marit. Ara ja hem passat el tràmit, ja tenim els permisos. És més difícil fer-te una casa que pujar a l’Everest.

T’anava a preguntar, precisament, quina ha estat l’última vegada que t’has canviat de casa.

— Fa tretze anys. Vaig conèixer la meva parella i me’n vaig anar a viure a la Cerdanya amb ell.

I aquesta casa nova també serà a la Cerdanya?

— No, ens n’anem. No es pot viure actualment a la Cerdanya, has de tenir un nivell econòmic molt elevat i hem decidit buscar lloc en una comarca de la vora, el Berguedà.

Fas conferències, has dibuixat contes infantils, has dissenyat joies. Quin és l’últim projecte que et passa pel cap?

— La setmana que ve acabo el tercer any d’un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu. M’hi vaig apuntar perquè volia escriure una història juvenil, la vaig presentar en un concurs i no vaig guanyar, evidentment. Llavors vaig dir: “Doncs, potser que estudiï”. I he après un munt de coses. Ara agafaré tot el que vaig escriure el 2017 i miraré a veure si puc reescriure-ho.

L’últim llibre que has publicat, amb Marta Duran, es diu Expedició al sostre de vidre. Quin ha sigut el teu sostre de vidre?

— Jo mateixa. Tots, en el fons, ens posem un sostre.

¿De fora teu, no tens sensació d’haver tingut aquest sostre de vidre?

— Sí, jo no cobro igual que els homes. En una conferència, quan he treballat a la tele, a la ràdio, quan he fet un documental. En el documental de l’Everest jo no vaig cobrar el mateix, me’n vaig assabentar després. El que busquem és ser iguals. Un gran percentatge de la població no sap què és el feminisme. Tinc companys que diuen: “Jo no soc feminista ni masclista”. Merda, no, que són dues coses que no juguen a la mateixa lliga. El feminisme és la recerca de la igualtat, i ja està, sense extremismes, i el masclisme és la prepotència de l’home contra la dona. No té res a veure.

Les dues últimes són iguals per a tothom. ¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— El Quimi Portet em matarà perquè em va fer una frase per al llibre i si ara no em sé un títol... Cantava les seves cançons, però ara no me’n recordo.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— ¿Saps allò que diuen que només es viu una vegada? És mentida. Només es mor una vegada. Es viu cada dia. Així que ves a buscar uns peus de gat, que et vull veure patir aquí escalant.

Araceli Segarra al rocòdrom Sharma Climbing, a Gavà, abans de l'entrevista
Rocòdrom o museu d'art contemporani?

L’Araceli i l’Alfons, el seu marit, han baixat de Bellver de Cerdanya a Gavà per passar un matí escalant al rocòdrom Sharma Climbing. Que hi anem a l’hora que vulguem, que ella estarà per allà enfilada. De fora, sembla una nau industrial. De dins podria ser un museu d’art contemporani. Veiem desenes de persones de cara a la paret, penjades en cordes a quinze o vint metres d’alçada. D’altres es desplacen en moviments lents, agafant-se amb les mans i els peus a petits blocs de colors que emergeixen de les parets. Impossible reconèixer qui és l’Araceli.

Li truquem i ve, amb les mans i la roba empolsinades. Parlem d’una altra vida que vam viure junts, ara fa 25 anys a El Terrat. El fotògraf Francesc Melcion xala com un nen petit fent rebolcar i saltar la convidada. Araceli Segarra adverteix de les tres mentides de tot fotògraf: “Fem l’última”, “Demà te les envio” i “No pateixis, que no es veu res”.

Albert Om és periodista
stats